La veritable cara de Sánchez

Els missatges que s'han filtrat aquests darrers dies entre Pedro Sánchez i José Luis Ábalos demostren la veritable cara del president del Govern d'Espanya. Darrere d'un somriure sempre impostat, d'un intent de caure bé i semblar el gendre perfecte, hi ha un dèspota que mira per sobre l'espatlla a tothom. I que no té cap mena de recança per malparlar, amb les paraules més gruixudes que es puguin dir, d'aquells a qui, en aquell mateix espai temporal, lloa en públic.

Alguns, més per desgràcia que per sort, fa anys que coneixem la veritable cara de Pedro Sánchez. Que no ens deixem enganyar per aquella sort d'home d'Estat, que ens volen vendre les terminals mediàtiques al servei del poder institucional i ben regades de diners públics. Que no ens creiem les mentides que, des que va arribar al Palau de la Moncloa, ens ha volgut fer creure amb aquella veu de capellà ja quasi jubilat, que entona el sermó com qui intenta vendre una bicicleta sense rodes.

Sánchez és el que hem vist aquests dies. Una persona altiva, que només pensa en ell mateix, que utilitza al seu entorn pensant en la seva única supervivència en el poder. I que, quan se'n cansa o troba algú nou, que li fa una mica més la pilota, el llança al voral com un drap brut que ja no pot fer cap més servei. Un líder disposat a fer servir totes les males arts disponibles al seu abast, per manipular a l'opinió pública i el seu entorn més proper i fer-los creure que l'única veritat és la seva. I el pitjor és que la seva esposa, Begoña Gómez, és igual però un xic pitjor que ell.

La publicació d'aquests missatges, sobre el que se n'ha debatut molt aquesta darrera setmana, em sembla un exercici de periodisme immens. La nostra funció, com a mitjans de comunicació, no és només perseguir allò que pot ser punible. Per això ja existeix la justícia.

El periodisme, més encara en la situació actual, amb el poder atacant per terra, mar i aire, quan no els agrada la informació publicada, té l'obligació, també, de desemmascarar els nostres líders polítics. Mostrar què hi ha darrere les caretes i demostrar com, alguns, les han utilitzat per enganyar a la ciutadania i així retenir el poder tot el temps possible. Malgrat que, per això, també s'hagin enganyat a ell mateix.