Melancolia

Fa uns dies vaig acabar de llegir-me el llibre Melancolía de la izquierda. Después de las utopías, d'Enzo Traverso. Poques vegades a la meva vida ho he passat tan malament llegint un llibre; cada pàgina que passava era una lluita imaginària contra un tità que m'obligava a tancar el llibre i llençar-lo a les escombraries, em vaig resistir heroicament, fent gala d'una força de voluntat més gran del que pensava que podia tenir davant d'un enemic tan gran.

Una exposició soporífera i melodramàtica va anar desenvolupant el pitjor i més baix que pugui tenir l'ésser humà, especialment dins de l'esquerra més nyonya, traïdora, postmoderna i reformista. Una consecució de ploriquejos sobre el que podia haver estat i no ho va ser, perquè gent com ell no va fer absolutament res excepte protestar amb la boca petita.

Al més pur estil 'errejonià', però sabent escriure i fer pena amb més facilitat, descriu la sensació de melancolia, de tristesa vital en aquesta esquerra burgesa, fatxenda (i a Madrid, malasanyera), que intenta donar-nos lliçons als treballadors de com no vam saber fer les coses. Els seus hereus, actualment, estan al servei de les grans empreses. Es veu que no ho han fet gaire millor, o, bé, potser sí, això de col·locar-se i viure del conte sí que ho han fet molt millor.

Per descomptat, podem estar tristos perquè va caure l'URSS, ens podem deprimir tots junts entre laments; però no podem fer res més, ni tan sols sentir enyorança o pensar que certes coses estaven millor abans i que val la pena lluitar per recuperar-les. Perquè això és nostàlgia i és agradable, i això és de putes fatxes, de fet, no és feixisme perquè per a ells encara és pitjor. Si se t'acut sentir nostàlgia de l'Espanya dels 90 o de la dels nostres pares, et converteixes en aquest mateix moment en la reencarnació millorada d'un Adolf Hitler biònic.

Poden preguntar-li a Ana Iris Simón, a qui han erigit com la nova Ramiro Ledesma Ramos, dedicant-li diversos articles i llibres per refutar la seva obra Feria, que és autobiogràfica i només explica la realitat que ella mateixa ha viscut. En aquest llibre parla dels tres pilars centrals del feixisme modern: estimar la teva família, estimar el teu país i sentir nostàlgia per la teva infantesa. El nou feixisme ha arribat, feu-li lloc, la seva força és irrefrenable.

Com gosa aquesta fatxa a tenir una família, treure un llibre i a sobre tenir èxit? A sobre tenir èxit! Això sí que és de fatxes, maleïda reaccionària abusadora que ens refrega que sap escriure i que la gent la vol. Fa unes dècades, l'avantguarda del proletariat era el partit comunista; per a aquests desclassats postmoderns i ruïnosos l'avantguarda, l'instrument per dur a terme la seva revolució, és la més simple enveja.

La melancolia depressiva que promouen autors com Traverso només porten al desànim i res no aporten a cap procés de canvi. La tristesa permanent és un factor que desmobilitza, més quan els que ho promouen mai no van fer res per solucionar cap problema de la societat.

Al meu entendre, la nostàlgia només és perillosa quan et tanca en el passat, però enyorar coses que eren millors, això no significa que tot ho sigui, no és dolent per a la persona que té aquest sentiment, al revés, pot servir de detonant perquè es mogui i lluiti per recuperar qüestions que ens calen al present i per construir el nostre futur. No es tracta de tornar al passat, ja que això és impossible, sinó de construir el futur basant-nos en el que som, la nostra essència i rebutjant allò que freni el progrés. Per descomptat, no fent servir aquest terme amb el significat que li donen els membres de la secta woke, em refereixo al progrés com a desenvolupament òptim de la societat, no com un mantra que en realitat només suposa un retrocés.