Atapuerca i la propietat dels seus exemplars

Gibert va establir un mínim d'1,3 milions d'anys per a l'entrada d'Homo a Europa occidental. Els jaciments de Barranco León i Venta Micena a prop d'Orce així ho han anat ratificant. Posteriorment, altres experts van procurar depassar el límit ibèric d'1,3 milions d'anys. Entre ells hi va haver un eminent arqueòleg que va iniciar el seu doctorat a París sota els de Lumley, els opositors de Gibert. Eudald Carbonell va esdevenir després director del jaciment d'Atapuerca, on va publicar diferents articles sobre una mandíbula humana catalogada com TE9, i trobada a la Sima del Elefante a Atapuerca. L'edat màxima proposada va ser d'1,3 milions d'anys, però la cosa podia quedar també a la part baixa de les analítiques, en els 0,9.

Cal recordar que en una datació hi ha una forquilla d'error entre un valor màxim i un de mínim, i que normalment la premsa, o l'investigador interessat, parlen més del màxim que del mínim per augmentar la importància de la troballa. Això no és cap pecat, la paleontologia no viu de l'aire i cal fer-se veure per tal que la política nacional hi posi diners. Però en el cas de la Sima del Elefante, i en la seva datació màxima d'1,3 milions d'anys, potser s'havien comès errors de mètode, ja que aquest pou càrstic va tenir molts enfonsaments que van barrejar els sediments i van complicar la datació.

Així m'ho explicava un dia el fill de Josep Gibert, el doctor Lluís Gibert. Per tant, potser no cal creure's les màximes que publica la premsa, i sí quedar-se amb les mínimes que pocs prediquen. La mandíbula de la Sima del Elefante pot tenir entre els 0,9 i els 1,3 milions d'anys, però no només 1,3. Com veiem, la investigació en evolució humana pot contenir més involució sota interessos que evolució sobre raons.

Però la mandíbula del TE9 contenia una nova polèmica. Un dia, el doctor Antonio López Valverde, professor d'odontologia de la Universitat de Salamanca, em va enviar un correu electrònic del tot impactant. Davant la notícia, vam fer l'impossible per veure'ns personalment, jo des de Barcelona i ell des de Salamanca. Durant la trobada em va explicar que potser aquella mandíbula havia estat estudiada erròniament. Per això, ell mateix s'havia posat en contacte amb el grup investigador d'Atapuerca, parlant personalment per telèfon amb Bermúdez de Castro i, posteriorment, amb Martinón-Torres per correu electrònic. En el correu li sol·licitava veure la mandíbula, o imatges de qualitat, donada la possible piorrea que observava en les fotos publicades.

La resposta va ser que l'exemplar estava subjecte a unes tesis doctorals i que no li podien oferir accés al fòssil. López i col·laboradors van seguir estudiant les fotografies de l'espècimen que circulaven per la xarxa, arribant a la conclusió que l'individu en qüestió havia patit una greu piorrea, un fet insòlit i que van redactar i enviar a diferents publicacions durant el 2010. Finalment, van aconseguir publicar-ho el 2012 al British Dental Journal.

Però la sorpresa va arribar al cap d'uns dies, quan va rebre un correu electrònic de Bermúdez de Castro preguntant d'on havia obtingut les imatges de la mandíbula sense el permís dels responsables de la investigació d'Atapuerca, ni de la mateixa conselleria de Cultura de la Junta de Castella i Lleó; imatges, per cert, penjades per l'equip d'Atapuerca i difoses per ells a les xarxes. A més, Bermúdez de Castro acusava López de plagiar les conclusions dels seus col·legues sobre la mandíbula.

López i col·laboradors van donar les explicacions oportunes, demostrant la seva innocència en utilitzar les fotografies que es trobaven a la xarxa, afegint que feia dos anys que ja havien fet referència a la piorrea de la mandíbula en qüestió i havien enviat tal conclusió a Bermúdez de Castro durant el 2010, és a dir, abans que l'equip d'Atapuerca publiqués aquesta possibilitat l'any següent.

La lectura dels correus no deixava cap dubte, el malentès havia estat majúscul i les sospites en el terreny odontològic també. Davant tant proteccionisme de la mandíbula, i de la impossibilitat d'estudiar de primera mà l'exemplar, el doctor López Valverde em va afegir una hipòtesi polèmica, una piorrea de tal magnitud no podia suportar les dents que l'exemplar ostentava, és a dir, potser moltes dents havien estat posicionades en els alvèols sense garantia de pertànyer a aquella mandíbula. És clar que, sense poder veure l'exemplar, tot quedava en conjectures.

L'assumpte de poder consultar exemplars d'una col·lecció no és una broma. Els equips d'investigació solen ser molt recelosos del seu material perquè altres experts no se'ls avancin en publicar les seves o noves interpretacions. El cas anterior de la mandíbula del TE9 és un clar exemple d'interessos en aquesta involució humana, però no va ser l'únic. Dos experts del Centre Nacional d'Investigació sobre l'Evolució Humana (CENIEH) es van posar en contacte amb mi el 2020. Els doctors Manuel Santonja i Alfredo Pérez-González em van explicar un nou cas. Ells es queixaven que les eines lítiques trobades a Atapuerca, i objecte de la seva especialitat, estaven sent retingudes més enllà del que diu la llei.

L'objecció era clara, i és que aquelles restes no podien ser analitzades ni validades per altres científics externs a Atapuerca. En resum, estàvem davant d'un sant tornem-hi on es tenia por que altres publiquessin uns resultats abans que el nucli oficial. Teòricament, en ciència ha d'haver-hi discussió entre postures diferents per veure quina és la més lògica i probable, però Manuel Santonja i Alfredo Pérez-González no podien contrastar la versió oficial, perquè no tenien accés als materials originals.

La llei decreta que les troballes arqueològiques són béns de domini públic, cosa que significa que ningú pot apropiar-se'n per retardar durant dècades el debat científic, però en la pràctica resulta impossible que se cedeixin tots els materials descoberts a tots els experts que ho demanin, sigui la mandíbula del TE9 o els lítics d'Atapuerca.

Independentment de tot l'anterior, avui en dia l'edat de la mandíbula del TE9 continua sent motiu de discòrdia, sense saber-se si el valor màxim d'1,3 milions d'anys és cert o erroni. Amb independència de tot l'anterior, sí que hi ha jaciments a Europa occidental que semblen superar l'1,3 milions. Els espanyols de Barranco León, amb una antiguitat d'1,1 a potser 1,4 milions d'anys, i el de Valdarno amb 1,95, més els francesos de Chilhac i de Saint-Eble sobre els 2 milions donen testimoni d'una ocupació del continent molt primerenca.