Montserrat, un lloc sagrat fins i tot per a molts ateus

Corria l'any 1986 i jo anava llavors per la redacció d'una coneguda revista de misteris i enigmes pionera en el seu gènere a Espanya, nascuda en temps de Franco i el seu règim, que veia en aquests temes dimonis i terribles olors de sofre.

El meu cap, director i fundador d'aquesta publicació, era un supremacista que s'autoanomenava així mateix “català químicament pur de l'ètnia pirinenca”, un apel·latiu que fins i tot utilitzava per signar alguns editorials.

Pocs anys més tard, vam arribar, literalment, a les mans a la redacció. El detonant de la bronca tavernària en plena redacció va tenir com a principal motiu ser convidat com a ponent que representava Espanya en un congrés sobre l'heretgia càtara, celebrat a la salle du Dôme de la bonica i medieval ciutat de Carcassona. Ell pretenia obligar-me a representar Catalunya.

Jo li vaig respondre que, fora de la redacció, representava qui volia, i més a terres estrangeres; d'això, a embolicar-nos a trompades, van transcórrer pocs minuts. Però deixem de banda aquest incident i centrem-nos en el tema d'avui…

El meu director em va encarregar un article sobre els misteris i els enigmes que envolten la més sagrada i màgica de les muntanyes catalanes: Montserrat.

No era un lloc nou per a mi. Coneixia bé aquesta muntanya, l'havia visitat en nombroses ocasions, tant en excursions familiars com al llarg dels meus molts anys en l'escoltisme, en el meu cas amb els “Scouts d'Espanya”.

Em vaig posar a això i em vaig asseure davant de la típica màquina d'escriure Olivetti, omnipresent en les redaccions d'aquell moment, en una època en què la mera idea d'un ordinador pertanyia més a l'àmbit de la ciència-ficció que a la realitat del periodisme. Feia uns quants dies que aporrejava el teclat quan vaig explicar els folis que havia escrit i ja sobrepassaven àmpliament la vintena, cosa que em va portar a pensar que aquell tema podia expandir-se molt més enllà d'un article i convertir-se en un llibre sencer.

Ja finalitzat, el meu article no va agradar al director, que pretenia polititzar-ne el contingut i, com a conseqüència, no es va publicar. Gràcies a aquella negativa, vaig seguir recollint informació per portar al món, poc més tard, un llibre sobre la “Muntanya sagrada”.

Disposava d'una bona bibliografia per consultar, principalment a nivell històric, destacant el llibre Història de Montserrat, del religiós Anselm M. Albareda, així com altres títols sobre aquesta serra catalana, complementats amb recursos d'hemeroteques i arxius, és clar.

A més, recordava unes velles entrevistes que vaig fer feia ja alguns anys als barcelonins carrers La Cera i Montalegre uns excombatents del requeté català, els quals havien estat testimonis —i, en un cas concret, part “activa” (i hostil)— durant la visita que el genocida capitost nazi Himmler va realitzar a Montserrat a la recerca dels seus delirants somnis pseudohistòrics-esotèrics i racistes.

Montserrat, lloc de Poder

Per als qui creuen —creiem, més ben dit— en les forces tel·lúriques de la Mare Natura i els seus llocs de poder, la serra montserratina és, sens dubte, un lloc privilegiat. Però no vagi ningú a pensar que aquesta creença és una cosa nova, snob i actual.

Ja abans de l'arribada del cristianisme, un bon nombre de solitaris anacoretes, es van traslladar a viure a moltes coves montserratines buscant “una cosa” que podríem definir com a “transcendent”.

Amb l'arribada del cristianisme, igual que deserts com el Sinaí, el Negev o diversos paratges gairebé deshabitats de l'Orient Pròxim i Mitjà es van omplir d'ascetes, anacoretes i eremites a la recerca de la pau interior i de Déu, Montserrat va experimentar un fenomen similar

Al massís montserratí, els cercadors de la comunió amb Alguna cosa Superior —anomenem-li Déu, si volem— no només van habitar coves i buits, sinó que força ermitans i ascetes que van decidir passar la resta de la seva vida allà van erigir un gran nombre d'eremitoris i petites ermites, alguns gairebé inaccessibles (ermita de Sant Jaume, per exemple), omplint la muntanya de petits i recollits llocs de pregària i ermites.

