Primer pla de Sílvia Orriols amb una imatge de fons d'una manifestació independentista
OPINIÓ

L'extrema esquerra ja no fa por

L'islamo-esquerranisme té un adversari disposat a plantar cara, després d'anys de silenci políticament correcte

El dia 18 de novembre, a Manlleu, a la seu local d’Aliança Catalana, el regidor nacionalista Roger Saborit va promoure una taula rodona per analitzar la incidència de l’extrema esquerra dins del panorama polític català. A l’acte hi va participar la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, amb diversos militants, així com moltes persones interessades en aquesta formació independentista contraria a la immigració il·legal.

Primer pla de Sílvia Orriols somrient lleugerament amb la boca tancada

El títol de la conferència és transcendental perquè molts el patim cada dia: Assenyalament, amenaces de perdre el lloc de feina, agressions pel carrer o mort civil. Molts hem hagut de fer front als atacs exercits per l’extremisme d’esquerres aliat del silenci còmplice, interessat (i fomentat) dels partits tradicionals com Esquerra o Junts. 

Però ja no som al 2010. Ara el món ha canviat. El poble ha perdut la por a parlar i les coses comencen a dir-se pel seu nom. La dictadura del políticament correcte s’esfondra gràcies als milers de catalans i europeus que ja no volen sentir mentides.

Abans la gent tenia por a dir o piular segons què. “Els meus companys de feina se n’assabentaran?” “El meu cap de departament sabrà què he dit?” “M’acomiadaran?” “Si busco feina, em vetaran?” “La veïna del tercer em retirarà la salutació?” Imperava la llei del silenci. Era el camp de joc preferit per l’extrema esquerra, la qual emprava la correcció política com un fuet terrorífic contra qui gosés pensar lliurement. 

A l’institut on treballo mai m’he autocensurat davant dels col·legues. Ja sigui perquè crec que és millor mostrar les cartes d’entrada com pel fet d'estalviar-me explicacions en un futur. Lluny de tenir problemes, el debat està perfectament normalitzat, podem parlar amb respecte i llibertat i, no només això, sinó que la major part del claustre compartim diagnòstic i recepta pels mals que pateix la nostra societat. Fins i tot la directora s’ha afiliat a Aliança Catalana.

Imatge del cartell electoral d'Aliança Catalana, amb la foto de la candidata Sílvia Orriols

Creieu-me: parleu sempre amb llibertat, estem assolint una situació impensable fa només 8 anys. Com més es diguin les coses pel seu nom, menys força tindran els qui fan servir l’amenaça i la censura com a eina política. 

El final d'una determinada esquerra

Anys enrere, quan un islamista agafava un cotxe, o un punyal, per matar occidentals, la maquinària del sistema posava fil a l’agulla per titllar d’islamòfob a qui preguntés per què havíem de deixar entrar tothom al nostre país, fins i tot, quan existien sospites fonamentades del perill que això comportava (i comporta).

Anys enrere, per preguntar si era intel·ligent acollir qui vesteix i llueix com un fanàtic, et podia assaltar un exèrcit de benpensants per fer-te callar. I ningú sortia a defensar-te. Tothom tenia por. La gent callava i pensava: “Quants milions d’immigrants més hem d’acollir perquè deixin de dir-me racista? Fa 30 anys, al poble, no n’hi havia cap i ningú m’acusava de res”. 

Però els anys han passat. Ja veiem llum al final del túnel. El Brexit va guanyar, Trump i Bannon va introduir debats fins llavors amagats, Orriols, Wilders, totes victòries “inesperades” per TV3.

A Catalunya, començant per Ripoll, i al món —que sempre va més avançat— el tauler de joc ja no s’assembla gens al silenciós, poruc i inert debat polític d’anys enrere. Ara l’islamo-esquerranisme té un adversari disposat a plantar batalla.