Lleis i burocràcia a l'aula

Des de pràcticament el segle XVI, el sistema legal espanyol resulta altament burocràtic, sigui qui sigui el règim polític al comandament. Després de quatre-cents anys d'obligar al respecte escrupolós de les lleis, la majoria contradictòries i plenes d'obstacles insalvables, els espanyols s'han acostumat als papers i als formularis.

Mostra d'això són totes les nostres lleis educatives que, més que facilitar la funció didàctica, la dificulten, la confonen i fins i tot l'empitjoren. Al final ha de ser el docent qui decideixi què fer a l'aula a despeses de la norma. El nostre estat pretén que la llei contempli les infinites situacions de la realitat, i si aquesta no encaixa, es constreny dins d'una nova llei.

Aquest prejudici arrelat a la nostra història no facilita en absolut la gestió escolar, sinó tot el contrari. Cada docent ha de redactar un ardu informe sobre cada matèria que imparteix, un text que, al cap i a la fi, serveix per omplir l'expedient exigit per la burocràcia governamental, però que poc millora el nivell educatiu que un espera de l'institut.

També ha de redactar informes extensos per a cada un dels seus alumnes indicant les competències no assolides per aquests i la causa d'això. Es podria pensar que tal volum de papers justifica el treball de més funcionaris al ministeri d'ensenyament, uns buròcrates que, o bé van fugir del guix, o bé mai el van veure.

Per tant, un professor no hauria de redactar grans i tedioses programacions. Un bon i experimentat docent valdrà més per les classes que imparteixi que per la seva paperassa. En fi, anirà al gra en qüestions d'educar i infondre coneixements. Per això utilitzarà estratègies pràctiques, classes ordenades i exercicis acordats amb el nivell impartit.

El docent ha de demostrar les seves habilitats a l'aula i no a la burocràcia. En això ha de triar els temes més importants del llibre, ordenar-los amb lògica i pensar en classes organitzades del fàcil al complex amb exercicis actualitzats, reals i acordats amb els estudiants.

Desgraciadament, tot l'anterior no troba un marc legal que ho faciliti. Encara més, la política educativa va en direcció contrària. Les lleis educatives nacionals van en contra d'aquest objectiu i cada vegada és més complicat exercir de docent.

Durant els últims trenta anys, la burocràcia docent s'ha més que quintuplicat, i tot això amb l'eliminació de la repetició de curs, la promoció gairebé automàtica dels alumnes i la caiguda en la transmissió de coneixements.

Encara més, si un alumne suspèn, obliga el docent a justificar burocràticament la causa d'això, mentre que si aprova, la paperassa queda summament reduït. Molts són els qui asseguren que tal estratègia és un simple intent per fer pujar el nombre d'aprovats i que el fracàs escolar quedi maquillat.

Però tal intent superficial s'ha topat una vegada i una altra amb els resultats PISA, on queda demostrat que Espanya ha anat caient any rere any en el seu nivell educatiu.