La inflació i el poder adquisitiu

Quan dimecres, 22 de novembre, els membres del Govern van arribar al palau de la Moncloa, van trobar sobre la taula del Consell de Ministres una carta personalitzada del president de l'Executiu. En aquesta, Pedro Sánchez els instava a actuar "amb unitat, solvència i determinació en l'afany compartit de contribuir a l'avenç social, la convivència, l'estabilitat institucional i el diàleg entre diferents". I és que ningú ignora que aquesta legislatura acabada d'inaugurar serà difícil com poques. En aquest context, tan destructius poden ser els atacs dels adversaris com el teòric foc “amic”.

Amb aquesta realitat com a teló de fons, Sánchez ha volgut enviar un missatge de sensatesa i solvència política i, per això, res millor que posar a treballar tot el Govern en l'elaboració dels Pressupostos Generals per al 2024.

I és, precisament, en aquesta iniciativa, on el president de l'Executiu pot trobar l'impuls necessari per girar full, deixar enrere el complicat procés d'investidura i encarar aquelles qüestions que de debò ocupen i preocupen la ciutadania. Perquè resulta que, entre altres impostos, l'IBI pujarà un 18% a la majoria de pobles i ciutats de Catalunya i la factura de l'aigua un 11,5% a Barcelona i altres municipis de l'Àrea Metropolitana. No obstant això, ni els salaris ni les pensions no arribaran, ni de lluny, a aquests percentatges d'augment. Per tant, és evident que les classes mitjanes i populars continuaran perdent poder adquisitiu.

Per si no n'hi hagués prou, un informe del Banc Central Europeu alerta que les mesures de protecció, al nostre país, a causa de la pandèmia i la guerra d'Ucraïna, han resultat insuficients per frenar la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies més vulnerables. Han estat precisament aquestes persones les que han patit més l'impacte de la inflació. La pèrdua de capacitat de compra d'aquest segment de la població se situa per sobre del 5% de la renda familiar disponible, el doble que la pèrdua experimentada per les famílies més adinerades, que fins i tot s'han beneficiat de bona part de les polítiques posades en marxa, com ara la rebaixa de l'IVA o els subsidis als combustibles.

Dit altrament, les polítiques de protecció per a les més febles posades en funcionament al nostre país no van tenir l'efecte reparador desitjat. Per tant, és lògic pensar que la inflació hagi incidit a incrementar la desigualtat de la renda a Espanya, un dels països europeus que, malgrat els avenços dels últims anys, segueix mantenint importants nivells de desigualtat de renda i persones en risc de pobresa.

Les polítiques de contingència posades en pràctica pel Govern espanyol, en línia amb la política monetària del Banc Central Europeu, eren necessàries, però han estat insuficients. No podem girar full i oblidar els negatius efectes distributius d'aquesta crisi i la necessitat de continuar insistint en els suports per a les persones més vulnerables. Diversos estudis assenyalen com a la nostra economia, quan arriben les vaques magres, la desigualtat creix ràpidament, però, tanmateix, quan torna la bonança, la recuperació es produeix amb molta més lentitud. En aquestes dues últimes crisis superposades (pandèmia i guerra d'Ucraïna), la inflació ha castigat particularment els que es trobaven en pitjor situació i les mesures preses no han estat suficients per mitigar aquest efecte.

Amb aquesta situació, com a paisatge de fons, el nou Govern hauria de considerar la conveniència de reexaminar la decisió de retirar totes les mesures de suport. Potser seria convenient mantenir aquelles que més poden fer per reduir la desigualtat, reforçant així el suport públic a les llars que més estan patint les conseqüències de la inflació, on, efectivament, plou sobre mullat des de la crisi del 2008. És evident que la nostra situació fiscal no està per a moltes alegries. Tot i això, tenim, en el marc d'aquesta nova legislatura, el temps suficient per avançar en la reforma tributària que Espanya necessita per dotar el sector públic dels recursos necessaris per desenvolupar polítiques que beneficiïn tots els ciutadans, però, en especial, als més desafavorits.

Aquest seria el millor argument per poder digerir algunes qüestions que, fins ara, han resultat, políticament, molt indigestes.