Són conegudes les ponderades i efusives impressions que van rebre en veure-les, per més tard fer-les públiques, personatges tan espiritualment diferents i famosos com Thicknesse, Wiliam de Humboldt o Laborde, per citar-ne alguns exemples.

Les seves grans roques, aquells majestuosos gegants lítics, de vegades donarien peu a diverses llegendes sobre l'existència d'éssers gegantins a la muntanya, com ara el bondadós Pare Su, o el malvat “Narcís del Bigoti gris”.

No obstant això, i potser per alguna raó que podríem definir com a místico-esotèrica, Montserrat sembla posseir una qualitat indefinible que facilita a aquells que s'hi refugien o romanen, assolir en certs casos estats mentals de profunda transcendència, fregant el que és místic. Aquesta particularitat, sens dubte, ha atret durant segles incomptables persones que, han acudit a les majestuoses formacions montserratines a la recerca de Déu o un estat superior de consciència.

Montserrat, el Grial, els nazis i Himmler

Montserrat sempre va estar envoltada de misteri i d'un halo de màgia que li confereixen les seves majestuoses i capritxoses formes geològiques. Aquestes característiques no van passar desapercebudes per un subjecte tan obsessionat amb l'esoterisme —o més aviat al pseudoesoterisme— com era el líder nazi Heinrich Himmler, màxima autoritat de les SS i, de la tan popular els darrers anys, Ahnenerbe.

Era aquesta una entitat fundada cap al 1935 que tenia com una de les seves principals funcions cercar, estudiar i, arribat el cas, requisar —o sigui, robar— qualsevol resta històrica o arqueològica que pogués, segons ells, reforçar les aberrants creences pseudohistòriques i esotèriques que fessin referència a una raça superior: l'ària.

Himmler va arribar a terres espanyoles l'octubre del 1940, concretament a Montserrat el 23 d'octubre del 1940. El seu interès per visitar Montserrat radicava en la creença que en aquesta muntanya podia trobar-se el Sant Grial, objecte de profund desig per a ell i el seu cercle.

És fàcil endevinar que el seu interès per visitar la “Moreneta”, aquesta Verge Negra que presideix la muntanya, era nul a causa del seu racisme més que menyspreable.

Acompanyat d'un seguici d'oficials de les SS i un nombre petit d'aduladors falangistes pronazis (no tots els falangistes ho eren) i algunes autoritats, Himmler es va dirigir a Montserrat. La seva recepció no va ser particularment calorosa, i la figura més destacada del monestir, el pare Escarré, es va mostrar especialment distant. El religiós, esquivant hàbilment el contacte, va al·legar desconèixer l'alemany, aconseguint així ignorar en gran mesura el genocida avicultor i excatòlic que havia escalat als cims del poder nacionalsocialista.

Ignorat per Escarré, la recepció d'Himmler va quedar en mans de tres —no un, com es diu habitualment— monjos del monestir, els quals parlaven relativament bé l'alemany, sobretot el pare Ripol (no Ripoll, com alguns escriuen).

Des del primer moment, el pare Ripol i el constantment desagradable, antipàtic i de vegades groller líder nazi van tenir una agra polèmica, fins al punt que Himmler va prometre al monjo, amb sarcasme, obsequiar-li una edició del seu "Mein Kampf".

Pel que sembla, el líder de les SS es van vanagloriar de les atrocitats comeses pels nazis contra certs grups catòlics, cosa que va enervar el monjo català i va provocar una discussió entre tots dos, davant els complaents somriures dels oficials nazis i també d'algun falangista present que probablement no entenia l'alemany, però que amb el seu somriure pretenia quedar bé.

El clima hostil entre els nazis i els monjos montserratins és sabut i descrit en diversos treballs. No és tan conegut que, a causa d'aquesta desagradable visita, van sorgir enfrontaments a l'àrea del monestir entre alguns exrequetès (Terç de la Mare de Déu de Montserrat), presents o de passada, i diversos falangistes.

