Medallistes i morts sense èpica

La història d'avui els deixarà amb un sabor estrany, com quan un tasta un plat d'aquells que se serveixen als restaurants d'autor, on et posen en un tros de pissarra una escuma de vieires amb una llimona retallada com si fos una flor, i un gargot fet amb una salsa especial i que sembla la signatura d'un metge.

El primer instint és agafar el tros de pissarra i llepar la salsa, perquè tan minúscula quantitat no és digna d'amortitzar un rosegó. L'escuma és una cosa amb la textura del gel de bany d'un jacuzzi, però amb un sabor que sorprèn perquè és realment agradable. No obstant, el plat, més enllà de la curiositat, gairebé no alimenta i la sensació és d'apreciar el sabor, però sense deixar de sentir una mica de buit.

No m'he posat avui davant de la pantalla, vestit amb el mínim que el pudor exigeix si es volen suportar els rigors de l'estiu, per parlar-los de menjar, amb les atraconades que s'estaran enganxant aquests dies i l'autoengany que ja ho solucionarem a partir del setembre, com si els miracles arribessin sempre a la tardor.

No, l'objectiu és un altre, és explicar-los fets històrics i aquests, com la vida mateixa, no sempre es recolzen en relats de superació de personatges que vénen del no-res i es converteixen en grans estrelles futbolístiques i que s'han posat tan de moda, com si haguéssim tornat a aquella Espanya de postguerra en què un noi pobre podia convertir-se en una figura del toreig i tornar al seu poble com un ric pavonejant.

Els personatges d'avui van néixer a l'abundància. Els seus noms i cognoms no caben en una línia i els seus títols nobiliaris recorden que eren hereus de les cases més importants de la noblesa espanyola. Som a l'agost de 1920, a Anvers se celebraven els VII jocs olímpics, que tornaven després de l'aturada obligada de la Primera Guerra Mundial. Tot i això, les sancions imposades als imperis centrals, perdedors del conflicte, es van fer notar i no se'ls va permetre formar part de l'esdeveniment.

Espanya va participar en sis disciplines esportives (el break dance encara no era esport olímpic) i va conformar una delegació de 59 homes, sense cap representant del gènere femení.

Els equips amb més possibilitats d'obtenir alguna medalla eren el de Futbol, el de Tir i el de Polo, aquell esport que es practica a cavall i en què juguen quatre contra quatre, sent una activitat molt relacionada amb l'aristocràcia i amb gran tradició al Regne Unit.

L'equip espanyol de polo estava compost pel duc d'Alba, el seu germà, dos fills del comte de Romanones i Leopoldo Sainz de la Maza, comte de la Maza. El torneig va començar amb una aclaparadora victòria per als espanyols que van derrotar els Estats Units per un contundent 13-3. Espanya va passar a la final, ja que només hi havia quatre equips participants, i s'hi va enfrontar a la totpoderosa Gran Bretanya. El paper dels hispans va ser més que digne, sent derrotats per 13 gols a 11, fet que va ser celebrat pels mitjans de l'època. L'equip nacional va aconseguir, per això, la primera medalla de plata de l'olimpisme espanyol. És cert que hi ha un precedent d'un vitorià als primers jocs en una competició de pilota, però no és del tot clar.

Però, qui eren en realitat els components de l'equip? El més veterà de tots ells, Jacobo Fitz-James Stuart i Falcó, duc d'Alba, tenia 41 anys en aquell moment. Senador i molt lligat a Gran Bretanya, compartia parentesc amb el mateix Winston Churchill. Va ser representant del bàndol nacional a Londres durant la Guerra Civil fins que es va convertir en ambaixador després de la victòria de Franco. Partidari del retorn de la monarquia, va renunciar al seu lloc el 1945 per posar-se a les ordres del pretendent al tron, Joan de Borbó. Va morir a finals de la dècada dels 50 heretant els seus títols la seva filla Cayetana, coneguda per tothom.

El segon component de l'equip era el germà del duc d'Alba, Hernando Fitz-James Stuart, que va repetir experiència en les olimpíades de 1924. Hernando va ser una de les víctimes de la Guerra Civil, sent assassinat a Paracuellos del Jarama el 7 de novembre de 1936, víctima de la barbàrie que va dominar Espanya durant el periòdic més dramàtic de la nostra història.

