El setge de Girona de 1809: la resistència des de la perspectiva de l'enemic

El 10 de desembre de 1809, ara fa 216 anys, es va decidir la capitulació de la ciutat de Girona després d’una de les resistències més emblemàtiques i conegudes de la Guerra del Francès. El mateix Galdós, als seus Episodios Nacionales, va recollir el succés i el va tenyir del romanticisme exaltador de les gestes d’un poble que adquiria sentiment de pertinença.

Galdós no va ser l’únic. La història de la ciutat va ocupar un espai important en els relats de l'heroica defensa espanyola, especialment durant l’auge del romanticisme vuitcentista, que va conrear la imatge de Girona com un baluard de resistència davant l’imperialisme napoleònic. La narrativa glorificada va dominar la percepció popular, destacant el sacrifici de la guarnició espanyola i la tenacitat del poble gironí davant l’adversitat. Tanmateix, l’evolució del catalanisme posterior a 1898 va prioritzar altres moments històrics i va deixar en un segon terme els fets de la Guerra contra el francès i el conflicte posterior al Marroc (1859-1860), en què va destacar el general Prim i els seus voluntaris catalans.

Aquesta història coneguda, repetida i amplificada al llarg de les dècades posteriors, no esgota totes les arestes del setge. La versió dels fets explicada des del costat dels assetjadors, aquells que es trobaven al bàndol enemic, permet una visió més matisada i, en molts casos, menys heroica, però igualment valuosa per entendre la magnitud del conflicte. Si no s’escolten les dues versions d’un mateix esdeveniment, sempre recollirem un únic relat, sense possibilitat de contrastar-lo amb el contrari.

La història del setge de Girona és perfectament consultable, perquè ha estat profusament difosa i divulgada. Avui els proposo una història alternativa, no pas amb la finalitat de minimitzar la resistència espanyola, sinó d’explorar els fets des de la perspectiva de l’estranger, un enemic que era a l’altra banda del setge. En aquest cas, el relat es basa en el Diari del setge de Girona d’A. W. Bucher, un capità alemany al servei de Jeroni Bonaparte, rei de Westfàlia i germà petit de l’emperador cors. Bucher va ser, juntament amb els seus soldats alemanys, testimoni directe de l’assetjament, i va oferir una perspectiva —escrita el 1809 i traduïda al castellà pocs anys després— menys idealitzada i més realista del que va passar.

Els primers moviments: maig de 1809

A principis de maig, el cos d’exèrcit francès sota el comandament del general Goubion, pertanyent al setè cos d’exèrcit, va iniciar el setge de Girona. Al seu costat, el cos de Westfàlia, dirigit pel general Morió, es va encarregar d’estrènyer el setge al voltant de la ciutat. Els relats de Bucher ens donen detalls sobre la composició de les forces assetjadores, destacant el paper crucial de les tropes alemanyes en les operacions de camp, les trinxeres i la construcció de bateries.

A més dels francesos i els alemanys, hi havia un cos de napolitans, al servei del mariscal Murat, en aquell moment rei de Nàpols després de succeir Josep Bonaparte, que havia canviat la costa italiana per la vila i la cort madrilenyes.

Les tropes franceses, alemanyes i napolitanes van formar una coalició que va envoltar la ciutat amb l’objectiu de tallar tots els punts de comunicació i de proveïment. Tot i que la quantitat exacta de tropes va variar al llarg del setge, s’estima que a finals de maig les forces assetjadores arribaven als 12.000 efectius, dels quals un bon nombre eren soldats westfalians compromesos amb les trinxeres i les posicions avançades.

El setge va començar de manera meticulosa. Les tropes de Westfàlia, segons els informes de Bucher, es van encarregar de les trinxeres i de les línies de bloqueig, mentre que les unitats franceses se centraven en l’ús d’artilleria pesant per desgastar les muralles de Girona. Els regiments de Berg i Würzburg van participar activament en aquestes feines. Les forces de cavalleria napolitana patrullaven les rutes de comunicació, mentre que l’artilleria pesantsa s’emprava profusament contra les muralles.

Malgrat els esforços francesos, les tropes espanyoles, tot i ser numèricament inferiors, van començar a organitzar sortides limitades per defensar els voltants i alentir l’avanç enemic. Des de la perspectiva de Bucher, aquests moviments van ser, majoritàriament, inútils. Tanmateix, van servir per demostrar la determinació dels defensors, que com a mínim van aconseguir frustrar els intents inicials de penetració.

