'El 47'

Anar al cinema ha esdevingut un luxe. No només per la manca de temps que molts tenim, amb agendes plenes de reunions, compromisos i actes que ens fan difícil treure dues hores per relaxar-nos a una sala de cinema, sinó també per l'excessiu preu de les entrades. Però de tant en tant, hi ha pel·lícules a la cartellera que t'obliguen a realitzar tots els esforços possibles per treure el cap. El 47 n'és, sens dubte, una.

Per als que defensem què significa la classe obrera i treballadora, els que venim de baix i treballem per tenir un futur millor i més digne que els nostres avantpassats, conèixer històries com la de Manolo i Torre Baró és un exercici imprescindible. Entre altres coses perquè per alguns, entre els que m'incloc jo, nascuts a la dècada dels 90, poc coneixíem de la història d'un barri que sempre hem vist on és. Donant la benvinguda a Barcelona pels que veníem el nord-est, de la província de Girona.

Als que som inconformistes, als que ens agrada reivindicar tot allò que no ens sembla just, la història de Manolo Vital i dels veïns de Torre Baró és un exemple del que hem de seguir fent. Els que tenen poder, els que manen, sempre diran que no tot d'entrada. A alguns els van bé les coses tal com han estat tota la vida. No és només una qüestió d'immobilisme. També és un tema de classes. Dels que tenen i poden i dels que no en tenen i, segons ells, no han de poder. De diferenciar entre ciutadans de primera i segona.

No puc imaginar què suposaria, en aquella època, viure a Torre Baró. Això significava que la policia del règim vingués cada dia a tocar-te els nassos. Que haguessis de fer quilòmetres i quilòmetres camp a través cada dia per acostar-te a la civilització per anar a treballar. Per anar a servir els senyorets de Barcelona. I que quan reclamessis uns mínims drets vitals i de dignitat, et menyspreessin fins a l'extenuació. Fent-te sentir un pobre desgraciat que no té dret a millorar la seva qualitat de vida.

Avui cap veí de Torre Baró no podria imaginar que l'autobús no arribés al seu barri. Però no fa tantes dècades això era una realitat. Només la tossuderia d'alguns, com Manolo Vital, plantant cara a un ajuntament que donava l'esquena als que no considerava que fossin de Barcelona, van fer possible allò que deien que era impossible. Van conquistar un dret, jugant-se la llibertat, que avui ningú no es planteja qüestionar. Fer arribar aquest articulat a dalt de tot de l'assentament, malgrat totes les dificultats que implicava, va ser un èxit sense precedents. I el principi d'una transformació completa d'un barri que finalment va ser considerat Barcelona.

Si encara no han tingut temps de veure-la, els recomano que vagin cap al cinema i dediquin una estona del seu temps a veure la que ja és la pel·lícula catalana més vista a les sales de cinema. No és només cultura, és part de la nostra història.