L'embolic de la política espanyola

M'agradaria ser optimista i veure l'ampolla de la situació política espanyola plena. Malgrat això, la veig mig buida. Ho sento. Em considero un tipus realista i força racional, però, lamentablement, em sembla que això no s'aguanta.

Els acords del PSOE amb les formacions independentistes, per a la investidura de Pedro Sánchez, em generen inquietud. I més que la investidura en si, els meus sotsobres se centren en les possibilitats de desenvolupar la legislatura amb normalitat.

Aquí la impressió que tinc és que aquesta ordre que començarà ben aviat serà una ordre fallida. Tant de bo m'equivoqui. Si és així, no tindré cap inconvenient a reconèixer-ho i, a més, alegrar-me del meu error.

Obviaré l'amnistia i les concessions que l'equip negociador de Pedro Sánchez ha fet a l'independentisme. Des del meu punt de vista, massa. Però no hi insistiré. El fet, fet està i no cal donar-hi voltes. Em preocupa l'actitud, especialment de Junts, però no només la d'ells.

Molt em temo que, quan calgui aprovar iniciatives legislatives de pes, i els de Puigdemont o altres se sàpiguen decisius per tirar endavant o no les propostes del Govern, l'Executiu haurà de suar tinta i fer concessions desproporcionades perquè els seus projectes no decaiguin.

Quan Félix Bolaños estava anunciat l'acord aconseguit entre PSOE i ERC per investir Sánchez, Pere Aragonès compareixia per insistir en el referèndum després de pactar la investidura perquè segons la seva opinió l'amnistia no tanca el conflicte. Això és, si més no —ho diré suau—, una manca de respecte.

Però és que s'ha filtrat que a l'executiva de Junts s'ha traçat una estratègia d'exigència constant al PSOE, amb l'objectiu de no perdre protagonisme.

Així doncs, davant de cada necessitat de suport que necessiti el Govern, des de Junts plantejaran noves demandes. Qüestions com ara la participació de les seleccions esportives catalanes en competicions internacionals, una cadira de Catalunya a la UNESCO o la retirada de l'estat del Consorci de la Zona Franca. O sigui, el paper dels “juntaires” al llarg de la legislatura consistirà a obtenir transferències o concessions a cada votació.

No per casualitat, el PNB ja ha filtrat que ells també exigiran al traspàs de Rodalies per estar a l'altura de les circumstàncies. Lògic, aquí ningú no voldrà quedar-se enrere en aconseguir concessions i traspassos del Govern central i això no ha fet més que començar.

Però on hem de posar tota l'atenció és a Catalunya, perquè a l'origen de totes les exigències dels partits independentistes el que hi ha és una lluita caïnita per l'hegemonia al secessionisme català.

La veritat és que a ells la governabilitat i l'estabilitat d'Espanya els importa una figa. El que busquen és rendibilitzar les negociacions, ara amb el PSOE i després amb l'Executiu, per posicionar-se de cara a les pròximes eleccions al Parlament.

La qüestió és que tant ERC com Junts van començar a negociar la investidura de Pedro Sánchez des de posicions, si no oposades, si diametralment diferents. Vegem-ho.

Els republicans es mantenen al Govern de la Generalitat, gràcies al suport crític dels socialistes catalans i, per tant, els convé que el socialisme tingui estabilitat a Madrid. Perquè altrament seria molt plausible pensar que Pere Aragonès deixaria d'estar donant suport al PSC i només amb els seus 33 diputats, donant-li suport, ja podria anar pensant a convocar eleccions.

Situació gairebé inversa és la de Junts: fora del Govern, de la Diputació de Barcelona i sense cap gran ajuntament a la llista de places governades, els de Puigdemont han vist en les negociacions amb el PSOE la possibilitat de reenganxar-se a la roda institucional i, sobretot, guanyar presència als mitjans.

Cosa que en la política actual és gairebé tan necessària com l'aire que es respira. Ara bé, Madrid…, ni fu ni fa, i posats a escollir més aviat fa.

Per això, l'expresident ha tensat tant la corda, però posant molta atenció en diverses qüestions claus: una que no es trenqués, una altra, anar-se'n preparant un retorn que podria ser en olor de multituds i una altra, potser la més important, que els seus èxits siguin millors i més vistosos que els d'ERC.

I tot això, es pot resumir en un sol objectiu: col·locar-se al millor lloc de la graella de sortida per a quan arribi la carrera per la butaca de la Generalitat.

Resulta molt lamentable que dos partits que junts no arriben ni al 3,50% dels vots tinguin la clau de la governabilitat d'aquest país, i que siguin aquestes formacions, gràcies a l'aritmètica parlamentària, les que marcaran el pas a la pròxima legislatura, amb el risc que en el moment que els estimi poden fer caure al Govern.

Seria molt diferent si en aquest país tinguéssim una dreta com Déu mana: civilitzada, moderna i europea, però això és una cosa inexistent per aquí. Tot al contrari.

La dreta està desfermada, crida a rampell i promou aldarulls per animar el personal a veure si aconsegueix al carrer, mitjançant accions antidemocràtiques, cosa que no va aconseguir a les urnes: col·locar el seu líder a la Moncloa i accedir a la sala de màquines de l'Estat per tenir els ressorts del poder.

I aquests són els que ens volen governar.