Els segadors i el catalanisme

La història del catalanisme polític és relativament recent. Si haguéssim de triar una data concreta per establir el punt de partida del moviment, podríem decantar-nos pel 29 de març de 1885. Aquell dia, al restaurant Martín de la Ciutat Comtal, va tenir lloc un banquet homenatge a la comissió que va presentar a Madrid el missatge contra el projecte de Codi Civil i el modus vivendi amb la Gran Bretanya.

La Renaixenxa, la revista més activista, quant a pretensions regionalistes, va fer esment de l'esdeveniment, afirmant que amb ell finalitzava el primer període del moviment regionalista i que marcaria època en la “reivindicació dels drets politicosocials” de Catalunya.

La intenció del Govern Espanyol d'arribar a acords de lliure comerç amb el Regne Unit es considerava un greuge per a la reeixida burgesia catalana, que veia com els seus interessos podien ser afectats sense el proteccionisme de què gaudien des de feia dècades.

Tot i això, la comissió enviada a Madrid aglutinava més sensibilitats econòmiques que purament polítiques, encara que el Codi Civil català, reminiscència forista supervivent als Decrets de Nova Planta, es veiés compromès per un nou Codi espanyol que igualés tots els ciutadans de l'Estat.

Carlistes, dinàstics, conservadors, liberals i federalistes, com Valentí Almirall, formaven l'elenc que havia de presentar un jove i malalt Alfons XII, el memorial de greuges que consideraven patia Catalunya amb les noves iniciatives del Govern del liberal Práxedes Mateo Sagasta, acusat pels “agreujats” de ser tan unitari com els bigotis d'Emilio Castelar.

El centre català

Valentí Almirall és considerat com el pare del Catalanisme polític. Federalista convençut, va modificar una mica la base ideològica per proposar una configuració d'Espanya basada en cantons o estats confederats. Parlava diversos idiomes i tenia inquietuds per conèixer alternatives al centralisme francès assumit pels liberals espanyols.

Fou el principal promotor del Centre Català, un fòrum de reunió i expressió de la literatura i el coneixement que potenciava la llengua catalana. A poc a poc, el Centre va anar adquirint un context més polític i reivindicatiu i Almirall va reflectir a la seva obra principal “El Catalanisme” l'expressió del que ja es considerava una ideologia.

El Centre Català, com moltes de les expressions polítiques procedents del catalanisme, va patir una escissió el 1887. Els que recolzaven un regionalisme laic, liberal i que consideraven Espanya com una nació on convivien les races castellana i catalana, no interpretar “raça” amb les connotacions actuals del concepte, considerats com a “regionalistes espanyols”. I, per altra banda, els que reivindicaven una versió historicista i que no compartien la mentalitat laica dels primers.

Aquests formarien la Lliga de Catalunya, primera agrupació protonacionalista. Entre els escindits hi havia un grup de joves estudiants que seran claus en la història del nacionalisme català: Enric Prat de Riba, Francesc Cambó o Puig i Cadafalch que van inspirar les conegudes Bases de Manresa del 1892.

La pàtria catalana necessitava adornar-se d'una simbologia que fomentés l'esperit de pertinença, que, per altra banda, va ser molt minoritari fins a la consecució del desastre ultramarí del 1898. Els símbols patris són herència de pendons militars, cants de guerra i altres ritus guerrers que van ser assumits pels nous sistemes liberals sorgits de la Revolució Francesa. Una història comuna, una llengua comuna, uns senyals d'identitat que es poguessin identificar per tots aquells que se sentien, per primer cop, ciutadans i no súbdits d'un senyor.

La cançó dels segadors

La cançó de Los Segadores va ser rescatada per l'historiador i filòleg Manuel Milá i Fontanals al Romancerillo català, un llibre que recollia poesies i càntics populars. La lletra tenia connotacions religioses i era un repàs als esdeveniments de l'inici del conflicte del 1640, amb multitud de referències a Felip IV, com “el Rei nostre senyor”.

Les estrofes van ser completament modificades per un tipògraf amb inclinació anarquista anomenat Emili Guayavents, que va modificar la lletra per a un concurs organitzat per la Unió Catalanista a finals de segle.

El text de la cançó va resultar guanyador del concurs i la primera constància del seu ús, de forma oficial, va ser als Jocs Florals del 1899, concretament el 7 de maig d'aquell any. Lògicament, l'agressivitat de la lletra no va resultar exempta de polèmica, deslligant-se aquesta des de la primera vegada que es va interpretar.

El republicaníssim diari El País es va fer ressò immediatament del contingut de la controvertida cançó. En un article titulat El separatisme a Catalunya qualificava d'assumpte molt greu la qüestió d'aquesta tendència a les províncies de l'antic Principat.

Sobre la tornada destacava “la remor de les banyes, les trompetes i les falçs que van segant vides. Per fi sona la tornada, que és d'un efecte terrorífic extremat, cantat per un cor nodrit en què alternen els baixos i tenors Bon cop de falç Bon cop de falç!! I els platerets i la corda dels violins imiten un furiós cop de la dalla de la mort que segarà en un camp infinit de misses humanes”.

L'himne es va fer popular entre un nou catalanisme més radicalitzat que s'estenia entre els joves de les classes més acomodades. El moviment obrer mai no va fer simpaties amb el nacionalisme fins als anys vint del segle XX i, en qualsevol cas, va ser una associació molt minoritària.

Un cant d'odi i fanatisme

Valentí Almirall, autèntic precursor dels inicis del regionalisme català, va traduir la seva obra, El Catalanisme, al castellà i ho va justificar així:

“Ho hem posat en la llengua més general de la nació de què formem part. Vam ser els primers a pregonar i propagar les excel·lències del Regionalisme. En general, els avantatges que podria reportar la nostra pàtria catalana, no tenim res en comú amb el Catalanisme o Regionalisme a l'ús, que pretén sintetitzar els seus desitjos i aspiracions en un cant d'odi i fanatisme, ressuscitat o mitjà ressuscitat d'un període anormal i funest de la història de les nostres dissensions.

Sempre hem vist i pregonat al Regionalisme Federalista la particular de ser el sistema d'organització que s'ha d'adaptar millor a les regions d'Espanya en general. Poder simultàniament treballar en pro de la nostra regió i de la nació de què formem part, contribuint amb això a més a la general millora i al progrés humà. L'odi i el fanatisme només poden donar fruits de destrucció i tirania; mai d'unió i concòrdia.

No hem entonat mai ni entonarem Els Segadors, ni farem servir l'insult ni el menyspreu per als fills de cap de les regions d'Espanya. Per dignitat, per justícia, demanem dins de la nostra regió i per als poders i les autoritats que la representen i dirigeixen, la cooficialitat o la igualtat de drets entre aquella i la general d'Espanya. No hem aspirat mai a imposar-la, no ja a cap part d'Espanya, però ni a la nostra mateixa regió”.

El cèlebre catalanista que havia dirigit el Centre Català renegava de la cançó que es convertiria, dècades després, a l'himne oficial de Catalunya.

Valentí Almirall mateix, que, just el mateix any que va formar part de la comissió per presentar el conegut memorial de greuges al rei Alfons XII, va ser membre de la Junta Patriòtica de Barcelona que es va organitzar quan Alemanya va pretendre arrabassar a Espanya les Illes Carolines. En aquell episodi, el jove catalanisme del Centre Català no va dubtar gens ni mica a exhibir el seu compromís amb el sentiment patriòtic espanyol desplegat en tots els racons del regne. Però aquesta és una altra història digna de ser explicada…