Muntatge fotogràfic amb Oriol Junqueras amb un filtre verd i Carles Puigdemont amb un filtre vermell
OPINIÓ

Indults sí, amnistia no

“Ens trobem a prop de sentir-nos estafats per l'actitud que està prenent el govern en funcions”

Sembla que hauríem de tenir motius per a estar contents. Hauríem d'estar feliços com uns anissos, hauríem d'estar encantadíssims d'estar a les portes d'un moment històric, d'una fita que serà semblant (què dic semblant, pobre de mi: infinitament superior!) a la transició de 1978. Però no ho estem.

Parlo en nom dels votants del PSC-PSOE que ens trobem, a hores d'ara, a prop de sentir-nos estafats per l'actitud que està prenent el govern en funcions respecte del paper que ha de tenir Junts (no necessàriament Esquerra) en la propera legislatura.

No estem feliços, amics; estem greument preocupats. I no és la menor causa d'aquesta preocupació la voluntat de concedir una amnistia extensa als perpetradors de l'1 d'octubre de 2017 i de la posterior declaració d'independència.

Sincerament, penso que la fotografia de Yolanda Díaz fent ‘moxaines’ i festejos a Carles Puigdemont farà més mal que bé al PSOE i a Sumar. Ara mateix, passada la sorpresa inicial de la imatge, aquesta comença ja a semblar una pèssima idea; el meu pronòstic és que acabarà essent un d'aquells episodis que voldran amagar sota l'estona, però que anirà tornant i fent-se present en els moments més inoportuns, com aquell oncle alcohòlic i molest que insisteix a cantar “Rosó” a les reunions familiars.

Puigdemont abraçat a la vicepresidenta ve a ser com l'albatros lligat al coll del vell mariner (en el poema de Coleridge); el portarà a la desgràcia, i el mariner s'ho haurà buscat, per irresponsable. La vicepresidenta representa tot el govern espanyol, vulgui o no vulgui, i aquí a Catalunya sabem molt bé el que Espanya pot esperar del nostre expresident: res. Bé, alguna cosa sí: malagraïment, menyspreu i prepotència.

Però el cor de l'afer no és aquest. Aquesta escena més aviat fa riure, i, en canvi, en canvi, el fons de l'assumpte tira més aviat cap al gènere tràgic. És que potser el PSOE i Sumar intenten dir-nos que els que van declarar la independència són, des del punt de vista moral, iguals que els ciutadans que van mantenir-se fidels a la Constitució? És ben possible.

Ara bé, si el compliment de la llei és moralment equiparable a rebentar-la, llavors és exactament igual el robatori que la caritat, o l'evasió d'impostos que el pagament d'aquests. Sembla una broma, però no ho és. El 2017 no regia la llei de la selva a Catalunya, encara que l'independentisme ho desitgés. Regia l'Estatut, que és el mateix que dir que regia la Constitució.

 I no era gens fàcil expressar la discrepància enmig de concentracions massives al carrer, o de càntics exaltats i desfilades patriòtiques (algunes amb torxes) cada dia. Aquells que vam aguantar el tipus llavors, hem d´entendre que no calia que ho féssim, o bé que era correctíssim i encomiable saltar-se tots els límits de la legalitat? Perquè una amnistia generalitzada ens estaria dient, exactament, això.

Nombroses persones concentrades, amb estelades, per commemorar el 5è Aniversari del referèndum il·legal d'autodeterminació

Jo no tinc cap desig de què Carles Puidgemont es passi anys a presó, ni tan sols de què continuï a Waterloo per la duració de les nostres vides mortals. Per mi, que torni a casa seva quan vulgui, que estigui per la família i que se'n vagin tots a prendre unes patates braves, tal com fem tots els ciutadans. Però alerta: abans ha de passar pels jutjats, a respondre dels delictes que va cometre.

Una vegada jutjat, se li pot aplicar l'indult que calgui, tal com s'ha aplicat a Oriol Junqueras o a Raül Romeva; aquests indults poden de fet ser bastants i diversos, si convé (no pas generals, però).

Efectivament, l'indult implica el perdó, encara que la persona perdonada no abjuri dels seus delictes ni tingui cap intenció de canviar la seva mentalitat, per obscura o per extravagant que aquesta sigui. La democràcia pot ser molt generosa, com ja ho ha estat amb altres líders del procés; pot ser-ho més encara amb Puigdemont i amb d'altres encausats… A condició que passin pel Tribunal Suprem abans. I llavors sí, que hi hagi oblit, i que hi hagi perdó  (just al contrari del que voldrien els indepes).

Muntatge manifestació independentista i Carles Puigdemont

Si el que volem és que hi hagi un retrobament (que en realitat ja s'està donant ara, i que és sincer) entre els ciutadans “indepes” i els que no ho són, caldrà que no es triï el camí de l'amnistia generalitzada. Aquesta amnistia, si finalment es dona, serà molt malinterpretada pels encausats, que la veuran com una carta blanca o com uns copets d'ànims a l'esquena, o com el reconeixement (erroni) de què ells no van cometre cap delicte…

I immediatament es posaran a cercar noves maneres de destruir l'Estat, que els semblarà igual de pervers i maligne que ara.  Convençuts, a sobre, que els seus conciutadans complidors de la Constitució no només estan del tot errats, sinó que se'ls pot prendre el pèl massivament i sense cap conseqüència.

L'oblit i el perdó, sí; la desmemòria selectiva i la impunitat, no. Indults, sí; amnistia, no.