A partir de mitjan juny, el setge es va tornar més esquinçador. L’enemic va començar a utilitzar artilleria pesant de manera constant. Les torres de Sant Lluís i Sant Narcís es van convertir en els objectius principals perquè, com relata Bucher, “dominaven” les defenses espanyoles i eren crucials per a qualsevol intent d’assalt final. La plaça de Girona tenia al sud una muralla amb cinc baluards, amb una planta semicircular orientada al sud i tallada pel riu Ter. El nord, sota les muntanyes, disposava com a millor defensa d’una sèrie de forts. Alguns eren als afores de la ciutat i protegien el camí principal d’entrada al recinte emmurallat.

Les tropes napolitanes i les de Westfàlia van continuar els treballs a les trinxeres, avançant per les rases obertes que s’anaven excavant i que tenien com a objectiu arribar a la muralla. Mentrestant, els francesos concentraven el seu poder de foc sobre les torres. Les sortides espanyoles, tot i que en alguns casos van aconseguir incomodar l’enemic, no van poder evitar el desgast progressiu de les muralles. El relat de Bucher deixa clar que, malgrat la ferotge resistència espanyola, els assetjadors mantenien la iniciativa amb un cost militar baix.

L'etapa de desgast: agost i setembre de 1809

A mesura que avançaven els mesos d’agost i setembre, el desgast es va fer més evident. Les forces franceses, que inicialment havien mostrat optimisme, van començar a patir les conseqüències del bloqueig. Les malalties, especialment el còlera, van afectar les tropes, i els westfalians van haver de conviure amb la por al deteriorament físic i la manca de subministraments. Bucher descriu com l’exèrcit assetjador va començar a perdre la moral a causa de la dificultat logística i de les condicions extremes del terreny. No eren només els assetjats els qui patien el rigor de la malaltia, de les infeccions i de la calor de l’estiu; també els seus enemics eren preses de les males condicions de vida i d’higiene.

Malgrat això, els esforços per destruir les muralles van ser constants. L’artilleria no va deixar de bombardejar, però la força de voluntat dels defensors i les estratègies de sortida nocturna els van permetre guanyar temps, tot i que no podien evitar el lent avanç de l’artilleria enemiga.

La resistència final: octubre i novembre

Quan el setge es va convertir en un bloqueig total, les forces espanyoles van començar a patir enormement per la manca de queviures. Tot i això, la resistència no es va trencar del tot, i l’exèrcit francès va començar a mostrar signes d’esgotament. Les possibilitats del general Álvarez de Castro i dels seus homes i dones semblaven augmentar, al mateix temps que s’organitzaven expedicions des de l’exterior per intentar trencar el setge.

Els esforços de les tropes de Westfàlia, malgrat la manca de reforços i les malalties, van continuar a les trinxeres. Les tropes napolitanes, que inicialment havien tingut un paper secundari, van començar a ocupar posicions més importants a causa de la pressió creixent sobre l’exèrcit principal.

Tot i que el nombre de tropes franceses i alemanyes era significativament superior, les malalties i la fatiga van fer estralls en les seves forces, mentre que els defensors espanyols, encara que sense prou recursos, van aconseguir mantenir una resistència que va desbordar les expectatives dels assetjadors.

La capitulació: la rendició de Girona

El 10 de desembre es va prendre la decisió de capitular, cosa que es va fer efectiva l’11, després de mesos d’intensos bombardejos i de lluites de desgast. Les forces espanyoles es van rendir, però no sense abans haver resistit durant molt més temps del que els assetjadors esperaven. Malgrat la superioritat de les tropes franceses, les condicions extremes de la ciutat i la fermesa dels defensors espanyols van ser factors decisius perquè, finalment, s’arribés a una capitulació negociada.

Els francesos van poder entrar a la ciutat i prendre-la, però el cost va ser alt, tant en termes de vides humanes com de recursos militars. L'heroïcitat de la defensa, sens dubte, va ser quelcom que va impactar fins i tot els soldats assetjadors, tot i que, com relata Bucher, la victòria es va assolir més per esgotament que no pas per un cop decisiu.

El setge de Girona, vist des de la perspectiva de Bucher, mostra una història més realista i menys glorificada que l’habitual. Tot i que la resistència espanyola va ser indubtablement heroica, la ciutat es va rendir no per manca de valentia, sinó perquè les condicions van fer insostenible continuar la defensa.

En lloc de la imatge d’una resistència romàntica i sense concessions, el relat d’un enemic ens ofereix una visió més matisada del que va passar. Una lluita implacable que, malgrat el desavantatge material, va mostrar la capacitat humana de resistir davant l’impossible, mentre que els assetjadors també van haver d’afrontar els seus propis límits. Evidentment, és impossible, en un espai tan breu, endinsar-se en els detalls. Per això, aconsello llegir la versió del malaguanyat capità westfalià, que probablement moriria a Rússia juntament amb els 27.000 alemanys d’aquell efímer regne que van caure en aquella bravatada de Napoleó que li va sortir tan cara. Només 1.000 alemanys van tornar a la seva pàtria, però aquesta és una altra història digna de ser explicada.