Junqueras, el ‘pringat’

Oriol Junqueras va estar a la presó engreixant —mai una condemna penitenciària va ser tan saborosa a base de llagostins i brioixeria industrial—. Però almenys es va enfrontar al judici i va acabar en una presó, i ara és apunyalat per la ‘turista’ política Marta Rovira i pel ‘president’ que va aconseguir dilapidar el cabal polític d'Esquerra amb una gestió al capdavant de la Generalitat digna de Quim Torra. Pere Aragonès va aconseguir millorar el seu predecessor, cosa que semblava impossible.

Aquests dos personatges sinistres, amb la seva cohort de pilotes i amb l'excusa de “salvar el partit” volen enviar a l'escombriaire de la història al dirigent d'Esquerra, que va aconseguir tornar a situar un militant seu al capdavant de la Generalitat després de més de vuit dècades de sequera.

Perquè qui cregui que va ser Aragonès, amb el seu gran carisma i la seva fama de gestor de talla mundial, el que va guanyar els comicis autonòmics del 2021 s'ho hauria de fer mirar. El ‘nen barbut’, en una genial definició del periodista Albert Soler, sempre ha estat una mediocritat amb potes i l'únic mèrit ha sigut no estar inhabilitat per la seva capacitat per escórrer el bulto.

Carles Puigdemont ha d'estar esgotant les existències de crispetes mentre gaudeix de l'espectacle: veure com els ‘seus’ apunyalen el teu gran rival polític, amb qui ha tingut una confrontació a vida o mort durant una dècada, ha de ser molt divertit.

Segur que el pròfug de Waterloo pensa que “jo, que vaig fugir al maleter d'un cotxe per acabar menjant musclos a Waterloo, soc aquí amb possibilitats de ser ‘president’. I Oriol, que va pringar a la banqueta, és linxat pels seus antics amics. Esquerra no té solució, és un partit de traïdors”.

Què ha de pensar Junqueras en veure com ell, que ha estat apartat de la vida política per sentència judicial pel seu intent colpista, mentre tots els seus còmplices i antics pilotes, tan culpables com ell, ara l'assenyalen com el responsable dels mals d'Esquerra?

Què ha de pensar Junqueras en veure com Aragonès, la desastrosa gestió del qual al capdavant de la Generalitat ha enfonsat el partit, ara escorre el bulto demanant que s'aparti per ser el culpable de la decadència de la formació? Què ha de pensar Junqueras en comprovar que tot el seu fanatisme hispanòfob no li serveix per a res per mantenir el suport dels qui li deuen el càrrec?

El ‘Pedro Sánchez’ que es volia marcar Junqueras anant amb el seu Dacia blau de poble en poble per convèncer la militància sembla cada dia més impossible. Els punyals li plouen per tot arreu i, no ens enganyarem, Rovira ha sabut teixir una xarxa d'influències molt poderosa, i cada vegada que vol, centenars de pilotes es mobilitzen.

La demostració de poder de la ‘turista’ en rebentar l'assemblea d'ERC a Barcelona per intentar beneir el pacte amb Collboni ha deixat clar que el somni de la ‘militància’ que s'imposa contra la ‘dirigència’ recolzant massivament Junqueras és gairebé un impossible.

O no, perquè Esquerra és un partit de tradició tan erràtica que qualsevol cosa és possible. En una formació que ha tingut com a líders un senyor que se'n va a Perpinyà a pactar amb ETA mentre és president en funcions de la Generalitat (Carod-Rovira), un altre que defensava que “els negres a Amèrica” tenen un “coeficient inferior al dels blancs” (Heribert Barrera) i un altre que suggereix que hi ha “diferències genètiques” entre “catalans i espanyols” (Oriol Junqueras) pot passar qualsevol cosa.