Una família catalana de caràcter fort

El cognom compost d'origen català que protagonitza l'article d'avui farà que la majoria de lectors l'identifiquin immediatament amb l'intent de Cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, en què el capità general de la 3a Regió Militar, Jaume Milans del Bosch, va participar activament; sent l'únic dels qui ostentava aquesta responsabilitat que es va sumar al planejat pel general de divisió Alfonso Armada.

Per trobar l'origen d'aquesta estirp de militars, cal remuntar-se diversos segles enrere i bussejar fins a descobrir que la coletilla que s'afegí al cognom Milans prové d'un indret silvestre proper a Sant Vicenç de Montalt, i és allà on apareixen per primera vegada registres d'una família de pagesos anomenats Milans del Bosch a començaments del segle XVI.

Francisco

Al llarg de les dècades següents van progressar, augmentant el seu patrimoni en forma de terres de vinyes que es van anar heretant de generació en generació fins que, Francisco Milans del Bosch i Aquer, ingressà com a cadet al Regiment de Reials Guàrdies Espanyoles el 1 de març de 1785. Va ser el primer a vestir un uniforme destacant durant la Guerra de la Independència com a cap de la 4a Divisió, composta totalment de miquelets.

Com molts altres militars de l'època que havien combatut contra el francès, va patir la discriminació dels absolutistes i va abandonar Espanya, no retornant fins a l'inici del trienni liberal. Va arribar a ser tinent general i va combatre contra els 100.000 fills de Sant Lluís, enviats des de França per tornar a donar el poder absolut a Ferran VII. Des d'aquest moment va abandonar Espanya per tornar a l'intent protagonitzat pels militars liberals el 1830 i posteriorment, després de l'amnistia de 1832, morint un any després a la seva Catalunya natal.

Lorenzo

Un dels seus fills, Llorenç Milans del Bosch i Mauri, nascut a Arenys de Mar, escenifica el prototip de militar de l'Espanya Liberal que sorgeix el 1833 i que perdurarà fins a la restauració borbònica i la seva constitució de 1876.

Va ingressar a files amb 11 anys a l'Exèrcit de Catalunya el gener de 1823, acompanyant al seu pare contra els francesos i emigrant amb ell fins al seu retorn. Va combatre contra els carlins aconseguint ser condecorat amb una creu laureada de Sant Ferran. Com molts dels militars de l'època, va participar activament en política, arribant a ser diputat per la província de Barcelona fins que va protagonitzar el pronunciament militar contra Espartero. Tota la seva vida va ser una muntanya russa de reconeixements i calamitats, d'apostar per un bàndol guanyador i, en altres ocasions, pel que corria pitjor sort.

Amb els anys, va arribar a ser brigadier i amb aquest empleat va combatre a la Guerra d'Àfrica de 1859-60, destacant a la batalla de Wad Ras.

Va participar en l'expedició a Mèxic del seu amic el general Prim, liberal progressista com ell. En dècades convulses, va associar el seu destí al del reusenc, convertint-se el 1869, després de la sublevació Gloriosa, en tinent general i arribant a ser Senador en dues legislatures entre 1871 i 1873.

Joaquín

Un fill del germà de l'anterior, també militar i que va arribar a ser brigadier, va ser Joaquim Milans del Bosch i Carrió. Barceloní de naixement, va néixer al món el 1854 i amb ell, s'escenifica el canvi de mentalitat militar que es desplaça del liberalisme a un militarisme interior, empentat i iniciat després de la pèrdua de les últimes províncies d'ultramar i acusat amb els canvis a Europa dels anys vint i trenta.

Va ingressar a l'Exèrcit quan la barba no coneixia el seu rostre i va rebre el seu bateig de foc abans de complir 20 anys, lluitant, una vegada més, contra altres compatriotes en la tercera de les guerres carlines. En aquesta es va destacar especialment, aconseguint, amb només vint-i-dos anys, el grau de comandant.

Els ascensos per mèrits de guerra als quals s'acollien els oficials d'Infanteria i Cavalleria proporcionaven meteòriques carreres als qui eren capaços de mostrar el seu arravat i sobreviure a l'envestida.

Va ser a Filipines, el 1897, quan, en un atac per la presa d'una posició, va aconseguir ascendir a l'empleat de coronel i després del seu retorn a la península va poder establir-se a la seva ciutat natal, Barcelona. Entre 1904 i 1909 va ser ajudant d'un jovent Alfonso XIII, ascendint a general de brigada i aconseguint del monarca el títol de cavaller de cambra amb exercici. És per això pel que a les fotografies el veurem sempre amb les cintes daurades que ho atestiguen.

