La Moncloa seu al banc dels acusats

Se succeeixen a Espanya els esdeveniments que fins a la data d’avui podien qualificar-se d’inèdits, no només dins dels límits territorials del nostre país, sinó també en el conjunt de democràcies del nostre entorn. En aquest sentit, aquestes setmanes ens correspon assistir a la vista del judici oral al fiscal general de l’Estat, celebrada ni més ni menys que al Tribunal Suprem.

No resulta sorprenent, d’altra banda, que entrebancs d’aquesta naturalesa puguin produir-se quan s’instrumentalitzen les institucions de l’Estat per servir interessos aliens a què corresponen a un òrgan de la rellevància i neutralitat que ha de caracteritzar la Fiscalia. La veritat és que el risc d’incórrer en algun tipus d’irregularitat es torna gairebé inevitable, a la llum dels precedents que envolten l’entorn més proper del president Sánchez.

Tornant a la qüestió central, essent aquesta el procés penal, allò que estem presenciant en el citat judici es revela com una estratègia processal del tot inèdita. Sembla que, per demostrar la seva innocència, tant el fiscal general com l’assessora de la Moncloa, Pilar Sánchez Acera —qui li va fer arribar la informació a Juan Lobato perquè la utilitzés a l’Assemblea de la Comunitat de Madrid—, han tingut la brillant idea d’eliminar tot rastre d’evidència probatòria existent als seus terminals mòbils.

D’altra banda, en les recents declaracions preses a diversos testimonis, han aflorat una sèrie de periodistes, com si es tractés de bolets en una nit humida, assegurant que ells van tenir accés a les dades filtrades una setmana abans que sortissin a la premsa. Segons diuen, la seva font no va ser, en cap cas, el fiscal general de l’Estat, motiu pel qual s’han afanyat a determinar la innocència de l’acusat, marcant així un clima d’opinió favorable al senyor García Ortiz.

A partir de tot el que s’ha exposat, he de mostrar la meva estupefacció per la sorprenent coordinació sobrevinguda de versions, procedents totes elles de la “progressia” mediàtica, en el que sembla un intent desesperat d’encaminar el relat públic abans que les proves, o la seva absència, contribueixin al fet que els membres del tribunal determinin la veritat dels fets. És, sens dubte, un clar exercici d’opinió sincronitzada —un més— d’allò que el president Milei denominaria la “premsa ensobrada”, en aquest cas d’Espanya.

A tot això s’hi afegeix el suport inquebrantable que el Govern d’Espanya porta brindant a l’acusat des que es va tenir coneixement de la notitia criminis, erigint-se d’aquesta manera com a adalil d’una de les parts del procediment penal. Lluny de mantenir la neutralitat institucional que, a parer meu, exigeix el càrrec, la Moncloa ha optat per blindar políticament l’acusat, convertint la seva defensa en una qüestió d’Estat, com si fos un membre més del gabinet.

Això constitueix, no només un descrèdit per al Govern, al qual ja li queda poc a perdre en aquest aspecte, sinó un estat de coses digne de qualsevol règim polític de tall més aviat bolivarià. Un altre exemple d’això, redundat en el posicionament del Govern, és el titular que ha deixat Sánchez en l’entrevista que li ha fet El País: “El fiscal general és innocent, i més encara després del que s’ha vist al judici”. En quin moment s’ha normalitzat que el Poder Executiu s’immisceixi de ple en les prerrogatives que corresponen al Poder Judicial? Com saben, no parlem d’una simple imprudència verbal ni d’un excés d’entusiasme partidista, sinó d’una maniobra més per condicionar la percepció pública i anticipar el relat abans que ho faci la Justícia.

Tot això permet concloure que el Govern està aplanant el terreny per justificar qualsevol resultat del procés. Si finalment resulta absolt, presentaran el fiscal general com a víctima d’una persecució injusta i alimentaran el discurs que s’ha atacat sense fonament una figura clau de l’Estat. Però si, per contra, el tribunal opta per la condemna, l’Executiu i el seu aparell mediàtic desfermaren una ofensiva de descrèdit contra la Justícia, consolidant el relat que el fiscal va ser objecte d’una causa fabricada per motius polítics. En tots dos casos, l’estratègia és la mateixa: deslegitimar les institucions que encara conserven independència i sembrar la idea que només el Govern encarna la veritat.