Tot i haver combatut del mateix costat a la nostra fratricida guerra civil, aquestes ideologies mantenien una relació notòriament conflictiva (aquesta informació va ser recollida molts anys més tard per l'autor de boca d'algun dels tradicionalistes presents en aquest succés).

Himmler, decebut i fins i tot fastiguejat de la trobada, va abandonar el lloc de males maneres, la qual cosa era característica en ell, sense aconseguir cap resultat favorable de la seva visita. Ni tan sols la complaença de certs arqueòlegs espanyols pro-nazis, en particular el obertament simpatitzant del nazisme Santa-Olalla, que en aquells temps tenia gran influència i que pel que sembla va facilitar la sostracció d'algunes relíquies arqueològiques espanyoles, va permetre al líder de les SS obrir la porta dels secrets, reals o ficticis, que relacionaven Montserrat amb el Grial.

Montserrat, els OVNIS i les estranyes i antigues llums misterioses.

Per a nombroses persones, la connexió entre Montserrat i els OVNIs es redueix a les trobades que el meu bon amic Luis José Grífol va encapçalar cada dia onze del mes durant anys.

Desenes de milers de persones, de vegades vingudes d'altres punts d'Espanya i fins i tot de l'estranger, s'han reunit els dies onze de cada mes a la recerca d'estranyes llums al cel montserratí.

Moltes vegades apareixien llums, jo mateix n'he estat testimoni. Si realment eren OVNIs o no, és una altra qüestió. El més indiscutible és que aquesta màgica i preciosa serra catalana ha estat escenari de fenòmens lluminosos des de temps remots.

El tema és tan ampli que justificaria un llibre sencer, però ens limitarem a esmentar-ne només alguns exemples. El més conegut és el que va originar la bonica celebració de “La Misteriosa Llum de Manresa”, estrany succés esdevingut el 21 de febrer de 1345.

Un altre episodi similar, encara que no tan cèlebre com el de Manresa, va passar la nit del 3 de juliol de 1642, quan força veïns d'Olesa de Montserrat van observar com llums estranys s'elevaven ràpidament cap al pic de la muntanya.

I, per concloure el que podria ser una llarga llista d'albiraments de misteriosos llums, faré esment del que va passar a l'època del comte de Barcelona Ramon Borrell (972-1017), que va haver de bregar amb les poderoses hosts musulmanes del temible i cruel Almansor, així com amb les del seu fill, Abd-al-Malik.

Durant el lideratge d'aquest darrer, les tropes musulmanes, després de devastar amplis territoris cristians, sembrant la mort i el saqueig i capturant molts esclaus, es van dirigir cap a la zona que avui coneixem com el Bages, adreça a Manresa.

El Comte de Barcelona va congregar les tropes, molt menys nombroses que les dels mahometans, i va decidir plantar cara a l'enemic. Previ a l'enfrontament, va marxar a resar a una ermita montserratina, coneguda des de llavors i durant molts anys com a Sant Salvador de les Espases, que fins i tot va tenir una pregària pròpia per aquell esdeveniment.

Després de pregar i implorar els favors divins en aquella ermita montserratina, es va batre en dol amb les hosts musulmanes i, segons la llegenda, enmig del combat, quan més àrdua era la lluita per als cristians, d'una ermita de Montserrat van aparèixer unes estranyes llums que van prendre la forma d'enormes espases i es van abalançar sobre els exèrcits sarraïns, causant la por i un gran nombre de baixes entre les seves files, cosa que els va obligar a retirar-se, sent perseguits pels cristians que van fer gran mortaldat entre els invasors.

Amb la lliçó apresa d'aquell article que va acabar convertint-se en llibre, poso punt final a aquest article, però no sense convidar-los abans a un moment de reflexió. Montserrat, màgica i sagrada, coronada i protegida per una Verge Negra, La Moreneta, símbol català on n'hi hagi, té una “una cosa” que transcendeix la devoció i els dogmes. I si la sacralitat de Montserrat resideix, precisament, en la seva capacitat d'unir creients i no creients en una mateixa sorpresa davant de la seva presència enigmàtica?