Ara ningú vol la Catalunya dels 10 milions

En ple pànic preelectoral per l’ascens d’Aliança Catalana, els partits processistes han començat a renegar en públic d’aquella utopia de la “Catalunya dels deu milions”: Junts fa temps que fa ullets al discurs antiimmigració i Oriol Junqueras va aparèixer aquest cap de setmana a La Vanguardia parlant de límits poblacionals en relació amb els recursos existents.

El cas de Junqueras resulta especialment tendre. Va tornar a la direcció d’ERC convertit en una barreja de rector de poble i avi amb ictus, després de passar-se mesos apareixent per vaqueries i estables, en mode bucòlic-pastoril, parlant de la pau al món. 

Sembla que ara vol reprendre la iniciativa política, però clar, a ERC ja només li queden dues funcions i totes dues auxiliars: sostenir l’avenç de l’islam en tots els terrenys i sostenir Pedro Sánchez en el seu crescendo judicial. La idea sembla ser la següent: Rufián donarà tres entrevistes setmanals a la Sexta en el seu nou paper de Gran Conciliador de les Esquerres Espanyoles i Junqueras dirà una cosa i la contrària segons com bufi el vent, com si parlés tot sol. Què pot sortir malament.

Quanta gent hi cap a Catalunya? Això depèn del nivell de misèria que es vulgui assumir. Si estem disposats a ser el Bangladesh mediterrani, hi podem ficar trenta milions. Aquest sembla ser el model general, segons una lògica ben clara: si de totes maneres portaràs la població a la misèria, el millor és importar població que ja estigui acostumada a aquell nivell de misèria i el consideri perfectament acceptable. Ja tenim pesta porcina a Collserola, només cal anar afegint el tifus, el còlera i l’escorbut, per arrodonir el panorama d’insalubritat tercermundista.

Des del punt de vista pràctic, el problema real de la Catalunya dels deu milions és que no hi haurà mesquites suficients. També caldrà habilitar espais més amplis perquè els carteristes puguin espoliar les àvies i els violadors puguin violar les netes d’aquestes àvies. Són problemes tècnics, relatius a qüestions urbanístiques, que es poden solucionar fàcilment creant un parell d’observatoris i taules d’experts. Mentre hi hagi subvencions suficients, la cosa es pot arreglar.

Això sí, caldrà anar renunciant a la llengua catalana en favor de tots els dialectes de les tribus situades entre Algèria i el Pakistan. Qui vol continuar emprant la llengua de Verdaguer o Riba quan pot fer servir els grunyits d’un tuareg menjador de dàtils. Gran augment de diversitat i inclusió, gran descens de llengües lligades a passats colonials, masclistes i cristians. Tot en ordre.