Isabel II, la reina destruïda per la caricatura

La història rarament és justa amb aquells que perden el relat. Però poques figures del passat espanyol han estat tan sistemàticament despullades de tota complexitat com Isabel II. El seu nom s’associa, gairebé de manera automàtica, amb una mescla d’incompetència, corrupció, frivolitat i decadència moral. És una imatge tan arrelada que no deixa espai per a la discussió. Però fins a quin punt aquest descrèdit va ser el resultat exclusiu dels seus errors com a governant? I fins a quin punt va ser el producte d’una operació política i cultural molt més profunda, en la qual la caricatura va exercir un paper fonamental?

Perquè Isabel II no només va ser criticada: va ser demolida simbòlicament. I aquesta destrucció de la seva figura institucional i de la seva integritat com a dona no es va produir als despatxos o a les Corts, sinó als diaris, als fulls satírics, als dibuixos que circulaven de mà en mà i van fixar per sempre una imatge grotesca, sexualitzada i humiliant de la reina. Abans de ser derrocada, Isabel II ja havia estat derrotada en l’imaginari col·lectiu.

Que ningú s’espanti, aquestes lletres, un dia de nit de Nadal, no tenen vocació d’absoldre el seu regnat ni de minimitzar-ne les responsabilitats. Però sí de plantejar una derivada: Isabel II va ser condemnada no només pel que va fer, sinó pel que era. I en aquesta condemna, el fet de ser dona va ser determinant.

Isabel va arribar al tron sent una nena, en un país fracturat per una guerra civil l’origen últim de la qual residia, precisament, en la negativa d’una part de la societat a acceptar que una dona pogués regnar. Des d’aquell moment, la seva figura va quedar atrapada en una contradicció irresoluble: havia d’exercir un poder concebut en termes masculins des d’un cos femení constantment vigilat, jutjat i desacreditat. La seva formació va ser profundament deficient. En una societat estamental amb vernissos liberals, en la qual l’Exèrcit i els seus generals conformaven el lideratge moral i institucional, una dona, que per condició mancava de la virilitat que es requeria per a qualsevol tasca que no fos la relacionada amb la llar, havia de convertir-se en un titella. Aquesta va ser, probablement, la raó de les seves mancances educatives. No interessava una reina forta, sinó una de manejable.

L’Espanya del segle XIX era alhora liberal, conservadora, progressista o reaccionària, però compartia una premissa comuna: el poder polític era un atribut masculí. La dona, fins i tot quan s’asseia al tron, era vista com una anomalia que havia de ser tutelada, corregida o, en última instància, neutralitzada.

En aquest context, els errors d’Isabel II no van ser percebuts pel seu poble com a fallades de govern, sinó com a confirmacions d’un prejudici previ. Cada crisi, cada escàndol, cada decisió desafortunada reforçava la idea que aquella dona no estava capacitada per governar. La crítica no s’adreçava només als seus actes, sinó a la seva pròpia naturalesa. I va ser en aquest terreny on els caricaturistes van trobar un camp fèrtil.

La caricatura: de l'atac polític al linxament simbòlic

La caricatura política del segle XIX no era un simple entreteniment. Era una arma. Un llenguatge directe, visual, brutalment eficaç. En un país amb alts índexs d’analfabetisme, que en algunes províncies superaven el 70% del total de la població, el dibuix tenia una capacitat de penetració que cap article doctrinal no podia igualar. I en el cas d’Isabel II, aquest llenguatge es va utilitzar amb una crueltat excepcional.

Les caricatures no es van limitar a ridiculitzar decisions polítiques. Van atacar el seu cos, la seva sexualitat, la seva intimitat, convertint la reina en un objecte de burla constant. Se’n van exagerar els trets físics fins al grotesc, se la va representar com obesa, maldestre, animalitzada. Una pecadora dominada pels seus desigs, envoltada d’amants, manipulada per favorits, incapaç d’exercir una voluntat pròpia.

Res d’això no era innocent. La caricatura va construir un relat visual en què Isabel II deixava de ser una institució per convertir-se en un cos desordenat, una amenaça moral, una font de corrupció. El missatge era directe, extremadament visual i fàcilment comprensible: una dona així no podia representar la nació. El seu matrimoni amb el seu cosí germà, homosexual conegut, no va ajudar a redreçar la percepció de la seva figura, ben al contrari. L’homosexualitat s’associava també a la depravació i, per descomptat, allunyava el rei consort de la virilitat necessària per posar-se al capdavant de les tropes, per vestir amb dignitat l’uniforme, per ser, almenys en l’àmbit militar, el braç armat de la Monarquia, perfecte complement d’una reina competent, com havia succeït amb la unió entre Isabel i Ferran diversos segles abans.

