I, de sobte, la premsa d’esquerres es va despertar

Si un progre hagués entrat en coma al mes de març i es despertés ara, no donaria crèdit als seus ulls. L’equip d’Opinió Sincronitzada (en aquest cas, opinió i fel·lació són sinònims) s’ha incorporat a la màquina del fang, a la difusió de calúmnies, a la desinformació feixista. Breu nota: en realitat, per a un progre, a escala cognitiva, l’estat d’obnubilació comatosa és el seu estat natural, per tant, no hi ha “despertar” possible, però valgui l’anterior com a figura retòrica.

La ruïna del sanchisme està tenint conseqüències còmiques en totes direccions: la millor de totes és veure com intenta recuperar la seva legitimitat la tropa formada per Cintora, Intxaurrondo, Maestre, Ruiz, Ferreras, Mejide, Escolar, Barceló i altres criatures dels abismes. El mateix val per als diaris d’esquerres: El País, Público, El Diario, El Plural, la SER, tots estan ara fent equilibris a les mateixes fronteres de l’Extinció per Ridícul. Quin espectacle més bonic, quina satisfacció més profunda, quin entreteniment per a l’intel·lecte.

Tot eren mentides, tot eren maniobres mediàtiques del feixisme i dels pseudomitjans, fins que l'UCO, amb la serena blancor del jugador d'escacs, va moure peça. Llavors Santos Cerdán va ser dimitit i el mateix Perrosanxe va fer una compareixença d’opereta, maquillat com una cabaretera romanesa, amb ganyotes lacrimògenes de telenovel·la.

El problema de la premsa d’esquerres és doble. Havien deixat de ser premsa per convertir-se en un groller aparell de propaganda i havien deixat de ser d’esquerres per simplement donar suport a Sánchez en la seva orgia de mentides i ocultacions. L’exercici de contorsionisme moral al qual es veuen abocats, per al gaudi de l’aficionat, té un futur de color formiga, perquè molts no oblidarem el seu paper de hooligans embogits. En la política actual, el terreny de joc són les xarxes socials, que penalitzen de manera salvatge i saníssima aquells que es converteixen en mem.

Doncs bé, Silvia Intxaurrondo, amb el seu to gèlid de matrona d’orfenat, amb el seu esquerranisme frígid, amb el seu to condescendent, ja és només material per a la broma i la burla de barra de bar. Antonio Maestre, suprem llançador de micròfons, ha quedat reduït al rol de mandonguilla diminuta i balbucejant. Jesús Cintora i la seva tertúlia de comunistes (Aroca, Iglesias, Villaroya) tenen avui el nivell de credibilitat d’un conjunt de mariachis tips de tequila. Pamflets com El Plural o El Diario ja només serveixen com a soroll de fons en el procés d’implosió del koldisme.

El més entretingut de tot, amb diferència, és el seu esforç per fer veure que la cosa no ha anat amb ells, com si l’apogeu del mandatari més odiós des de Calígula hagués estat possible sense el seu servilisme demoníac (com va fer la premsa catalana mainstream durant el Procés i els seus insuportables epílegs belgues). A la sala de màquines del govern més progressista de la història hi havia, des del primer minut, una colla de lladregots i degustadors de senyoretes vivint la gran vida a costa del contribuent; al seu voltant, la xarxa enganxosa del begoñisme i una constel·lació de ministres histèriques.

Els nostres periodistes progres no van veure res de tot això, ocupats com estaven a absorbir el riu de subvencions i prebendes per nodrir els foscos aqüífers del seu lucre personal. De veritat es pensen que ara recuperaran la seva reputació fent veure que estan escandalitzats? Després d’omplir la televisió pública amb el listillo de Broncano, cartells antisemites i l’esquadró zíngar del Sálvame Deluxe, es pensa el PSOE que la ciutadania entrarà en amnèsia col·lectiva?

Evitaran la presó, que ja és molt, vist el dany causat. Però el que s’hauran d’empassar amb patates, durant els bells anys que vindran, és el més majestuós dels menyspreus. Les rialles tot just han començat.