Ens podem refiar dels estudis científics sobre canvi climàtic?

El mes passat va saltar la llebre. Patrick Brown, un investigador nord-americà, va reconèixer haver omès detalls importants per publicar un article a la revista científica Nature. El seu article mostrava com el canvi climàtic està avivant la creixent virulència dels incendis a Califòrnia. Es tracta d'un missatge senzill, cridaner i, segons ell, atractiu per obrir-se pas davant dels cerbers editorials de Nature. Però hi havia un petit problema: era una història a mitges, que ometia detalls substancials.

La importància de l'escalfament global, com a catalitzador i accelerador dels grans incendis actuals, és indiscutible. Però també ho és que les flames s'alimenten a Califòrnia, igual que aquí, de l'abandó que pateix el camp i de la gran quantitat de vegetació, o combustible, que s’hi acumula. Brown va considerar que si hagués abordat la complexitat real del problema, incloent també els factors no climàtics, hauria resultat més difícil que Nature acceptés el seu article. És a dir, que Nature prefereix una història neta, on res no faci ombra al fulgor del catastrofisme climàtic.

Aquest exemple sembla indicar que la ciència climàtica està polititzada. I és que, si els editors científics realment prefereixen els estudis que magnifiquen la crisi climàtica, abans dels que són veritat, estem venuts. Però fins a quin punt és certa la visió de Brown? És una excepció, o un fenomen generalitzat? Analitzem primer la influència que Nature exerceix sobre l'agenda investigadora i política, a fi d’entendre la dimensió del problema.

Nature i Science: la meca de la investigació mediàtica

Nature, juntament amb Science, constitueixen la meca de les publicacions científiques. Publicar en aquestes revistes és una mena d'assegurança de vida per a qualsevol investigador: assegura una bona feina al novell, i l'obtenció de més fons al sènior.

A demés, es tracta de les revistes més influents a nivell mediàtic i polític. Milers de periodistes de tot el món reben un avenç amb els articles que veuran la llum durant aquesta setmana, i redacten les notícies sobre aquells que consideren més rellevants. Els articles que s'hi publiquen han servit com a base, de vegades, per al desenvolupament de polítiques ambientals globals.

Els articles a Nature i Science (NiS d'ara endavant) són els més influents sobre l'agenda política i investigadora. Es podria dir que NiS tenen actualment el paper que van jugar els enciclopedistes francesos durant la il·lustració: són les que decideixen què és important per al coneixement, i què no ho és. Però en lloc d'estar gestionats per persones com Diderot o Rousseau, la seva motivació no és altra que vendre revistes. En conseqüència, la seva influència en moltes ocasions ha estat negativa i, en altres, catastròfica, com ja hem detallat en altres ocasions.

El procediment

Quan s'envia un article a aquestes revistes, el consell editorial l'avalua segons si considera que pot generar un titular prou cridaner com per vendre. Un company de la Universitat de Califòrnia qualificava aquest tamís editorial com de “sexy filter”. Un cop passat el filtre, l'article és revisat per parells. És a dir, per investigadors d'altres institucions, que identifiquen els problemes i les limitacions que presenta el treball.

En principi, la revisió és robusta, perquè la fan altres investigadors que estan competint amb l'autor de l'article per ser líders al seu camp de recerca. Sempre que puguin treure faltes, per tant, ho faran. Tot i això, és l'editor, un assalariat de la revista, qui té l'última paraula sobre què es publica.

Regles per publicar a Nature

Molts investigadors s'imposen una mena d'autocensura, de manera que envien articles que han estat meticulosament i minuciosament preparats amb un únic adjectiu: ser publicats a NyS. No sempre es tracta de feines que busquin avançar la ciència o resoldre problemes. Estem parlant d'obres motivades principalment per conquerir llorers acadèmics, o la influència dins l'àmbit polític. Es tracta d'uns fins lògicament legítims, però cal fer una distinció important: la ciència no és el mateix que l'acadèmia. Escriure i publicar articles és un exercici acadèmic, però no necessàriament quelcom que avanci la ciència.

L'any 2020, per exemple, Nature va publicar un article que argumentava, en base a de dades de satèl·lits, que la Unió Europea havia augmentat en gran mesura la tallada d'arbres des de l'any 2015. El que l'article ometia és que aquell any es van canviar els sensors que havien emprat a l'estudi, cosa que va augmentar la seva resolució. L'article, per tant, contenia errors metodològics importants, com van demostrar articles posteriors.

Una altra raó que de facto impossibilita publicar un estudi complet a Nature és que només s'admeten articles de fins a 2.500 paraules. Considerant aquesta limitació d’espai, i els interessos comercials de les revistes per generar titulars sucosos, resulta fàcil entendre per què Brown va decidir ometre la informació sobre la gestió forestal. És molt més fàcil centrar-se únicament en el canvi climàtic.

Com revertir la situació

Arribats a aquest punt, m'agradaria aclarir els possibles negacionistes que llegeixin aquestes línies, no haurien de fregar-se les mans. El que aquí estem plasmant no pretén ser, ni es pot entendre com, una crítica a la ciència del canvi climàtic. Simplement, estem denunciant errors al sistema acadèmic actual. Un sistema ple d'incentius perversos, on de vegades es prioritza els estudis cridaners davant dels estris. Fins i tot Nature va publicar enguany un article reconeixent com la seva creixent politització està minvant cada cop més la seva credibilitat.

Evidentment, no tots els articles a NiS pateixen aquests problemes. I encara comptem amb molts científics honestos, que prefereixen treballs sòlids, i que no es deixen seduir pels cants de sirenes de les altes esferes acadèmiques. Una mena d'herois, si es vol, que prefereixen solucionar problemes abans que generar soroll mediàtic.