La coherència d'Albiol

La política municipal sovint es mou en un terreny incòmode, allà on les decisions no admeten solucions fàcils ni titulars amables. Governa qui s’atreveix a assumir costos, a mantenir la paraula donada i a posar ordre quan la complexitat amenaça de convertir-se en paràlisi. En aquest sentit, la figura i la gestió de Xavier García Albiol a Badalona mereixen una lectura que vagi més enllà del soroll: la d’un alcalde que ha optat per la coherència, la responsabilitat institucional i l’atenció a les demandes dels seus veïns.

L’episodi del desnonament de més de 400 persones ha estat presentat sovint amb simplificacions que el desdibuixen. Però la política no és només la gestió de les emocions del moment; és també el respecte a la legalitat, la convivència i els compromisos adquirits.

 Albiol va arribar a l’alcaldia amb un missatge clar: recuperar l’ordre, garantir la seguretat jurídica i actuar amb fermesa davant situacions que, durant massa temps, havien estat cronificades. Quan una decisió difícil s’inscriu en un mandat explícit i respon a una demanda reiterada del veïnat, l’exercici de govern esdevé, abans que res, un acte de coherència.

Badalona és una ciutat diversa, amb barris que han patit de manera especialment intensa els efectes de la deixadesa institucional. Els veïns demanaven respostes, no ajornaments; solucions, no excuses. Executar un desnonament massiu no és, ni pot ser, una acció celebrada amb lleugeresa. És una mesura extrema que exigeix sensibilitat social, coordinació amb serveis socials i alternatives per a les persones vulnerables. Precisament per això, el valor polític rau en afrontar-la de cara, amb un relat honest i amb l’acompanyament necessari, i no en mirar cap a una altra banda.

La decisió d’Albiol s’explica també des de la idea de ciutat. Sense regles compartides, la convivència es deteriora i els qui compleixen la llei acaben sent els més perjudicats. Garantir que l’espai públic i l’habitatge es gestionin amb criteris clars és una condició imprescindible per reconstruir la confiança entre administració i ciutadania. En aquest punt, la fermesa no és sinònim d’insensibilitat, sinó de responsabilitat: actuar perquè el sistema funcioni i perquè les polítiques socials puguin desplegar-se sobre bases sòlides.

Hi ha, a més, un element que sovint s’obvia: la política local és la més propera, la que dona la cara cada dia. Un alcalde no pot refugiar-se en discursos abstractes quan els conflictes esclaten a l’escala del carrer. Albiol ha assumit aquest rol amb un estil directe, sabent que agradar a tothom és impossible, però convençut que governar és decidir. En temps de promeses ambigües, mantenir la paraula donada té un valor afegit.

Finalment, l’episodi posa sobre la taula un debat més ampli sobre l’habitatge, la pobresa i la necessitat de polítiques estructurals. Cap desnonament resol per si sol aquests problemes, però la inacció tampoc. L’encert de la gestió rau a combinar l’aplicació de la llei amb l’impuls de solucions a llarg termini. En aquest equilibri complex, Xavier García Albiol ha optat per no defugir la responsabilitat. I, en política, això ja és una virtut escassa.