La Campanya de Melilla de 1909, aquella que va provocar una setmana tràgica entre els seus paisans barcelonins, va ser el seu tercer conflicte bèl·lic. Al capdavant de la 2a brigada d'Húsars de la Divisió de Cavalleria, va combatre els rifeños de les cauless revoltoses properes a la ciutat espanyola.

Però pel que és realment conegut a Catalunya és perquè va ser capità general d'aquesta Regió Militar en els temps en què el pistolerisme va començar a convertir-se en una autèntica guerra civil a la Ciutat Comtal. Des de setembre de 1918 fins a febrer de 1920, va exercir, de facto, tot el poder perquè la major part del temps la província de Barcelona es va mantenir sota l'Estat de Guerra, situació que atorgava tot el control de l'ordre públic al capità general.

El 1919 va haver de enfrentar-se a la coneguda com Vaga de la Canadenca, una aturada general de més de tres mesos que va posar en joc la burgesia catalana i que va motivar que aquesta es posés del costat militar, prioritzant des de llavors la tranquil·litat empresarial a qualsevol aspiració autonomista. La vaga, no obstant això, va ser un èxit i va aconseguir que Espanya fos el primer país europeu a concedir la jornada laboral de 8 hores.

Primo de Rivera va tornar a comptar amb ell durant la Dictadura, en aquest cas per exercir de governador civil de Barcelona, càrrec que va ostentar fins que el dictador va cessar com a president del directori, el febrer de 1930.

Va ser detingut el 30 d'agost de 1936 a Madrid i uns milicians el van afusellar al dia següent juntament amb el seu gendre, José Martínez Valero, comandant d'Artilleria.

Jaime

Jaime Milans del Bosch i Ussía, representa als militars joves que van començar la seva carrera durant la desastrosa Guerra Civil Espanyola. És l'únic dels quatre protagonistes d'avui que va néixer fora de Catalunya.

Cadet de l'Acadèmia d'Infanteria, el juliol de 1936 va ser un dels defensors de l'Alcàzar de Toledo. En aquell setge va ser ferit, tot i que va poder incorporar-se posteriorment a la Legió, unitat amb la qual va participar a la Batalla de Madrid. Durant la guerra, que va finalitzar amb l'empleat de capità, va patir fins a cinc ferides. Quan la contesa va finalitzar, va haver de tornar a l'Acadèmia per finalitzar els seus estudis.

El juny de 1941 es va incorporar a la Divisió Blava. A Rússia, una vegada més, va tornar a ser ferit, tornant a Espanya a l'agost de 1942.

La seva vida militar posterior va ser molt més tranquil·la, assolint els diferents empleats d'oficial fins arribar al generalat el 1971. Va comandar la Divisió Acoraçada Brunete.

En principi, era considerat un dels pocs generals de divisió que eren propensos al canvi polític, juntament amb Gutiérrez Mellado i Ibáñez Freire. No obstant això, la legalització del Partit Comunista i l'ascens a tinent general d'Ibáñez Freire, més modern que ell, van ser causa d'enfrontament amb el Govern i amb l'aleshores vicepresident per la Defensa.

Les seves conegudes discrepàncies amb Gutiérrez Mellado no van acabar amb el seu ascens el 1977 i el comandament de la Tercera Regió Militar.

El 23 de febrer de 1981, es va unir a la sublevació armada de tots coneguda.

La família i l'Exèrcit

Els Milans del Bosch són un exemple genealògic de la transformació dels oficials de l'Exèrcit Espanyol al llarg dels últims dos segles i mig. De l'evolució del liberalisme al militarisme interior, de la ingerència castrense en la vida política i social d'Espanya i dels beneficis i prejudicis que tot això va poder tenir.

Lògicament van ser molts més dels citats els que van portar i porten aquest cognom i, encara avui, porten l'uniforme en uns exèrcits completament diferents en els quals la seva activitat interior es limita a la col·laboració en emergències i és la seva vocació internacional, com a braç armat de l'acció exterior de l'Estat, la que suposa el principal baluard de la seguretat del nostre país i les organitzacions internacionals, de les quals forma part, però aquesta és una altra història digna de ser explicada.