‘Nos ancêtres, les Gaulois’

L’any 1929, un diari a la Bretanya publicava la següent caricatura: Un mestre es dirigeix a alumnes de múltiples orígens ètnics (hui diríem ‘racialitzats’), corresponents als pobladors natius de les diferents dependències d’Ultramar de la III República Francesa, i afirma: “Els nostres ancestres eren els gals. Eren alts, rossos i d’ulls blaus”, cosa que provoca comprensible sorpresa als seus alumnes.

S’ha argumentat per alguns que aquest tipus de propaganda (denunciada ja l’any 1898 per figures públiques de França, que es preguntaven la utilitat o rellevància pel senegalès mitjà de la llista de reis francesos que comença per la conversió de Clodoveu), contra ses intencions i per la seva desvergonya, pot acabar per ser benigna: Per força, s’argumenta, el xoc contra la realitat autoevident (que dubtosament els avantpassats del indoxí o del guineà podien pas ser “els gals”) incita al pensament crític, al qüestionament i, en última instància, a la rebel·lió.

Doncs bé:

Els darrers anys, nombroses produccions culturals d’alt perfil europees i nord-americanes (occidentals, al cap i a la fi), semblen invertir aquest paradigma:

És el cas de la producció del 2021 d’HBO Max ‘Ana Bolena’, que ens presenta a una reina d’Anglaterra de més que dubtós origen europeu, o ‘La Reina Carlota’ (Netflix; 2023), on la exprincesa de Meckelmburg-Strelitz (si no saben on queda, una pista: fa molt i molt fred) sembla haver nascut a la Guyana. A Mary, Queen of Scots (Netflix; 2018), els valents highlanders (lit. muntanyesos) ho són més del Massís Etíop que de les terres altes escoceses.

No se salven d’aquesta revisió de mites nacionals ni el Rei Artús ni la prestigiosa BBC: En el seu ‘Merlín’, de 2008, el rei atàvic, sens dubte tornat d’un tour per les Amèriques, porta al seu costat per Ginebra a una mulata d’origen caribeny.

En l’àmbit dels documentals, la minisèrie produïda per la televisió pública nacional del país ‘Història de Suècia’, presenta els primers pobladors de la península escandinava amb pell fosca, ulls blaus, i trets africans.

Fins i tot quan en aquest darrer cas sembla no només perdonable sinó rigorós (les restes d’ADN humà més antigues trobades a Escandinàvia, concretament a Dinamarca, i que daten d’aproximadament fa 11.0000 anys, pertanyen, en efecte, a individus de pell fosca amb els ulls blaus), la polèmica a xarxes socials em fa pensar que, com als nens del Senegal o la Indoxina dels segles XIX i XX, als europeus tot això ens comença una mica a no quadrar.

Com no ens quadra, crec, la hipòtesi, aparentment genial segons tants i tants opinadors professionals de coneguda tendència ideològica, de què per al progrés del conjunt de l’espècie humana totes les cultures ‘blanques’, i la mateixa “blanquitud” han d'extingir-se del globus terraqüi; dada sorprenent si es té en compte que aquestes mateixes civilitzacions són les autores dels mateixos conceptes de llibertat acadèmica i d’expressió que fan possible el debat sobre la seva autodestrucció.

Com tampoc no ens quadra que, des-dels mateixos fòrums en què es parla de l’essència violentament patriarcal de la cultura que va veure néixer el sufragi femení, s'enalteixi el feminisme de Mahoma (el profeta, “la Pau i la Gràcia siguin amb ell”) i les seves ensenyances i s’arribi a la conclusió que “el patriarcat és només un, i és blanc i occidental”.

En definitiva no ens quadra, com escrivia l’intel·lectual britànic Sir Roger Scrutton, que cada “aspecte”, “qualsevol de l’herència occidental del que els nostres avantpassats se sentien orgullosos”, “no importa quin aspecte positiu de la nostra herència política i cultural” s’intenti avui posar “entre cometes”, de rodejar d’un “aire” d'“impostura o superstició”, amb seminaris universitaris i grups d’investigació “consagrat[s]a la seva deconstrucció”.

Com el personatge Waldo del primer capítol de la magistral Black Mirror (també el nostre temps genera algunes obres mestres culturals), la radical crítica de l’esquerra postmoderna a la nostra cultura “fa semblar absurd” el nostre sistema civilitzatori sencer; fins i tot si, com reflexionava un polític conservador en la citada sèrie, i encara que puguin tenir no poca raó, “Aquest sistema va construïr aquestes carreteres”, aquelles universitats, les mateixes garanties legals i les pròpies nocions de llibertat i democràcia que fan possible que es malparli d’ell. 

I sense això, què tenim?

No crec que el retorn a l’Arcàdia feliç que ens prometen.

La Història, temo, es mou en moviments pendulars; i si, abans que dissoldre’s i entregar les armes, la reacció europea al paradigma que hui impera s’assembla, només una miqueta, a la dels senegalesos o vietnamites del segle passat, no serà pas una experiència gaire divertida per a ningú. 

La mateixa crítica indiscriminada i radical respecte a la nostra civilització, que farà potser d’agent mobilitzador, probablement impossibiliti també trobar en ella la moderació mediterrània d’un Aristòtil, la crida a la caritat d’un de las Casas, el respecte per la vida humana de les doctrines il·lustrades liberals i del pensament cristià de què intel·lectualment són tan deutores. 

El resultat: Més que la recuperació autèntica d’Europa o la seva cultura i civilització, una altra distopia postmoderna de signe diferent.

Deia Marx: “La història té lloc dues vegades: La primera com a tragèdia, la segona com a farsa”

Roma, en la seva decadència, va tenir un Dioclecià, un Constantí, un Justinià, que revitalitzaren l’Imperi, argumentablement, un par de segles cadascú. 

L’Occident del s. XXI, em sembla i per desgràcia, no té més que a Donald Trump i als de la ‘deconstrucció’.

Que Déu ens trobi a tots confessats.