De mestre all a pesat

L'expressió, et repeteixes més que l'all, és prou coneguda per tothom, sobretot per qui és víctima de parelles que en la seva gastronomia són addictes al susdit bulb liliaci, però al camp docent els així anomenats alls són aquells docents que repeteixen allò mateix d'un alumne des de primer fins a quart d'ESO, és a dir, no hi aporten gaire cosa. Cal afegir als quatre anys de redundàncies, els cursos addicionals quan l'escolar repetia.

La pesadesa dels alls i els comentaris succeeix sobretot durant les reunions d'avaluació. En aquestes es comenten les notes trimestrals de cada alumne grup rere grup. Al final se sol opinar sobre més de cent escolars.

—Doncs l'Oriol no treballa a classe —cosa que l'all ja va dir a la reunió del trimestre anterior – ni em porta mai els deures acabats – cosa que també va comentar en totes les reunions antecedents a la del moment —. A més a més, l'altre dia, bla, bla, bla… —. I així cent alumnes més…

Aquest tipus d'aportacions culinàries de l'all allarguen la reunió més enllà de l'horari sindical, tot per adonar-se que aquesta estratègia mostra la mateixa eficàcia que el Nàstic durant la lliga, poca cosa guanya. Repetir allò que la resta dels professors sap sobre un alumne no millora en absolut ni la seva avaluació ni el seu rendiment acadèmic.

Aleshores, per què ho fa l'all? Hi ha tres raons per fer-ho. La primera, guanyar medalles davant de direcció, la segona mostrar davant dels altres tot el que sap, i la tercera utilitzar el claustre com el divan del seu psicòleg, és a dir, com a teràpia gratuïta. Aprofundim en aquest tercer fet.

De primer a quart d'ESO l'all repeteix el mateix de cada alumne com si fos un mantra necessari per desfogar la seva ira interior. En fi, que fa perdre els altres un temps valuós que gens ajuda els nostres adolescents. Encara més, condiciona i adoctrina la resta de docents amb la percepció negativa de l'alumne.

Aleshores, què tal si parlem de l'escolar del trimestre abordat i no de l'alumne que l'all va sentenciar fa quatre cursos? Millor informacions amb solucions que redundàncies sense més ànsies.

El problema és que l'all també es torna cansat, qui no s'ha adormit mai a classe? Negar-ho no resultaria gaire creïble, seria com dissimular aquest metà intestinal que tots hem retingut en públic, però que en trista ocasió, amb alleujament i dissimulació, se'ns va escapar.

Una becaina a l'aula resulta una cosa semblant a l'anterior, és una d'aquelles situacions plaents que la nostra fisiologia ens infon, però que l'ortodòxia no aplaudeix. Que de sobte el professor et desperti del teu somni sobre el teu pupitre, espanta el més valent. Alguns assemblen aquesta experiència a un coitus interruptus, potser no et va deixar a mitges?

La culpa d'adormir-se a l'aula no és tota d'alumnes taciturns, també ho són alguns docents. Certs educadors s'entesten a cansar i hipnotitzar els seus escolars. Aquest professor pesat és nefast si la seva matèria és de les més odiades, les matemàtiques. Sent alumne vaig tenir un eminent professor de càlcul que, de tant que sabia, molt poc sabia ensenyar.

Vivia tan lluny de la ment de nosaltres que era incapaç d'explicar-se amb un mínim de didàctica. El seu monòton to de veu, més la seva total incapacitat de motivar-nos, ens empenyia una vegada i una altra a gaudir de longeves sensacions oníriques.