Ingovernables

Perdonin que em posi fatalista. Però si hi ha una cosa que ha demostrat el procés és que els catalans som ingovernables. No ara. De sempre. Només cal repassar una mica la història.

Tanmateix, s’ha accentuat en els darrers anys. Hem estat perdent miserablement el temps. En teoria, la recuperació de la Generalitat ens havia de portar a una època de bon govern.

Ha estat exactament a l'inrevés. Gairebé enyoro les majories absolutes de Pujol. Almenys algú governava. Fins i tot es feien obres públiques. Com el Túnel del Cadí (1984) o l'Autopista del Garraf (1992).

Després la cosa es va començar a embolicar. Primer va ser el debat de l’Estatut. Ningú no demanava un nou Estatut. El mateix Pujol ho va prometre a Barrera en el seu primer debat d'investidura (1980) i mai va complir la seva promesa. Sabia que era obrir la caixa dels trons.

El primer en fer-ho va ser Pasqual Maragall. Bé, i Quim Nadal a mitjans dels 90, quan va ser candidat a la presidència de la Generalitat. Però com que no hi va arribar la cosa va quedar en no res.

Maragall va començar parlant d'una “carta autonòmica” per adaptar-ho, en teoria, als textos europeus. D'aquí a la reforma i de la reforma a un “nou Estatut” va ser en un tres i no res.

De fet, el que volia era arribar president perquè el 1999 ho va intentar per primera vegada i es va quedar a les portes. Va guanyar en vots, però no en escons.

De manera que va arribar a la conclusió que calia desplaçar CiU de l’eix nacionalista. El marc mental que sempre ha assumit el PSC. No debades necessitava els vots d'Esquerra.

Per això, a les eleccions generals del 2000 ja es va inventar la coalició amb ERC i ICV, els antecedents dels Comuns, per al Senat: el precedent del tripartit.

Quan finalment va arribar al poder (2003) va engegar el nou Estatut. Encara que allò va ser una cursa. A veure qui treia més pit. CiU i ERC ja es disputaven l'hegemonia en el camp nacionalista. Com ara. Així estem.

El Govern Maragall no va liderar la reforma: en comptes de presentar un avantprojecte de llei ho va deixar tot a les mans del Parlament. Van crear una ponència de … 16 membres! Allò no era una ponència, era un galliner on es barallaven per on anava una coma. Al final van crear una ponència reduïda.

El més important –el finançament– ho van deixar per al final. La reforma va arribar després de quatre anys de debat sobre l’Estatut. Quan les forces ja estaven exhaustes i els rivals se sabien totes les jugades. Mai un partit no va ser tan mal plantejat.

En teoria la sentència del TC va esperonar llavors el procés. No he estat mai d'acord amb la versió oficial dels fets. Primer perquè no hi havia un clam per la reforma de l'Estatut diguin el que diguin: es va aprovar amb un 51% d'abstenció. En segon lloc, perquè ningú no s’havia llegit ni el text ni la sentència.

A més, la primera gran Diada va ser la del 2012 -amb el lema “Catalunya, nou Estat d'Europa”- dos anys després de la sentència. Les manifestacions del 2010 i del 2011 van aplegar amb prou feines deu mil persones, segons les cròniques periodístiques de l’endemà.

I encara sent generosos. Jo vaig estar cobrint ambdues i certament eren quatre gats. A la mani d'Esquerra a la Plaça Urquinaona, la més nombrosa, flotaven aires de desànim. Ho recordo perfectament.

Tothom sabia, d'altra banda, que l'Estatut tal com s'havia plantejat no cabia a la Constitució. M'ho havien admès, en privat, més d'un diputat. Fins i tot de CiU.

Com a lleis que aprovaven gairebé perquè fossin recorregudes pel Govern espanyol, sobretot el del PP, davant el TC per tal d'alimentar el sentiment independentista: veieu com són de dolents aquests espanyols. Per exemple la d’emergència habitacional. O la pobresa energètica.

Però les recorrien perquè ultrapassaven les competències de la Generalitat. El mateix passava amb lleis de Navarra i de Canàries i ningú no posava el crit al cel. Aquí érem més progres i bons que ningú.

Per això, amb el procés hem estat perdent el temps irremeiablement. Gairebé 20 anys, ja! En comptes d'arreglar els problemes de la gent, han demanat la Lluna.

Si en el període més gran d'autogovern dels darrers 300 anys han acabat demanant l'amnistia -com als inicis de la Transició!- és que alguna cosa han fet malament.

A veure si Vicens Vives tenia raó i patim d’al·lèrgia al poder. Al final som més un poble de botiguers i de comerciants que de governants. Ara entenc el per què.