Les meravelles del burka

Què bonic que és el burka, tan alliberador. Ahir vam poder sentir, a la Cadena SER, és a dir, als òrgans oficials del règim, una experta que deia que «si es prohibeix el burka, moltes dones no podran sortir al carrer». Aquest és el nivell argumentatiu: si prohibim els grillons, els esclaus no podran sortir de la plantació.

El mateix Patxi López es va referir al tema amb tota precaució i cautela, perquè després de meditar l’assumpte en profunditat, va dir que «per a alguns i algunes» l’ús del burka és «expressió de la llibertat religiosa». És exactament al revés, és expressió de l’esclavitud religiosa, però aquí Patxi López ja no hi arriba. Miriam Nogueres va fer una compareixença molt difícil d’analitzar en què justificava no votar a favor de la prohibició del burka. Fa temps que assenyalem que l’únic mèrit d’aquesta senyora és obrir molt els ulls quan parla. D’alguna manera, aquest hàbit li està proporcionant una carrera política molt lucrativa.

Tot això, per descomptat, coincideix amb l’arribada del Ramadà, que l’esquerra saluda amb un entusiasme ple de llum i alegria. Ja tornen a veure’s a les xarxes socials convocatòries per a celebracions comunitàries, amb els logos de diferents administracions. L’esquema general queda clar: l’esquerra per fi ha trobat un relat unificador: més islam. ¿Crisi d’habitatge? Més islam. ¿Crisi de salaris o de natalitat? Més islam. ¿Trens que descarrilen, corrupció generalitzada? Més islam. A qualsevol que s’hi oposi se li diu feixista i tothom content.

Quan Ábalos gravava vídeos promocionals dient "soc feminista perquè sóc socialista", crèiem haver assolit les cimes de l’absurd. Ara el feminisme institucional abraça el burka sense cap complex. Això no són quatre boges amb un megàfon, aquí estem establint precedents.

 Als nostres carrers, als nostres barris, les dones poden ser tractades com a bestiar, humiliades i esclavitzades sense cap problema, comptant amb el suport entusiasta del progrés governant. Si a més onegen una bandera de Hamàs, els esclavitzadors de dones fins i tot poden aspirar al premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia.

La idea era que suportàvem tot això perquè almenys venien a pagar-nos les pensions, però resulta que hem de treballar com a mínim fins als 67 anys, perquè el sistema és cada cop menys sostenible. No quadra res, res de res. L’únic segur és que, per als anys futurs, el progrés ha anunciat el seu nucli ideològic: més islam i després una mica més. En nom del feminisme.