L'Espanya — Irlanda del 31

Espanya, històricament, no ha sigut tan reeixida com a selecció nacional de futbol com ho és ara, encara que era capaç d'omplir estadis i aixecar passions, fins i tot a Barcelona.

El 26 d'abril del 1931, després de la crisi provocada per Francesc Macià el mateix dia 14, proclamant la República Catalana i convidant les altres repúbliques a una federació ibèrica, es va decidir que el president del Govern provisional, Niceto Alcalá Zamora, visités la Ciutat Comtal. D'aquesta manera, es ratificava l'acord adquirit entre Macià i els tres ministres que havien aconseguit persuadir-lo perquè deposés la seva actitud oferint-li, a proposta del catedràtic socialista malagueny, Fernando de los Ríos, crear un Govern autònom que adoptés el nom d'una institució medieval. D'aquesta manera, hi havia un bany d'història, tradició i legitimitat a allò que, en realitat, va ser una solució de compromís.

El nou president de la Generalitat rebia el nou president del Govern provisional de la República i junts van ser aclamats per una impressionant multitud que va acarnissar cada metro les tres autoritats més significatives aquell dia que viatjaven junts al mateix vehicle descapotat i que es posaven drets per saludar els que tant fervor els mostraven. Els dos presidents i el capità general de la Quarta Regió Militar, Eduardo López d'Ochoa, intentaven sostenir-se al vehicle mentre eren protegits per desenes de policies que intentaven fer camí entre la impressionant multitud.

A la Plaça Sant Jaume no hi cabia una agulla i Catalunya mostrava el seu suport incondicional a l'acabada de néixer República, demostrant aquell diumenge el ferm compromís de la societat catalana amb la nova realitat política. Eren dies d'il·lusions, d'esperança i de celebració en què gairebé no se sentien veus discordants. Els monàrquics semblaven desapareguts de la faç de la terra i la gran majoria es va limitar a acceptar el nou sistema.

Van ser molts els actes i activitats a què tots dos presidents van acudir. Alcalá Zamora, Macià, el nou governador civil de Barcelona, Lluís Companys, i el general López d'Ochoa, van passar revista a un piquet d'honors de la guarnició barcelonina. Es van succeir les fotografies, els discursos i les felicitacions.

El plat fort d'aquella tarda era un partit de futbol. La selecció espanyola s'enfrontava, en trobada amistosa, a la d'Irlanda. A la llotja, Alcalá Zamora va pronunciar un altre exaltat discurs i per presenciar el partit es va acompanyar de Macià, Companys, Nicolau d'Olwer i un nodrit grup d'oficials uniformats.

L'Exèrcit, majoritàriament, havia rebut amb bon grat la República i van ser molts els oficials que, fins i tot, havien contribuït a portar-la. Entre ells, el mateix López d'Ochoa, l'actitud del qual en fer-se amb la capitania general de Barcelona va ser clau perquè no es presentés resistència al desafiament de Macià el 14 d'abril.

La llotja es va adornar amb dues grans banderes, la nova republicana, que va ser oficial l'endemà, i la quadribarrada.

L'11 espanyol estava compost, majoritàriament, per catalans i bascos, amb noms que encara han sobreviscut a l'imaginari espanyol. El capità era una de les primeres estrelles futbolístiques del nostre país, el conegut porter Ricardo Zamora.

La resta eren Errasti, Quincoces, Samitier, Gorostiza, Arocha, Castell, Goiburu, Martí, Piera i Solé. El partit va ser emocionant, però el resultat no va passar de l'empat a un.

Quan va finalitzar la trobada, els presidents van baixar al terreny de joc i es van fotografiar amb totes dues seleccions.

Aquell equip, com tota la generació, va patir les conseqüències de la polarització política, l'odi i la divisió entre espanyols. El barceloní Ricardo Zamora va ser detingut a Madrid el 1936 i, fins i tot, se'l va donar per mort.

Melcior Rodríguez, l'anarquista encarregat de presons que va aconseguir aturar les saques el fatídic mes de novembre d'aquell any, va aturar el transport que portava al famós porter a Paracuellos de Jarama i, amb això, va aconseguir salvar la seva vida i la de la resta de “trets”. Zamora va sobreviure i tota la seva carrera va estar lligada al futbol, entrenant diversos equips de Primera Divisió.

Quincoces, a qui anomenaven “l'Autogiro” per la seva habilitat a les cruïlles, era un consolidat defensa. El jugador de Barakaldo va arribar a ser actor i va ser entrenador del Saragossa, el Reial Madrid, el València o l'Atlètic de Madrid. Fins i tot va ser seleccionador d'Espanya.

Gorostiza, un històric de l'Athletic de Bilbao que havia nascut a Santurce, va jugar a la selecció d'Euskadi durant la Guerra Civil. Aquest equip va competir a França per recaptar diners per a la causa republicana.

Tot i això, en caure Bilbao, Gorostiza va tornar a la capital biscaïna i es va enrolar com a voluntari carlí. Després de la guerra va continuar al Bilbao i, posteriorment, va militar al València. Va prolongar la seva vida esportiva fins més enllà dels quaranta anys.

Martí, l'extrem dret barceloní, es va exiliar a Mèxic en començar la guerra i no va tornar mai més a Espanya, desenvolupant la seva carrera en aquell país.

Samitier, també de Barcelona, s'entrenava a l'Atlètic de Madrid a l'inici de la Guerra Civil. Va fugir a França en començar la contesa i va tornar a Barcelona el 1944, entrenant el FC Barcelona.

Gairebé tots els altres van sobreviure a la guerra i van desenvolupar les seves carreres com a entrenadors, secretaris tècnics i altres llocs relacionats amb el món futbolístic. El que va tenir pitjor sort va ser el de Tenerife Arocha Guillén, que va morir al lleidatà davant de Balaguer el setembre del 1938, quan les tropes de la seva unitat marxaven sobre Catalunya contra un Exèrcit republicà en permanent retirada.

El desastre civil ho va tacar tot, va impregnar la vida dels espanyols d'una olor insuportable a pólvora, sang i dolor i el futbol no hi va ser aliè. Els futbolistes, com la resta de connacionals, van patir les conseqüències de l'odi i la barbàrie llançats per una meitat contra l'altra, sense contes de fades ni mitificacions absurdes. La guerra és sempre el resultat del fracàs de la política.

Per això, és important celebrar les victòries sense mirar a quina mà porta el rellotge cadascun. Perquè, si qualsevol de nosaltres és capaç al llarg d'una vida, de canviar d'idees i de mentalitat, qui som per jutjar els altres pel que pensin?