La llei liberal que es va vestir d'uniforme

El segle XIX espanyol, com el de la majoria de les nacions del nostre entorn, va ser un popurri de profundes convulsions polítiques, militars i socials.

Els sabres que van derrotar el Carlisme en la cruenta primera guerra civil van protagonitzar la direcció de l’Estat fins a la Revolució de 1868. Tots ells liberals, en les versions més conservadores o progressistes del terme, però liberals, al cap i a la fi.

La facció militar més progressista va liderar la revolució de 1868, que no va ser un pronunciament més, perquè va obligar la mateixa reina a creuar la frontera i refugiar-se a França. Un militar, el general Serrano, va assumir la regència a l’espera d’un rei. Es va buscar pertot arreu algú que pogués cenyir-se la corona en un ambient que no semblava gaire propici per a ningú amb venes blaves.

Durant aquell període, amb Serrano com a regent i el reusenc Joan Prim al capdavant del Consell de Ministres, es va aprovar la Llei d’Ordre Públic el 1870.

Aquesta llei va néixer en ple Sexenni Democràtic, quan la sang dels espanyols estava especialment alterada davant l’empenta de les noves idees, de les noves propostes i d’unes ganes de sortir al carrer pancarta en mà que va fer d’aquells sis anys un maldecap per als maquetistes dels diaris de quatre pàgines, per no tenir espai per publicar tot el que arribava a les redaccions.

La llei va marcar una fita clau en l’articulació del control estatal sobre la protesta, la insurrecció i la dissidència política. Tanmateix, el seu llegat es va estendre molt més enllà de l’objectiu explícit d’“assegurar l’ordre”, convertint-se en una eina estructural d’intervenció militar en la vida pública que va sobreviure fins ben entrada la Segona República i que es va estendre després de la Guerra Civil fins a l’arribada del nou règim constitucional.

Des de la seva promulgació, aquesta llei va reflectir la desconfiança dels poders civils envers les seves pròpies institucions. En comptes de confiar en cossos policials professionals, que van ser deficients durant el segle XIX i el primer terç del XX, el text legal va potenciar un protagonisme creixent de les autoritats militars en la repressió de qualsevol dissens, incloent-hi vagues, insurreccions i manifestacions obreres o republicanes. El resultat va ser una militarització constant de l’espai polític.

Cal tenir en compte que la llei va arribar en un moment de profunda divisió interna dels mateixos revolucionaris, que ja rivalitzaven entre els partidaris d’un rei procedent d’una dinastia alternativa a la borbònica i els que defensaven passar directament a una República. Nicolás María Rivero era ministre de Governació, havia estat el primer alcalde de Madrid després del triomf de La Gloriosa, i es va distingir per la seva capacitat per “solucionar” revoltes.

La llei es va promulgar el 23 d’abril de 1870, en un context de monarquia vacant després del derrocament d’Isabel II. Les freqüents alteracions de l’ordre, provocades pel buit de poder als municipis, es van donar amb profusió a tot Espanya. La Constitució de 1869 va ser un text legislatiu profundament renovador i avançat per a la seva època. Per primer cop, a Espanya hi havia sufragi universal masculí. Però, en defensa de la Constitució, calia una eina que legalitzés la suspensió de drets constitucionals mitjançant la declaració de l’“estat de guerra” o “estat de setge”, la qual cosa atorgava a l’Exèrcit facultats judicials i executives sobre la població civil.

Aquesta eina no era circumstancial. El pànic a una rebel·lió que acabés amb el règim des de baix, per un excés de zel en la implantació de reformes, i l’energia revolucionària exhibida pels federalistes intransigents, van servir d’arguments per facilitar la intervenció armada davant qualsevol amenaça interna. Els temors dels legisladors no eren infundats. La declaració de l’Estat Català de 1873 i el caos cantonal posterior van donar la raó a l’esperit de la Llei.

