La lliçó de Merkel a Aragonès

Pere Aragonès, el molt nostrat president de la Generalitat, segur que sap qui és Angela Merkel, la lloada (ex)cancellera d’Alemanya. Dubto que Merkel sàpiga qui és Aragonès, si el nom li sona deu ser perquè d’alguna manera l’associa amb els fets insòlits ocorreguts a Catalunya el 2017, no pas per les virtuts governamentals d’Aragonès. I, tanmateix, sense tenir-lo present, li envia una lliçó sobre l'honestedat política.

Amb motiu de la celebració del 3 d’octubre, dia que es commemora la reunificació de 1990, festa nacional d’Alemanya, Merkel va ser entrevistada a la cadena de la televisió pública ZDF. A la pregunta per què quan era cancellera no parlava mai de l'Alemanya oriental (l’antiga RDA), on havia viscut i treballat, va respondre: “Perquè jo era la cancellera de tot Alemanya, no d’una part, per això no en parlava”. Heus aquí la lliçó.

Aragonès sols parla d’una part de Catalunya, la de l’independentisme, fent-la passar per tot Catalunya. A tall de mostra, titlla la manifestació a Barcelona  del darrer 8 d’octubre de catalans i altres espanyols contra l’amnistia d’un “atac a Catalunya”, a tot Catalunya, per tant, també -fa riure!- als catalans que es manifestaven.

És una vella estratagema, ja fou emprada el 1986  per Jordi Pujol que va presentar el seu qüestionament com a vicepresident executiu de Banca Catalana com un atac a Catalunya.

Hom pot compartir o no els lemes oficials de la manifestació, però considerar-la un atac a Catalunya és una deshonestedat intel·lectual i un abús de l’autoritat que Aragonès representa. Aragonès mai no separa la seva condició de president de la Generalitat del seu caràcter de líder polític d’un sector de la població de Catalunya, mentre no hi hagi un nou comptatge el dels 466.020 votants d’ERC el 23-J (2023) i de portaveu dels independentistes, no de tots, perquè molts prefereixen sentir-se representats per Carles Puigdemont.  

La deshonestedat de parlar en nom de tot Catalunya és una constant dels dirigents de l’independentisme, amb ella han muntat totes les fal·làcies del procés: “ens roben”, “ens ocupen”, “ens colonitzen”, “ens reprimeixen”, “Catalunya no té rei”…, amb ella han construït la idea de “conflicte polític” de Catalunya amb Espanya o amb l’Estat, tant se val. La idea de “conflicte” ha arrelat tan fondo que fins la comparteixen els qui l’haurien de refutar.    

Sí que hi ha un conflicte, però és el que els dirigents independentistes han creat i provoquen enfrontant-se als poders de l’Estat i no pas de Catalunya amb Espanya. ¿Creu Aragonès que se senten compresos en el “conflicte” els prop de 2 milions de catalans que (mal)viuen en situació de risc de pobresa o marginació social o els 2.519.673 catalans que el 23-J votaren a favor de candidatures no independentistes? Doncs bé, Aragonès, ho cregui o no, parla en nom de tots ells.

Merkel té més feina que preocupar-se pel “conflicte” dels independentistes d’aquí, però m’atreveixo a aventurar que no ho entendria, si s’hi deturés.  La Bundestreue, la lleialtat federal, és el ciment de l’arquitectura política d’Alemanya. Cap autoritat de cap estat federat -l’equivalent si fa no fa a comunitat autònoma- no parla mai en nom de tot l’estat, ni denigra l’Estat federal.  

I si Merkel conegués els drets estatutaris de Catalunya i les competències i els recursos de què disposa el govern de la Generalitat -que farien dentetes a l’estat federat de Brandenburg, on va residir fins a la reunificació d’Alemanya- encara ho entendria menys.

Fins i tot, costa entendre-ho a molts d’aquí.  I si hom pensa en les bombardejades a Ucraïna i Gaza encara resulta més incomprensible (i insuportable) la retòrica maliciosa i gratuïta dels dirigents independentistes, sans i estalvis protegits per la Constitució que menyspreen.

Els hem deixat que s’apropiessin del nom de Catalunya i amb el nom de la substància, i fessin així invisibles els milions de catalans que no combreguen amb les seves idees divisives. Ha estat la pitjor de les cessions als independentistes, cap altra no importarà tant. L'amnistia no inclourà només la (des)juridicitat dels seus actes, implícitament també tots els seus abusos i deshonestedats, com ara parlar en nom de tots els catalans.

De l’amnistia en sortiran nets i llestos per continuar fent-ho.