Leopoldo Sainz de la Maza i Gutiérrez-Solana, comptava 40 anys quan es van celebrar els jocs i era capità de l'Arma de Cavalleria, destinat al Primer Regiment de Reserva. Andalús de gran fortuna, el 1909, després del Desastre del Barranc del Llop, va decidir allistar-se com a soldat voluntari de Cavalleria i va participar a la Guerra del Rif, destacant pel seu valor que va ser recompensat amb diverses condecoracions que ho certificaven. El 1910, el rei Alfons XIII, de qui era amic personal, li va concedir el títol de Comte de la Maza, convertint-se en el primer a ostentar aquesta distinció. Va arribar a coronel de Cavalleria i va participar a la Guerra Civil com a destacat oficial de Regulars.

Els altres dos components de l'equip també eren germans i fills del comte de Romanones. El seu pare era arxiconegut a l'Espanya de l'època com a polític liberal. Va ser ministre de gairebé tot i president del govern diverses vegades. Els republicans i socialistes havien criticat durament la seva participació en negocis relacionats amb les mines del Rif, properes a Melilla. Un incident amb els treballadors de les mines va provocar l'inici de les campanyes d'Àfrica el 1909. En un període en què, amb la reducció a metàl·lic es podia esquivar l'obligació del servei militar, les acusacions al comte de ser moralment responsable de la mort de pobres nois al Rif es van estendre com la pólvora i el seu assenyalament va ser molt més gran que la d'altres inversors bascos o el comte Güell, però és clar, el comte estava en política.

El menor dels seus fills, José, que havia estat medalla de plata a l'Olimpíada amb els seus distingits companys d'equip, va marxar a l'Àfrica tot just acabar els jocs. José de Figueroa i Alonso-Martínez era tinent d'Enginyers, tenia 22 anys i va trobar la mort en combat, a Tafersit, durant l'avenç de les tropes de la Comandància General de Melilla, demostrant que els aristòcrates també deixaven la vida a l'afany i que el comte de Romanones compartiria el dolor d'altres centenars de pares espanyols que havien perdut els seus fills al Protectorat Espanyol al Marroc.

L'últim dels components de l'equip, germà gran de l'anterior, va ser més afortunat. De vocació política, com el seu pare, va ser alcalde de Madrid durant diversos mesos entre 1921 i 1922. Va arribar a ser diputat el 1936, a les últimes eleccions de la Segona República, encara que va abandonar qualsevol vinculació política quan va finalitzar la Guerra civil, morint a Madrid el 1959.

A les olimpíades del 1920, les primeres en què Espanya va participar amb un Comitè Olímpic nacional, els membres de l'equip de Polo es van costejar el viatge i les despeses, diners no els faltaven. La seva medalla, malgrat la seva importància, no va ser tan celebrada com la de la selecció nacional de futbol, que va obtenir el mateix metall durant els jocs. Evidentment, per a la gran massa de la població era complicat identificar-se amb competidors tan il·lustres.

El dramàtic final de dos d'ells és el que motiva el títol d'aquest article. Lògicament, allò èpic és un concepte molt relatiu. Però no em negaran, que és més difícil sentir empatia amb els que van ser tan afortunats de naixement i també costa més reconèixer els seus èxits, les seves accions o els seus sacrificis, encara que a la mort no hi hagi impostures i a ser assassinat molt menys.

Xerrant fa uns dies amb un amic veneçolà sobre la situació del seu país, aquest m'explicava com a Hispanoamèrica, durant anys, s'havia idealitzat, a través dels interminables serials lacrimògens, l'ascens de la criada mitjançant enamorament del senyor de la casa, com un somni per a les desgraciades joves que consumien aquest tipus de culebrons. A Espanya, com esmentava als primers paràgrafs, es va visualitzar l'ascens social mitjançant el menyspreu a la mort davant la violència d'un espant. El Cordobés o Palomo Linares van ser els últims representants d'aquella mena de somni taurí que permetia passar de pobre de llibre a repartir bitllets pel carrer si tenies els bemolls i l'art per aconseguir-ho.

Sempre ens és més fàcil commoure'ns amb històries de superació, per això avui se'm va acudir presentar alguna cosa diferent, aprofitant que acaben d'acabar els jocs olímpics. És l'asimetria en els sentiments que fa que la gran majoria es commogui per l'assassinat d'un poeta i es mostri indiferent davant del germà d'un duc, per molta medalla de plata olímpica que fos.