Un infern sota terra

L'ofensiva terrestre a Gaza s'ha iniciat. No entraré a discórrer sobre les circumstàncies que ens han portat fins aquí, tampoc no intentaré donar una lliçó magistral sobre les arrels del conflicte o l'ús de les xarxes socials i la desinformació. Per tot això hi ha revistes especialitzades i analistes sobre el terreny que poden explicar, amb coneixement de causa, les motivacions polítiques, religioses, nacionalistes i els actors internacionals que juguen al complex tauler de l'Orient Mitjà.

Ja vaig explicar en un article anterior la complexitat del conflicte per als que han trepitjat el terreny. Complexitat, per altra banda, que sembla no existir per als que no ho han fet i es permeten el luxe de mostrar-se contundents a favor o en contra d'un bàndol.

Les xifres que ens arriben, d'una banda o l'altra, no tenen cap rèplica. Les baixes de civils palestins que ha donat UNICEF, han estat obtingudes directament del Govern de Hamàs, així que, sens dubte, distaran molt de la realitat. En qualsevol cas, a la mort de civils innocents no se li poden posar draps calents i cal exigir a Israel la màxima mesura en les accions que duu a terme.

Fa dues setmanes, quan els bombardejos sobre objectius militars a Gaza tot just acabaven d'iniciar-se, ja advertia, en un altre article, de la complexa situació a què s'enfrontarien les Forces de Defensa Israeliana.

El terreny

Durant l'Operació Marge Protector el 2014, es van descobrir i neutralitzar gran quantitat de túnels que s'empraven per a emmagatzematge de material bèl·lic, com a llocs de comandament, artèries de comunicació entre diferents àrees i, fins i tot, per esquivar el vigilat mur que separa la Franja de Gaza dels territoris israelians.

A la Batalla de Mossul, a l'Iraq, entre octubre de 2016 i juliol de 2017. Els insurgents del DAESH van aconseguir resistir gairebé un any malgrat el considerable desavantatge numèric, que en algunes fases va ser d'1/20, i de l'asimetria a quant a mitjans de combat.

Una xarxa de túnels excavada durant mesos i l'ocupació de suïcides conduint vehicles carregats d'explosius van mantenir en escac permanent les Forces iraquianes recolzades per la coalició liderada pels Estats Units.

El combat en zones urbanitzades iguala els dos contendents. La gran quantitat d'obstacles i llocs on protegir-se fa que els mitjans mecanitzats i cuirassats siguin vulnerables, que la seva mobilitat es vegi molt reduïda i obliga que, al final, siguin tropes, peu a terra, els que s'hagin de moure casa per casa.

Els túnels i el coneixement dels mateixos permeten a qui defensa moure's lliurement per sota de l'avenç de l'atacant, podent embolicar aquest i realitzar accions d'interdicció que vagin minant la capacitat de combat i, sobretot, la moral. Les entrades i sortides solen estar dins d'edificacions, per la qual cosa cal entrar i comprovar cadascuna.

Alhora, l'ocupació de suïcides llançats contra les zones de reunió de les tropes forçarà les unitats a incrementar el nivell de protecció a cada àrea que ja estigui ocupada, amb l'impacte que això té per al ritme de progressió.

Caça túnels

Les forces de defensa israeliana (IDF) tenen un batalló de Zapadores especialitzat en el combat al subsol, el Batalló Yahalom. L'ús de robots, gossos rastrejadors o càmeres 360 de cap giratori, que es fan servir des de la superfície, són els seus mètodes de reconeixement. Lús de perforadores permet accedir al túnel en qüestió. Alguns es troben a diverses desenes de metres de profunditat.

Durant l'operació Northern Shield, que es va dur a terme a la frontera entre Israel i el Líban el 2018 i el 2019, un dels túnels excavat a la roca tenia una longitud superior a un quilòmetre i una profunditat, en algunes zones, de més de 70 metres sota la superfície. En aquella ocasió, el desplegament de mitjans israelians va ser descomunal, desenes de perforadores treballaven foradant el terreny en tasts que distaven tan sols un parell de metres les unes de les altres. Buscant incessantment trobar el sostre d'alguna de les galeries que pretenien travessar la línia blava, divisió establerta per les Nacions Unides entre Israel i el Líban.

Entrar-hi a combatre és sempre summament arriscat. Parlem de galeries de mines amb només dos metres d'alçada i un metre d'amplada, on no funcionen les brúixoles, el GPS, la telefonia mòbil o la ràdio. És necessari mantenir un cable de comunicacions per poder parlar amb la superfície. Col·locar trampes explosives és molt senzill i localitzar-les molt complexes.

