Balada trista de Toni Comín

Molts personatges pintorescos ha donat el Procés, molts i molt variats, però cap de tan còmic com Toni Comín (amb el permís del duet Rull & Turull, especialistes en animació infantil).

De Comín sabem moltes coses i cap no té sentit. Coneixem la seva lliscant vida política, que ha consistit a travessar, com una brisa suau d'estiu entre l'arbreda, totes les formacions polítiques que ha pogut trobar al seu pas.

Socialista, republicà, juntaire, puigdemontista terminal: amb la seva elegància somrient de gauche divine i la seva apocalíptica incompetència, se les ha arreglat per anar saltant de vaixell amb vaixell mentre sonaven canonades en totes direccions. Professor de l'ESADE, llicenciat en filosofia (branca macarrons amb tomàquet), pianista sobre la teulada, fugitiu de guant blanc, amic de Bernat Dedeu: la fugida de Toni Comín després del referèndum va ser com la fugida d'un circ ambulant, amb tots els seus fanalets i cascavells.

A les diferents campanyes electorals (sempre defensant coses diferents) s'ha caracteritzat per cridar com un autèntic energumen davant el micròfon de manera absolutament innecessària. Assentat a Waterloo, se li va encomanar la gestió del Xiringuito Suprem, el Consell per la República, que ha aconseguit reduir cendres a una velocitat rècord.

Primer va dissoldre l'Assemblea de Representants amb raonaments que haguessin fet enrojolar Calígula, després va fer dimitir el gerent, més tard es va embarcar en despeses dubtoses que van aixecar totes les alarmes. Ara mateix es troba en uns llimbs legals quant a la presa de possessió del seu escó al Parlament Europeu i viu en un perfecte estat de flotació levitatòria, tot sol amb si mateix mentre els altres es devoren entre ells en el món real.

No s'entén, avui dia, quina legitimitat pot tenir Toni Comín per a qualsevol cosa que no sigui amagar-se en una cova el que li queda de vida, però com que la criatura no ha destacat mai pel seu pudor intel·lectual, no serà estrany que en els pròxims anys aparegui a les llistes electorals dels liberals, els verds, els marrons o els de vestit de faralaes. Mentre hi hagi un sou de sis xifres i una targeta per a despeses de representació, Comín cridarà les consignes que calguin, malversarà el que calgui, fugirà on sigui.

En un recent article a Vilaserp, la insigne Clara Ponsatí va denunciar el frau radical del puigdemontisme: el més graciós és que ni tan sols va necessitar esmentar Toni Comín, perquè el que és seu no és política ni activisme, sinó simple funambulisme. Molts es pregunten si Comín serà amnistiat, però el més segur és que ell mateix no ho vulgui. Al capdavall, si torna, s'hauria de posar a treballar.