Odiar és de covards

Fa anys que no hi ha debats serens, que no es busca plantejar un problema, contrastar o arribar a consensos, que el bé comú no existeix perquè gairebé no existeix això, el comú. Hi ha una eterna vocació per fomentar l’odi, la divisió, la confrontació, la falta de respecte, les males formes, el vulgar i el crit constant. Es pretén vèncer per la intensitat del decibel, i no es deixa parlar el discrepant. És un constant amb mi o contra mi, un permanent ells o nosaltres, un esgotador culte a la vulgaritat.

Qualsevol que destaqui en alguna cosa, en qualsevol camp, que sobresurti de la mediocritat, és posat en el punt de mira i escorcollat per endevinar si és dels nostres o dels altres. Com si les pugnes per aconseguir llocs de treball derivats dels resultats de les eleccions fossin les pugnes de tots els qui s’aixequen cada matí per intentar tirar endavant.

És descoratjador trobar-se orfe de discursos brillants, de cants d’esperança, de visions realistes, d’algú tan valent, transgressor i decidit que s’atreveixi a dir simplement la veritat. Hem normalitzat que se’ns parli com a nens de vuit anys, que es dirigeixin a nosaltres pancartistes de tres al quart que es creuen tocats amb la batuta divina del lideratge, però que serien xiulats en qualsevol junta de comunitat de veïns, i als quals no els compraríeu ni un carregador de mòbil per Wallapop.

El pitjor de tot és que no s’aixequen veus en contra del permanent bramul, sinó que es fan per posicionar-se en algun dels galliners. Es continuen emprant substantius dels anys trenta, en un context de cent anys després. Si la ciència ha evolucionat tant, si la tecnologia trenca sostres de vidre cada dia, si l’ésser humà és capaç de descobrir, inventar, progressar, fer la vida més fàcil als altres, donar fred a l’estiu i calor a l’hivern, permetre que parlem amb algú a l’altre costat del planeta, no només escoltar-lo, sinó també veure’l; enviar artefactes a altres mons o al fons de l’oceà, per què collons no hem estat capaços de desfer-nos dels venedors de bàlsams de Fierabrás? Per què continuem creient a xarlatans que només busquen aconseguir llocs de treball per als seus pròxims quatre anys?

No dubto que hi hagi qui arriba a aquest món amb vocació i honradesa, el que em sorprèn és que gairebé no hi hagi ments brillants que ho busquin. La degradació i la mala praxi han aconseguit l’absolut desprestigi de qui ha de gestionar la vida corrent de cadascun de nosaltres.

Potser, d’aquí un parell de dècades, es posarà sobre la taula la possibilitat que tot ho gestioni una intel·ligència artificial, o que es governi assajant les decisions amb simuladors, com les millores d’un cotxe de Fórmula Un. Màquines intel·ligents que siguin capaces de preveure una crisi econòmica, una catàstrofe mediambiental o una altra provocada per la ineptitud i la ignorància de qui estava al càrrec.

Pot semblar tot una mica absurd, però vist el que s’ha vist, almenys la màquina diria la veritat. Podria explicar-nos si és cert que no tindrem pensions perquè no hi haurà com pagar-les, o quant perd el país en formar joves en carreres científiques perquè se’n vagin a altres estats de la Unió Europea on tenen més possibilitats i millors salaris, o com evitar embussos al matí, o conèixer els resultats d’un projecte de llei abans que s’aprovés, o raonar quin sistema polític és el més eficaç.

Algú em dirà que no hem de perdre el component humà, però aquest, almenys en l’assumpte polític, ha demostrat que no sempre és un valor afegit. Humana és la pietat, però també la vel·leïtat; humà és el perdó, però també l’odi; humana és l’honestedat, però també la corrupció; humana és la serenitat, però també el crit; humà és el respecte, però també l’absència d’aquest; humana és la vida, però també la mort.

El seguiment obsequiós de qui caven trinxeres és una temeritat. Es caven amb pales de joguina, però es defensen amb armes de veritat. Els mandataris discuteixen, però s'abracen, els soldats de trinxera només entenen de matar. Ho veiem a les xarxes socials, en mitjans de comunicació, a l’esport, al cinema, a l’empresa, en l’ús públic de la televisió, en els sopars de Nadal i fins i tot en les relacions de parella. Res s’allunya de la pestilent contaminació de la política. Per desgràcia, no s’han fet contenidors per reciclar tanta brossa.

La nostra poca traça comunal rau a omplir el plat de qui ens divideix, de qui ens obliga a posicionar-nos, de qui ens dona les armes per defensar les seves trinxeres, de qui ens mira com Prosper mirava Caliban, mentre es prenen el cafè amb l’adversari.

No és un assumpte exclusiu del nostre país, de la nostra comunitat, del nostre poble. És una epidèmia mundial. Hi ha escassetat de lideratge, de capacitat, de sobresortints. Tant se val de quina ideologia es vesteixin. Les visions del món del segle XIX i el primer quart del XX gairebé no són vàlides per al present. Per això, no hi ha més passió que la d’aconseguir el seient, perquè els interessos sempre han estat molt per sobre dels principis.

No pot haver-hi major esforç de neutralitat que una esmena a la totalitat, que una crida a la serenitat, al pacte, a la conversa serena, a la millora, a l’honestedat d’apartar-se quan es reconeix la incapacitat, a la passió per millorar, per ajudar o a estar disposat a sacrificar-se pel bé dels altres.

És una crida també al periodisme tort d’un ull, al de filiació, al del carnet, a aquell que per desgràcia abunda més que el que es recolza en l’anàlisi i la serenitat.

Aquests errors no són nous, s’han comès en el passat i han generat conflictes i desastres dels quals costen moltes dècades recuperar-se. Per això és tan important mirar enrere i aprendre de la història. Per desgràcia, també la història s’ha convertit en una arma política i s’afronta amb la mateixa passió visceral.

Hauríem de donar-li una volta, perquè una societat dividida no pot avançar, només mirar enrere, només assenyalar, només acusar i, sobretot, odiar. I odiar és de covards. Però aquesta és una altra història digna de ser contada…