Una de les conseqüències més duradores, i que va marcar la història d’Espanya durant tot el segle següent, va ser el creixement del paper de l’Exèrcit com a garant de l’ordre intern. L’Exèrcit, en comptes de ser una institució subordinada al poder civil, va adquirir una potestat gairebé sobirana en temps d’inestabilitat. Durant la Restauració borbònica (1874-1931), la declaració de l’estat de guerra es va utilitzar sistemàticament per legitimar la intervenció de l’autoritat militar en la resolució de conflictes socials, sobretot laborals. El moviment obrer, cada cop més actiu i vehement en les seves reivindicacions, es va convertir en el principal element pertorbador de l’ordre públic i va ser el que més va patir les conseqüències de l’aplicació de la Llei.

Això va consolidar una lògica en què el militar era vist com “l’últim garant de la Nació”, i molts oficials van assumir aquest paper com a “salvadors de la pàtria”. Els Consells de Guerra jutjaven civils per delictes com sedició o desobediència. Aquests es trobaven sobtadament davant un tribunal militar ple d’uniformats i amb un codi penal gens indulgent. Aquest fenomen va institucionalitzar una asimetria de poder entre civils i militars que va contaminar tot el sistema polític del període de la Restauració i que evolucionaria fins als anys 80 del segle XX. En una època en què el nacionalisme va derivar en militarisme a Europa –tot i que un militarisme expansionista, irredemptista i imperialista–, a Espanya, presa d’una decadència indissimulable, el militarisme va ser defensiu contra l’enemic “interior”.

Repercussions en el moviment obrer i en la protesta social

La Llei d’Ordre Públic va ser emprada com a instrument de repressió preventiva i dissuasiva davant l’incipient moviment obrer del segle XIX, encara que els atacs anarquistes van esdevenir cada vegada més contundents i violents, arribant a emprar artefactes explosius en esdeveniments amb gran concentració de públic.

Des de la vaga general de 1902 a Barcelona fins als conflictes camperols andalusos dels anys 20, l’Exèrcit va esdevenir l’agent repressor per excel·lència, desplaçant fins i tot la Guàrdia Civil, tradicional cos de control rural.

Els militars gestionaven l’ordre no com una qüestió de seguretat pública sinó com una qüestió de sobirania i lleialtat a l’Estat, fet que els feia especialment antipàtics per a les organitzacions obreres a les quals havien d’enfrontar-se cada cop que una vaga general revolucionària aturava els processos de producció, parava els tramvies, cremava edificis religiosos o excedia la protesta pacífica. Aquesta concepció va ser clau per entendre la rigidesa del sistema de la Restauració davant la modernització política i l’emergència de la societat de masses.

L’ús extensiu de l’estat d’excepció va desvirtuar el parlamentarisme liberal. Les Corts Generals podien quedar suspeses per una declaració militar d’“ordre públic”. Durant el regnat d’Alfons XIII, la Llei d’Ordre Públic es va convertir en el marc legal que permetia l’anul·lació pràctica de la llibertat de premsa, reunió i associació, sense necessitat de reformar la Constitució de 1876. Evidentment, tot això en un context europeu de viva convulsió, on el que passava a Espanya tenia antecedents als carrers de París, Berlín, Roma o Viena.

La llei funcionava com una “llei suprema”, paral·lela al text constitucional, permetent als militars regular la vida civil tan bon punt es percebia una “alteració” de l’ordre social. Aquest procés es va veure especialment agreujat durant la coneguda vaga de La Canadenca a Barcelona el 1919. El tinent general Joaquín Milans del Bosch, auxiliat pel governador militar de la província, el general Severiano Martínez Anido, van mantenir les províncies catalanes en Estat de Guerra durant més de tres mesos.

