Pérez Solís i la fe del convers

Tots els éssers humans som, en ells mateixos, un oceà de contradiccions. Les ideologies no les vam inventar cadascun de nosaltres, ja estaven desenvolupades quan, en una mena d'obligació de filiació moral, ens vam inclinar cap a un costat o altre amb més o menys intensitat. Sempre he pensat que el més fervent i entusiasta seguidor d'una idea determinada és el que menys es planteja les fissures o les contradiccions d'aquesta.

Els anys 20 i 30 van ser a tot Europa un huracà de noves ideologies i de desenvolupament de les existents que semblaven imparables. La democràcia liberal i burgesa es presentava com una cosa caduca que simplement agonitzava tractant de sobreviure en un món nou on la revolució industrial havia canviat l'estructura social.

Les fàbriques van aglutinar milers d'obrers que, al contrari que els pagesos en el passat, es concentraven en centres de producció i cobraven consciència de les injustícies a què estaven sotmesos. L'acumulació de força de treball també va portar que aquesta, emparada en el seu contundent número, comencés a organitzar-se per reivindicar una vida menys penosa i més participativa.

Óscar Pérez Solís va néixer el 1882, per la qual cosa pertany a aquesta generació que va viure i va patir els turbulents canvis que van assotar la societat europea de l'època. Va néixer a Bello, una parròquia del consell asturià d'Aller, al sud de la província d'Oviedo. Es va criar com un noi de províncies d'una classe mitjana escassíssima a Valladolid i per iniciativa paterna es va embarcar en la carrera de les armes, ingressant a l'Acadèmia d'Artilleria de Segòvia.

A principis del segle XX, les Acadèmies dels cossos facultatius, Artilleria i Enginyers, proporcionaven una formació tècnica molt superior a les armes d'infanteria i cavalleria. Cinc anys en lloc de tres, un rigorosíssim sistema d'accés i un exigent pla d'estudis en què era normal repetir algun curs, donaven als oficials dels dos cossos un prestigi que era molt reconegut al món civil.

El seu primer destí oficial va ser a Las Palmas de Gran Canària, molt allunyat dels rigors meteorològics castellans i asturians. Allà, a través d'un dels seus artillers que feia el servei militar, va entrar en contacte amb les idees de Mikhaïl Bakunin. El nom del soldat anarquista era Juan Salvador i Óscar Pérez Solís va decidir, des de llavors, adoptar aquest nom com a pseudònim per als seus escrits.

El jove oficial va decidir conèixer més sobre aquestes noves ideologies que canviarien el món i va aprofundir en les seves lectures fins a convèncer-se que les doctrines socialistes, que almenys no renegaven de l'Estat, sinó que proposaven canviar aquest, se li feien més desitjables.

Pérez Solís va pujar a capità i va ser destinat al seu Valladolid d'adopció. Allí va decidir ingressar a l'Agrupació socialista de la localitat, en què va conviure quan encara continuava exercint com a militar. Per fi, el 1912, va decidir abandonar l'Exèrcit i desenvolupar-se al camp polític.

El PSOE era un partit que convivia amb el règim de la Restauració, participant en els processos electorals i respectant les regles del joc, però sense renunciar a les reivindicacions que expressava a través dels seus moviments vaguístics. La seva influència a la classe obrera era limitada i estava localitzada fonamentalment a Madrid, Bilbao o Astúries. Catalunya era feu anarquista i la UGT, el sindicat socialista, era molt minoritari en comparació dels contundents números que manejava la recentment creada CNT.

Els socialistes, per poder entrar al Parlament i desafiar l'estructura política basada en el caciquisme, s'havien coalitzat amb els republicans radicals del sempre combatiu Alejandro Lerroux, d'aquesta manera, havien aconseguit entrar als ajuntaments, les Corts i les diputacions provincials.

Una de les raons per les quals Pérez Solís va abandonar l'uniforme va ser la postura antibel·licista que va adoptar el PSOE davant de la Guerra de Melilla que s'havia iniciat el juliol del 1909. Això no obstant, no creguin que el retirat capità presumia de moderació. Va ser molt contrari a la conjunció republicanosocialista i advocava per una coalició regeneracionista amb la Solidaritat Catalana liderada pel regionalista Francesc Cambó. Ja podeu anar veient el perquè de l'inici de l'article i les contradiccions.

Les seves idees, allunyades de l'incontestable lideratge de Pablo Iglesias i els seus fidels escuders de Madrid: Julián Besteiro, Largo Caballero, Saborit i Anguiano el van portar a la indiferència dins les files socialistes. Per problemes amb la justícia va haver de mudar-se a Bilbao, on no va rebre cap ajuda perquè havia estat molt crític amb la Vaga General Revolucionària del 1917 que havia acabat amb Llarg, Besteiro, Saborit i Anguiano a la presó.