Per descomptat que els reis barons propietaris també van ser caricaturitzats, però rarament d’aquesta manera. Els seus excessos es presentaven com a vicis privats; els d’Isabel II, com a símptomes d’una degeneració estructural, i en això, el seu espòs no va sortir millor parat. Són freqüents les caricatures en què el rei consort era sodomitzat o apareixia profundament feminitzat. De fet, els malnoms de Francesc d’Assís (doña Paquita, o Paquita Natillas), evidencien la impressió en el poble del seu caràcter amanerat.

En el cas de la reina, el personal i el polític es fonien de manera indissoluble, sempre en contra seva.

Qui la volia destruir?

El descrèdit sistemàtic d’Isabel II no va ser fruit de l’atzar ni d’una animadversió popular espontània. Responia a interessos molt concrets.

Per als republicans i demòcrates, l’ala més progressista del liberalisme, la figura de la reina era el símbol perfecte d’un règim que volien enderrocar. Atacar Isabel II era atacar la institució monàrquica sense necessitat de llargs raonaments teòrics. La caricatura convertia la crítica política en una reacció immediata: riure, un menyspreu absolut, i la corresponent indignació posterior.

Per a sectors del liberalisme descontents amb el rumb del règim, la reina es va convertir en un còmode boc expiatori. Molts dels mals del sistema: corrupció, clientelisme i inestabilitat es van personalitzar en ella, ocultant responsabilitats col·lectives i estructurals. Culpar la reina era més senzill que qüestionar el mateix funcionament de l’Estat liberal que no s’havia cimentat sobre la lluita entre l’aristocràcia i la burgesia, substituint aquesta última la primera. En el cas d’Espanya, l’aristocràcia va continuar conformant les elits nacionals i es va aristocratitzar la burgesia més capaç, a més de professionals, sobretot militars i enginyers, per conformar les classes dirigents en totes les seves versions de l’espectre polític liberal.

Per a una opinió pública cada vegada més polititzada, la caricatura oferia un relat senzill i eficaç: Espanya no fracassava per problemes estructurals, sinó perquè estava en mans d’una dona incapaç que dedicava el temps a les frivolitats i a calmar el seu gran apetit sexual. Era una explicació còmoda i simple.

Quan la burla es converteix en veritat històrica

Quan Isabel II va ser derrocada el 1868, la seva caiguda no va sorprendre ningú. Durant anys, la caricatura havia preparat el terreny. La reina ja no era vista com una figura tràgica, ni tan sols com una governant discutible, sinó com un personatge ridícul, grotesc, pervers i indigne de respecte.

Aquest és, potser, el triomf més gran de la caricatura: fer que el desprestigi sembli natural. Convertir una construcció política i cultural en una evidència incontestable. La imatge d’Isabel II com a reina corrupta i incompetent va sobreviure al seu exili, es va consolidar durant la Restauració i ha arribat, amb prou feines revisada, fins als nostres dies.

La historiografia ha avançat, sens dubte, però l’imaginari popular continua ancorat en aquelles imatges decimonòniques. Continuem veient Isabel II a través del prisma deformant de la sàtira, sense preguntar-nos quant d’aquesta visió respon a una anàlisi rigorosa i quant a un linxament simbòlic profundament marcat per la seva condició de dona.

Revisar avui el paper de la caricatura en la destrucció del prestigi d’Isabel II no és un exercici d’indulgència retrospectiva. És un exercici d’honestedat intel·lectual. Significa reconèixer que el judici històric no es produeix en condicions neutrals i que els prejudicis, en aquest cas, contra una dona que exercia el poder, poden modelar de manera decisiva l’imaginari col·lectiu.

Isabel II va cometre errors. Molts. No és objectiu d’aquestes poques pàgines analitzar-los, tampoc buscar indulgències, encara que és cert que va ser una marioneta a qui es van negar les eines més bàsiques per poder dur a terme la seva tasca: l’educació i el coneixement. Però va ser castigada d’una manera que cap rei baró hauria patit en els mateixos termes. El seu regnat no només va ser criticat: va ser ridiculitzat, sexualitzat i deshumanitzat fins a fer impossible qualsevol defensa.

Cánovas, que de beneit no en tenia ni la cara, i després de les males experiències amb Maria Cristina de Borbó Dues Sicílies i la seva filla Isabel II, quan la Monarquia va necessitar una regència femenina el 1885, després de la mort d’Alfons XII, es va cuidar molt que la reina aparegués davant els ulls del poble com una dona virtuosa i allunyada del plaer carnal. Maria Cristina d’Habsburg va rebre el malnom de “Doña Virtudes” i, tot i cenyir la corona de regent en un dels períodes més dramàtics i complexos de la història d’Espanya que van acomodar la pèrdua dels últims territoris d’Ultramar, ningú va plantejar, ni per un moment, que la reina en fos responsable de res.