Primer justícia, després perdó

Des de la mateixa nit del 23 J, amb els resultats electorals sobre la mesa, es va començar a especular amb la possibilitat d'una Llei d'amnistia, perquè els partits independentistes votessin favorablement la investidura de Pedro Sánchez. Després, després del fracàs d'Alberto Núñez Feijóo per ser investit, cosa que va començar com una simple hipòtesi ha anat prenent carta de naturalesa.

Com no podia ser altrament, els mitjans de comunicació han posat el focus en la qüestió i no deixen de publicar articles, columnes i editorials a favor o en contra d'aquesta possible mesura de gràcia. Així mateix, una plèiade d'experts jurídics, les últimes setmanes, s'està pronunciant sobre si aquesta iniciativa serà constitucional o no i, és clar, les opinions estan dividides.

Davant d'aquesta situació, entenc que Pedro Sánchez i el seu equip estiguin fent el possible perquè la legislatura no descarrili abans de començar i tinguem un govern de progrés en els quatre anys vinents.

Tot i això, ja estem veient que l'actitud dels partits secessionistes té molt poc de col·laborativa. Gabriel Rufián ja ha dit que “els vots d'ERC cal suar-los, que no estan per un pacte de legislatura i ni tan sols es comprometen a donar suport als pròxims pressupostos”. Per la seva banda, Miriam Noguera, portaveu de Junts, força més lacònica, va anunciar que: “estem lluny de recolzar Sánchez si fa el mateix que fins ara” (?). Potser és que esperen que el Govern central posi un cotxe descapotable perquè Puigdemont entri per la Diagonal repartint caramels i estigui tot preparat a la plaça de Sant Jaume perquè entri sota pal·li al Palau de la Generalitat.

Potser aprovar una Llei d'amnistia donarà la presidència a Pedro Sánchez. Ara bé, a quin preu? I per quant de temps? Atès l'aspecte polític d'alguns socis, res no garanteix que aquesta iniciativa doni estabilitat a la legislatura. El més probable és que altres partits s'apuntin al carro i apugin el preu dels seus vots cada cop que hagin de donar suport a una proposta legislativa del Govern.

Però més enllà d'això, que alguns poden qualificar de tacticisme, en aquesta ocasió, concedir una amnistia a uns personatges, sense que aquests assumeixin les seves responsabilitats, i sense que diguin de manera clara i contundent que renuncien, sense pal·liatius, a la unilateralitat i la il·legalitat per defensar les seves idees polítiques seria una anomalia democràtica i, molt probablement, també jurídica. D'altra banda, suposaria un greu menyspreu cap als ciutadans que van suportar amb estoicitat les atropelles comeses al Parlament, els dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb l'aprovació d'unes estrambòtiques “lleis de desconnexió” alhora que es derogaven la Constitució i l'Estatut i, per tant, es conculcaven drets.

Per no esmentar el patètic espectacle del 20 de setembre, del mateix any, quan una torba que havia estat convocada per les xarxes socials va assetjar, durant gairebé 18 hores, una comitiva judicial que va ser mandatada per registrar unes dependències de la conselleria d'Economia i Finances, llavors a la Rambla de Catalunya. Tot això, al més pur estil del Far west, amb individus pujats als cotxes de la Guàrdia Civil com a les millors pel·lícules de policies i lladres.

Però el dia culminant, de tota aquella mascarada, va ser l'1 d'octubre, que és quan havien convocat el referèndum il·legal i il·legítim. Amb quina cara es van quedar aquells que estaven per la legalitat? Per no parlar del dia 3 que van convocar una vaga de país (?), i després, el 27 del mateix mes, la declaració unilateral d'independència. Encara que tampoc no hauríem d'oblidar els temps àlgids del procés. Quan els ciutadans que estaven per la legalitat no van callar i van dir, per activa o per passiva, que allò era un atropellament i aquesta actitud els va fer perdre relacions, amics i fins i tot, en alguns casos, van patir fustigació psíquica o física. Per si algú ho ha oblidat, la majoria dels llocs públics i estaments oficials estaven engalanats amb estelades, llaços grocs o pancartes de “Llibertat presos polítics” o similars i, si s'hi havia d'acudir, calia passar “normalitat”.

Doncs bé, tot això té responsables amb noms i cognoms que, fins ara, han estat incapaços d'admetre errors o demanar perdó. Més aviat al contrari: no es resignen; i davant d'aquesta situació, de debò algú pensa que hem de girar full i què totes aquestes trapassaries quedin impunes?

Com diu una bona amiga i veterana socialista: “aquests que ara demanen ser amnistiats, són els que ens deien que o eres indepe o eres fatxa”. Amb aquesta situació com a paisatge de fons, el més lògic, al meu entendre, seria que els Tribunals fessin la seva feina i més tard el Govern posés en marxa els indults que considerés adequats, com va passar el 2021. O sigui, primer, justícia i després perdó.

I si els processistes no hi estan d'acord, no passa res, anirem a noves eleccions. Aleshores, és possible que hagin de negociar amb Feijóo i Abascal: arribat el cas, veurem que quedarien qüestions tan sensibles per a alguns com parlar català al Congrés o tenir grups parlamentaris propis sense haver aconseguit els mínims exigits al reglament de la Cambra. A més d'altres qüestions de molt més pes.

Certament, seria una llàstima fer fora per la borda coses que han costat tant aconseguir, però hi ha situacions que no donen per a més. I la que estem vivint n'és una.