Mòbil abans dels 16 anys? Prohibir mai és la solució

Observo com, darrerament, proliferen grups de whatsapp de pares i mares amb la intenció de prohibir l'ús del mòbil als menors dels 16 anys. Generalitzant i sense matisos. Doncs mirin, no.

Podríem entrar en un debat dels usos dels mòbils, d'edats recomanades, de la necessitat de limitar-ne l'ús a centres educatius -on em trobarien a favor-. Però si el debat és la prohibició als menors de 16 anys, com passa amb l'alcohol o el tabac, no val la pena continuar discutint.

De fet, trobo la comparació amb l'alcohol o el tabac d'una absurditat majúscula. Coneixeu algun ús positiu d'aquestes substàncies? Algú podria afirmar que, amb un consum moderat i responsable, ens poden ajudar, per exemple, a desinhibir-nos i 'passar una bona estona'. Doncs exactament passa el mateix amb el mòbil. Amb un consum moderat, i sobretot responsable, no hauria de ser contraproduent. Altres fins i tot ens alliçonaran afirmant que no és necessari per viure. Cert. Igual que podríem viure sense rentadores ni rentavaixelles. Però ens faciliten una mica la vida, oi?

On queda la llibertat de les famílies? No m'agrada posar-me a la vida privada de ningú, i, malgrat tenir opinió, no jutjo com les famílies eduquen els seus fills. Demano, per tant, que algú que viu a 300 km de mi no m'alliçoni i em digui com ho he de fer amb els meus fills.

Hi ha moltes apps de control parental però, com el seu nom indica, la millor supervisió és el propi control parental, és a dir, una sèrie de normes i condicions d'ús que cal complir sí o sí.

Respecto molt la decisió d'una família que no vol comprar un mòbil al seu fill fins que faci els 16 anys. En algun article he llegit que parlen de la pressió social que suposa ser dels pocs a classe que no en disposin. Els animo a mantenir-se ferms a les seves conviccions. Les mateixes conviccions que fan que no permeti jugar a Fortnite el meu fill d'11 anys (encara que serà dels únics de la classe que no ho fa), perquè em sembla que encara no és adequat. Això sí, mai demanaré que el prohibeixin. Si algú considera que el seu fill ja és prou madur per fer-ho, no sóc ningú per oposar-m'hi.

Però com hem arribat fins aquí?

És evident que no hi ha una sola resposta, però en proposo unes quantes:

No deu ser que s'ha negociat tot, des de tan petits, que ara tenim petits dictadors a casa? Potser la impossibilitat de controlar-los fa que necessitem que algú ens faci la feina bruta, encara que això impliqui que paguin justos per pecadors. El No és No potser també el podríem aplicar durant l'educació dels infants.

No serà que fan el salt cap a l'institut massa aviat? Horaris nous, companys nous, més autonomia, etc. El mòbil és un dispositiu que pot ajudar molt en aquest camí. Però és cert que si en lloc dels 12, el salt el fessin als 14, crec que aquest debat ja no l'haguéssim tingut. Per tant, ja tenim una funesta conseqüència d'aquesta llei infame d'educació que porta nens de 12 anys a jugar al pati amb xavals de 16. Tot molt normal.

No deu ser que l'analfabetisme digital ens fa confondre el mòbil amb les xarxes socials? A Espanya ja tenim una llei que prohibeix accedir a les xarxes a menors de 14 anys. Qui necessiti cobertura legal per dir-li al seu fill que no pot tenir Tiktok ja la té.

La llibertat d'educar els nostres fills

Resumint, no vull que uns pares, amb una preocupació legítima, decideixin per mi el que serà millor per als meus fills. Amb una inseguretat latent, dóna certa tranquil·litat tenir fil directe amb el teu fill de 12 anys que se n'ha anat de casa sol a les 08:00 del matí. I sí, és cert, que quan nosaltres érem petits no en teníem.

Però el món ha canviat molt i la vida també, i el mòbil és una eina que ens la pot facilitar molt. La meva intenció no és convèncer ningú, només faltaria, la meva intenció és que em deixin en pau. Que cadascú eduqui els seus fills com bonament pugui o sàpiga, però que si us plau, ningú em digui a mi com ho he de fer.