L'únic que va mostrar cert interès per ell va ser el periodista Indalecio Prieto, que liderava la premsa bilbaïna més afí a les seves idees, El Liberal de Bilbao o La Lluita de Classes. En aquest segon, Pérez Solís va començar a escriure per contrarestar les veus més crítiques i radicals dins de l'important socialisme bilbaí i, sobretot, la de l'històric Facundo Perezagua que era el rival més directe de Prieto.

La revolució soviètica va portar una profunda dicotomia al si del partit. El naixement de la Tercera Internacional, a partir del 1919, va ser un terratrèmol al si dels partits socialistes de tot Europa. Prieto, juntament amb el seu fidel escuder Solís, van defensar amb contundència la Segona Internacional davant del bolxevisme que suposava la recentment creada Komintern. Els congressos del PSOE del 1919 i 1920 van ser especialment convulsos. Les joventuts eren molt més proclius a la filiació soviètica i a la revolució, però la majoria dels líders del partit volien romandre a la Segona Internacional en què, sense renunciar al marxisme, convivien també partits socialdemòcrates.

Solís, a poc a poc, va anar allunyant-se de Prieto i de la seva sintonia inicial per inclinar-se cap als violents joves socialistes que creien més en l'acció que en la indefinició. El que havia estat fidel escuder de D. Indalecio va començar a conspirar contra ell, buscant suports, fins i tot, entre el nacionalisme burgès del PNB.

Una gran majoria de les joventuts s'havien escindit per crear el Partit Comunista Espanyol. Solís va romandre al PSOE, però en el congrés del 1921, en què el socialisme espanyol havia de decidir si admetia les 21 condicions imposades per la Tercera Internacional per ingressar-hi, l'altre capità d'Artilleria va defensar la inclusió a la Komintern. El congrés va ser molt tumultuós, després de la primera escissió de l'any anterior, el partit corria el risc d'esquerdar-se i aquesta vegada no eren només els joves els que alçaven la veu, també hi havia alguns històrics que desafiaven el veterà Pablo Iglesias i els seus coneguts coreligionaris.

El Congrés va rebutjar les condicions i històrics com el madrileny García Quejido, el toledà establert a Bilbao Facundo Perezagua i l'asturià Isidoro Acevedo van abandonar les files del partit en què havien militat des dels seus inicis. Solís va ser un dels que havia defensat amb més vehemència l'aprovació dels 21 punts i no va dubtar a unir-se als històrics que deixaven el PSOE. L'escissió va fundar el PCOE, Partit Comunista Obrer Espanyol.

La Tercera Internacional va imposar als comunistes espanyols la unificació, per la qual cosa els dos partits acabats de crear es van unir al Partit Comunista d'Espanya, en què Óscar Pérez Solís es va convertir en un dels seus líders més importants.

El 13 de setembre del 1923, l'arribada de la dictadura de la mà del general Primo de Rivera va suposar un canvi radical. El directori militar va buscar entesa amb els partits obrers mentre combatia durament l'anarquisme encara en plena guerra a Barcelona.

Els socialistes van participar de la dictadura a través dels comitès paritaris, i Llarg Caballero va arribar a ser nomenat conseller d'Estat. Tot i això, els comunistes no van voler col·laborar i van ser sotmesos a una dura repressió.

El partit amb prou feines tenia uns mesos de vida i gairebé no sobreviu als set anys de dictadura. Solís va viatjar a la Unió Soviètica com a delegat espanyol al V Congrés de la Komintern.

Després va passar a residir a la Ciutat Comtal, on buscava que el partit s'impliqués en l'acció directa. Tot i això, la repressió tenia el PCE gairebé desmantellat amb tots els seus dirigents a la presó. Solís va ser un dels últims a caure i va anar a la presó el febrer de 1925.

Entre reixes va canviar d'ideologia i en sortir, el 1927, va abandonar el partit i va marxar a Valladolid. Es va convertir al catolicisme i va col·laborar amb la dictadura que li va oferir un lloc a l'acabada de crear CAMPSA.

Solís, durant la República, va acabar afiliant-se a Falange Espanyola i va arribar a enviar una companyia al lloc d'Oviedo el 1936.

Tot el que va fer ho va fer amb profunda vehemència i constatada fe en allò que creia en cada moment. Encara que això ens sembli una història rocambolesca, Pérez Solís no és res més que un exemple d'una època en què calia prendre partit i en què la polarització portava a posicionar-se o canviar de bàndol. Van ser molts els que ho van fer i en diferents direccions.

Som un oceà de contradiccions.