La República

L’arribada de la Segona República el 1931 va ser popular entre molts militars, encara que d’altres, generalment d’alta graduació, la van veure amb recel i desconfiança. El primer govern va intentar esmenar la situació respecte a la controvertida llei, derogant-la i substituint-la per una legislació que reduïa el poder d’intervenció de l’Exèrcit en els afers interns. En aquest nou marc, la policia republicana, els cossos de seguretat civil i els tribunals ordinaris van intentar recuperar el control de la disciplina social.

Santiago Casares Quiroga, ministre republicà de Governació, va ser explícit a denunciar la “inèrcia militarista” de la legislació anterior i va proposar la Llei de Defensa de la República com a substituta, que restituïa competències al poder civil. Tanmateix, la llei també va servir per pressionar la dissidència i va arribar a facilitar el tancament temporal de diaris i promulgar la censura quan es considerava necessari. Des del febrer de 1936 fins a l’inici de la Guerra Civil, Espanya va estar en Estat d’Excepció, quedant cada article de premsa sotmès a censura.

La Llei d’Ordre Públic de 1870 va ser més que un cos normatiu: va ser un símptoma i un motor del fracàs del constitucionalisme liberal espanyol. La seva existència va consolidar una cultura política profundament autoritària, on l’Exèrcit no només intervenia en moments excepcionals, sinó que actuava com a àrbitre polític amb poder de veto. El meu estimat professor i director de màster, D. Fernando Puell de la Villa, va qualificar aquest període, entre 1868 i 1917, com a “Pretorianisme”.

La derogació de la llei el 1931 no va poder esborrar la seva empremta. L’esperit de tutela militar sobre la política seguiria viu en l’inconscient institucional fins ben entrat el segle XX. De fet, el mateix Cos d’Assalt, creat en el primer bienni de la República, es va dotar d’oficials amb demostrada afinitat al nou règim. El seu cap, el tinent coronel Agustín Muñoz Grandes, havia participat indirectament en la temptativa republicana del desembre de 1930, i més tard, el 1937, acabaria sumant-se al bàndol revoltat durant la Guerra Civil. Malgrat ser un cos policial, els seus caps eren tots oficials de les diferents armes de l’Exèrcit de Terra.

El comitè revolucionari sorgit del pacte de Sant Sebastià a l’agost de 1930 va apostar per un cop militar, coordinat amb una vaga general revolucionària, per fer caure la Monarquia. A partir d’aquí, els moviments dels militars, els seus canvis de destinació i els seus ascensos o moviments radicals en l’escalafó van estar sempre motivats per l’afinitat política dels interessats.

La “desmilitarització” de l’ordre públic no arribaria de facto fins als anys 80, quan l’Exèrcit va començar a mirar més enllà dels Pirineus com a element fonamental de l’acció del Govern d’Espanya en la seva política exterior, contribuint a la política de seguretat comuna en les aliances de què la nació forma part, però aquesta ja és una altra història digna de ser explicada.

Fonts emprades en aquest article:

1. Calleja, E.G. (2008). La política de orden público en la Restauración. Espai, Temps i Forma. Sèrie V, Història Contemporània.
2. Bonnefoy, J.C.M. (2016). Los delitos sociales en la España de la Restauración (1874-1931). Anuari d'Història del Dret Espanyol.
3. Riquelme, S.F. (2011). Corporativismo y relaciones laborales en España. Quaderns de Relacions Laborals.
4. Martínez, S.V. (2023). Inventar una policía republicana: los discursos políticos sobre el orden público en la Segunda República. Revista d'Història da Sociedade e da Cultura.
5. Rabal García, J.L. (2020). Conflictividad y orden público durante la Segunda República en la Región de Murcia (1931-1936).
6. Solans, F.J.R. (2015). «El catolicismo tiene masas». Nació, política i mobilització a Espanya, 1868-1931. Història Contemporània.
7. Fernández García, G. (2023). Tesis doctoral sobre orden público y derecho penal. Universitat de Huelva.
8. Trujillano, R.P. (2020). Gitanos, moros y negros ante los tribunales. Història Constitucional.