Aragonès s'embarbussa al Senat

Malgrat una dicció clara i el domini del català, Pere Aragonès s’ha embarbussat al Senat, on intervenia en una Comissió com a president de la Generalitat, en el sentit que ha fet una exposició de reivindicacions de Catalunya sense relació amb les necessitats reals, incoherent doncs amb la seva responsabilitat institucional.  A més de tenir la indelicadesa de marxar sense escoltar els altres presidents autonòmics, descortesia copiada pels presidents del PP que han pirat després de les seves intervencions, excepte el de la Junta d’Andalusia.

Ha estat una oportunitat doblement perduda: per desaprofitar l’ocasió de defensar   reivindicacions respecte a les quals hi ha un vertader consens a Catalunya: finançament, execució de les inversions de l’Estat i infraestructures, i pel to innecessàriament provocador, la redundància de “Si Catalunya els importés...”  ha accentuat l’efecte de la mala comunicació.

S’havia creat una certa expectació al voltant de la intervenció d'Aragonès, valorada com una decisió  “coratjosa”  -un coratge “interruptus” per la seva marxa cames ajudeu-me-, però ha estat una frustració, no ha fet cap aportació d’interès. El més rellevant ha estat precisament això, cap sorpresa, els uns i els altres n’esperaven o en temien alguna.

Els qui l’hem escoltat hem sentit els tòpics i tergiversacions habituals en la retòrica d’Aragonès: el discurs en nom de tot  Catalunya, allí tocava fer-lo, però  l’ha fet amb els temes equivocats; el conflicte polític de “Catalunya amb Espanya”, que digués  conflicte amb l’Estat ve a ser el mateix, car a Espanya li diuen Estat en la (nova)parla independentista; el caràcter de nació de Catalunya,  serien nació els prop de 8 milions d’habitants de Catalunya, obviant els milions que no se’n senten (em remeto a la meva reflexió “I si no fóssim una nació?”, Política&Prosa digital, setembre de 2023, en mode obert).

A sobre, el dèficit fiscal que, segons ell,  s’enfila a 22.000 milions, sense cap referència a una prova, sense descomptar el percentatge de solidaritat federal, sense dir-ho, un “Espanya, ens roba”; la causa general contra  l’independentisme, si existís no hauria pogut  parlar-ne al Senat, i la repressió dels independentistes presumptes autors de malversació, desobediència, disturbis, danys, lesions, després de la supressió del delicte de sedició no hi ha altres imputacions  ni processats; delictes força corrents i que els autors del comú, que no poden al·legar una  “eximent política”, els purguen a la garjola.

Finalment, ha fet una defensa equivocada de l’amnistia -que era  la raó principal de la participació  a  la sessió-  presentant-la com una exigència de vencedors en lloc d’argumentar-ho com  l’oportunitat d’iniciar una nova etapa. Dir-ne “punt de partida” per, un cop assolida,  exigir el referèndum d’independència foragita tota possibilitat de comprensió de la conveniència de l’amnistia.

I pel que fa al referèndum, res de nou.  La seguretat mostrada per Aragonès de que n’hi haurà un, s’acosta massa al “referèndum sí o sí” de Puigdemont. Els oients presencials  no s’han immutat gens ni mica de tant que els semblava el que deia una cançoneta tan repetida que avorreix.

Escoltant Aragonès, hom tenia la impressió que sols es dirigia al públic de Catalunya i, en particular, a Puigdemont i els seus seguidors, més que a senadors i presidents d’altres autonomies, amb els quals podia haver cercat alguna complicitat, al capdavall, governen poblacions amb mancances semblants si fa no fa a les de la població de Catalunya.

Val a dir, que les intervencions dels presidents del PP, que Aragonès s’estalvià, també han estat farcides de tòpics i d’ideologia, les d’Ayuso, uns disbarats castissos. Aquesta poca altura hauria permès a Aragonès destacar fàcilment, però ni ho ha intentat.

El que sorprèn del fal·laç i simplista relat de l’independentisme -sigui d’Aragonès o de Puigdemont- és encara la seva repetició i el seu atractiu (bé que en retrocés) en un context general tan terrible com l’actual, potser s’explica és perquè ofereix “una escapada il·lusòria” d’aquesta escruixidora realitat.

Hom es pot imaginar el diferent paper que faria Salvador Illa, que toca de peus a terra, demà possible candidat a la investidura com a president de la Generalitat, davant d’una Comissió del Senat que tractés la qüestió del finançament autonòmic o una altra d’interès per a Catalunya.