Activisme subvencionat: les llogateres de caviar

Arran de la meva última polèmica a Twitter respecte al "Sindicat de Llogateres" i la seva presència als mitjans de comunicació, m'he volgut explicar millor, ja que, en 280 caràcters, no hi ha gaire espai pels matisos. Fa mesos que una jove reivindicativa es passeja per platós televisius i va pul·lulant un missatge respecte als lloguers: amb aquests preus no es pot viure. De moment, cal advertir que comparteixo la premissa; els preus del lloguer i del sòl en general estan pels núvols. Ara bé, on difereixo és en la solució.

Abans d'entrar en matèria, cal fer esment a la piulada que va indignar un sector de Twitter Catalunya. La cara visible del sindicat, Carme Arcarazo, ha estudiat el mateix Batxillerat que Elionor i Sofia, és a dir, en un lloc elitista a més a més no poder (UWC). La forquilla de taxes és força àmplia, però el preu oscil·la entre els 35.000 € i 100.000 € (el preu mitjà que indica la mateixa empresa està fixat en 65.000 €), s'ha d'entendre que, en funció del lloc de destinació, això pujarà o disminuirà. Hom podria preguntar-se: d'on treu la informació? Doncs del seu LinkedIn.

Això, per se, no implica res. Tanmateix, va fer tres anys de carrera a Amsterdam, on va cursar una mena de grau en ciències polítiques, ben adornat a l'esmentada xarxa social amb un "Bachelor of Science - BS, Poltics, Psychology, Law & Economics", ho esmento perquè, en alguns llocs, se l'ha presentat com a "economista" (així surt a la web del CCCB o a la d'IDRA). El preu d'aquest grau no és escandalós, més de 5.000 € anuals, però se li ha d'afegir el cost de vida a la capital de les tulipes, que frega els 1.200 - 2.000 € mensuals. L'únic que, a priori, se li pot recriminar és la seva esquira envers els rics. Amb aquest bagatge és probable que ella, especialment la unitat familiar, estigui al decil més ben dotat econòmicament del país.

Fins aquí, hom podria acusar-me d'estar emprant un ad hominem com una catedral, però no és així. No critico que, per la presumpta renda familiar, no pugui defensar X o Y postura (que seria l'atac personal i no l'ad rem). D'exemples el món va ple: és sabut que Engels era un burgès d'aquells que portaven barret de copa alta, tenia una fàbrica i, d'acord amb les concepcions marxistes, havia de ser un explotador extractor de la plusvàlua dels seus treballadors. Tanmateix, això no invalida necessàriament les seves tesis. Tot i que, podríem posar-nos exquisits i emprar l'analogia de Taleb de "tenir la pell en el joc" respecte als que prenen decisions o fan accions sense jugar-se-la. Però, fins aquí, la nostra sindicalista no hauria fet res de dolent.

Aleshores, quin és el punt d'exposar tot això? En primer lloc, per contextualitzar un perfil que, pel seu modus operandi, em recorda als inicis d'Ada Colau. A més a més, casualitat o no, el seu pare és un guionista que ha treballat per la Corpo, Mediapro i l'entorn del Procés (Lluís Arcarazo). Aquest fet podria explicar com un sindicat de 130 militants actius -com diuen a la seva pàgina web-, té una quota televisiva força destacable, havent participat a Els Matins de TV3, Cafè d'idees a la 2, a la Sexta, a VilaWeb, i un llarg etcètera de mitjans subvencionats. Correlació no implica causalitat, però tampoc casualitat.

La Carme treballa a l'IDRA (Institut de Recerca Urbana de Barcelona), que compta amb uns 14 activistes que es titllen d'investigadors, quan no són res més que propagandistes d'un think tank cooperatiu que està federat amb la Xarxa d'Economia Solidària de Catalunya (el seu objectiu, diuen, és promoure una alternativa real al capitalisme, de modèstia en van sobrats). Ara bé, d'acord amb la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de Transparència, Accés a la informació pública i Bon Govern, tenint en compte que es financen amb diners públics i tenen en unes quantes boques per alimentar a la guingueta, haurien de tenir un portal de transparència. Cito els articles:

3.1 b) “Als organismes i ens públics, les societats amb participació majoritària o vinculades, les fundacions del sector públic, les entitats de dret públic dependents o vinculades amb les administracions[...] ”.

Seguint amb l'art 4. "Les obligacions de transparència establertes pel títol II també són aplicables als partits polítics, a les associacions i fundacions vinculades, a les organitzacions sindicals i empresarials i a les entitats privades en els supòsits següents:

a) Si perceben subvencions o ajudes públiques de més de 100.000 euros anuals”.

b) "Si almenys el quaranta per cent dels seus ingressos anuals procedeix de subvencions o ajuts públics, sempre que aquesta quantitat sigui de més de 5.000 euros".

Doncs no tenen una memòria econòmica, ni un portal de transparència ni res que se li sembli. Fem-ne uns quants números: si hi ha 14 persones contractades i cadascuna té un sou de 30.000 €, per posar un exemple, això ens sortiria a gairebé mig milió d'euros públics; per tant, hi hauria d'haver un apartat per veure els comptes, atès que així ho estableix la llei. Algú podria argumentar que potser es financen amb diners privats, però a la seva pàgina web no és possible fer donacions. Abans de convertir-se en l'IDRA, en l'època dels Comuns, es feien anomenar "L'Hidra Cooperativa", fins que Colau va deixar la plaça de Sant Jaume i es van mudar de Sants a l'Eixample. El nom d'Hidra potser era una metàfora hel·lenística de les guinguetes que creen ad hoc els partits polítics i que, per més que els tallis el coll, te'n surten de noves.

El gran problema de Catalunya és que els activistes, una casta parasitària dels contribuents, viuen molt bé a costa del treball aliè. Aquesta setmana, la polèmica ha estat la llei de vivenda temporal i han engegat la maquinària per defensar les seves polítiques, que ataquen els fonaments més bàsics de la microeconomia. Per tot això, tornant al primer paràgraf, la solució dels lloguers passa per crear més oferta, donar seguretat jurídica als arrendadors, construir pisos més alts (o fer ús, en els casos que sigui possible, del capítol V del Codi Civil català amb el dret de vol) i deixar fora de l'equació els activistes que volen ofegar, encara més, l'exigua oferta de què disposem. És per això que, qui més en té, es pot permetre el luxe de demanar més regulacions.

Finalment, imploro tots els activistes de Catalunya que busquin recerca respecte a les conseqüències de topar els preus. I quan dic investigació em refereixo a revistes indexades, avaluacions a cegues, amb mètodes empírics d'ecometria, etc. No als pamflets que surten de l'IDRA o succedanis. Si la ciència econòmica es caracteritza per una cosa és perquè pocs fenòmens són exactes, però han anat a tocar un tema on hi ha una anuència del 80-90% entre els economistes, des de Mankiw fins a Krugman. Se'ls ha d'aturar i, des dels pocs recursos que persones com jo tenim, donarem aquesta batalla cultural, des de Twitter fins als mitjans que ens ho permetin.