Donats tots els riscos esmentats, és habitual que s'omplin d'explosiu líquid i es volin, se segellin amb un morter de ciment i sorra o formigó o, directament, s'inundin com es faria amb un formiguer.

La tasca, tot i això, implica nombrosos riscos, temps i tenir accés a les entrades de la xarxa de galeries que pobla el subsol de la Franja.

Baixes civils

No cal dir que l'operació terrestre, tenint en compte l'enorme densitat de població civil i la seva permanència a les zones de combat, portarà un nombre poc suportable de baixes civils. Israel està perdent el relat a les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació. Ser un Estat democràtic li posa sempre en evidència, cosa que Hamàs, com a milícia armada i malgrat emprar tècniques, tàctiques i procediments completament fora de les Lleis i Usos de la Guerra; no pateix amb la mateixa intensitat.

A les Forces de Defensa Israelians ens trobem oficials amb una excel·lent formació tècnica i intel·lectual. Coneixen a la perfecció el dret internacional humanitari, al mateix nivell que qualsevol oficial d'un exèrcit europeu o nord-americà. Fan ús, i responen per això, de les regles d'enfrontament que els marquen els superiors per no incomplir els convenis ratificats pel seu país.

Els seus atacs no són indiscriminats i obeeixen sempre objectius militars. Ara bé, les característiques pròpies de la Franja de Gaza fan que qualsevol operació en aquesta zona estigui condemnada a un cost terrible en vides civils. A Hamàs sabien que això passaria després dels atacs comesos el 7 d'octubre i van demanar a la seva població que no es desplacés cap al Sud, com havien advertit els militars israelians.

Què ha de fer Israel?

Arribats a aquest punt. M'atreveixo a preguntar als qui condemnen rotundament les accions israelianes. Què hauria de fer Israel?

Quina mena de resposta ha de donar a qui van atacar el seu territori i van assassinar centenars dels seus ciutadans?

Què ha de fer davant els més de 200 ostatges que encara romanen a la Franja de Gaza per ser emprats com a escuts humans?

Una resposta contundent suposa situar-se al tall de la navalla del que és acceptable per l'alt cost en vides civils. Una resposta tèbia convidaria Hamàs a intentar repetir un atac similar al del 7 d'octubre.

La sort dels ostatges està més que compromesa, però Israel ja ha demostrat en ocasions similars, quan els seus soldats havien estat presos presoners, que no negocia amb Hamàs o Hezbol·là, sempre s'ha mostrat tant determinant com contundent. És aquesta contundència la que li ha guanyat no poques antipaties i la que, alhora, li ha permès sobreviure a tots els conflictes que se li han plantejat i la derrota dels quals significaria la seva total desaparició com a Estat.

Els dos estats

A l'Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units publicada el 12 d'octubre de 2022. La recepta per a l'Orient Mitjà de l'Administració Biden és la de dos estats recolzats a les fronteres de 1967, amb intercanvis mútuament acordats. Segons el president dels Estats Units, aquesta continua sent la millor manera d'assolir un nivell igual de seguretat, prosperitat, llibertat i democràcia tant pels palestins com pels israelians.

Lògicament, les circumstàncies han canviat radicalment i aquesta solució no es podrà dur a terme fins que no passin diverses dècades. L'abraçada dels palestins a l'islamisme com a doctrina política, a través de la victòria electoral de Hamàs a les eleccions celebrades fa gairebé vint anys, posa sobre la taula un problema afegit. Hamàs, igual que Hezbol·là, són titelles convenientment manejats des de Teheran. Iran finança la seva existència, la seva milícia i proporciona armes per combatre el seu etern enemic hebreu.

El poble palestí, que ha patit durant dècades la injustícia de la geopolítica, tornarà a pagar les conseqüències dels interessos de tercers. Mentre Hamàs segueixi al poder, les possibilitats d'una negociació fructífera i duradora es tanquen fèrriament.

No crec que hi hagi possibilitats d'escalar. Amb el desplegament nord-americà a la zona, l'Iran sap que, entrar directament en un conflicte en què els Estats Units respondran amb contundència, serà condemnar el seu règim a l'absoluta desaparició. Continuarà tractant de posicionar-se com una potència regional i donarà suport a les milícies proiranianes de la zona. Des del Iemen a Síria, passant pel Líban o la Franja de Gaza, però no farà més passos cap a una situació de la qual no podria sortir.

La dissuasió és, per tant, la millor de les cartes perquè el conflicte no escali, cosa que no vol ningú.

Esperem que tot aquest acabi com més aviat millor. És l'únic que podem fer.