Stop Lampedusa

Quatre dies abans de la visita llampec d'Ursula von der Leyen a Lampedusa la comissària d'Interior, la sueca Ylva Johansson, estava fent mitja durant el ple del Parlament Europeu que debatia sobre el tema.

És segurament una metàfora de la impotència de la UE en aquesta matèria. O encara pitjor: del que importa l'assumpte.

I no deixa de ser curiós que, a Espanya, han fet dimitir el president de la Federació de Futbol per un petó als llavis, però aquesta senyora segueix al seu càrrec.

Perquè la visita de Von der Leyen a l'illa italiana ha estat això: una visita. Això sí, a tot drap i amb un ampli seguici.

Només cal llegir els titulars de la premsa l'endemà: “Meloni i Van der Leyen juntes” (El País) “Brussel·les visita Lampedusa” (La Vanguardia), “Von der Leyen porta promeses” (El Punt-Avui).

Fins i tot l'anunci d'una “resposta europea” no aporta res de nou al que ha exposat en altres ocasions. No ho dic jo, ho diu també La Vanguardia a la seva crònica d'aquest dilluns: “El pla de Von der Leyen no presenta grans novetats”. 

Tant els ciutadans de Lampedusa com els acabats d'arribar després d'una dramàtica travessia es devien prendre com un insult tant desplegament de cotxes oficials per a res.

En el bé entès que ara és Lampedusa o les Canàries. Però que demà pot ser Grècia o Ceuta i Melilla. Fins que les nostres autoritats no agafin el toro per les banyes no hi ha res a fer.

I ja que no ho diu la presidenta de la Comissió Europea ho diré jo:

1) Primer la immigració és un drama humà. Els que arriben -de vegades fins i tot embarassades o menors- s'han jugat la vida al Sàhara o al mar. Ningú no es pot morir ofegat enmig de la Mediterrània. Només faltaria. Cal rescatar tothom. Europa és el continent dels drets humans.

2) Però dit això llavors caldria retornar-los immediatament. És dur, però és així. Redistribuir els nouvinguts per tot Europa no soluciona el problema sinó que l’engrandeix. Seguiran venint.

3) Tot i això les devolucions són gairebé impossibles sense la col·laboració de l'afectat. I difícilment algú que s'ha jugat la pell et dirà de quin país escau.

4) Malgrat això, les devolucions són gairebé impossibles sense la col·laboració de l’afectat. I difícilment algú que s'ha jugat la vida et dirà d’on ve. A Espanya la legislació estableix 60 dies de permanència a un CIE (Centre d'Internament d'Estrangers) abans de la seva expulsió. 

En aquest període cal contactar amb les autoritats consulars o diplomàtiques del país d'origen, aquestes al seu torn amb el seu ministeri d'Afers Estrangers, que accepti la repatriació i que s'arribi a produir. Tot en menys de dos mesos.

La majoria de països són estats fallits o països en guerra. I sense esmentar, per exemple, el que pot costar una repatriació al Pakistan o Bangla Desh per posar-ne un exemple. Amb dos policies acompanyant l'expulsat, els bitllets d'avió, els hotels, etc.

Sense oblidar, per altra banda, la resistència d'ONGs i les polèmiques als mitjans. Fa anys, el llavors president del Parlament català, Roger Torrent, i el Síndic de Greuges es van plantar davant del CIE de la Zona Franca per demanar el seu tancament.

Si tanques un CIE com ho fas després, si un jutge ha ordenat l'expulsió d'un immigrant. El buscaràs a casa seva, en el cas que tingui domicili conegut, i li demanes amablement si es deixa expulsar?

Per això, mentre les autoritats europees no tractin el problema de cara seguirà imparable. No només les arribades, sinó el creixement de la ultradreta. Només cal veure els últims resultats electorals.

A les eleccions a Suècia del setembre del 2022 els Demòcrates de Suècia van quedar segons. No han entrat al govern conservador però òbviament influeixen i, si no ho fa Brussel·les, han començat a endurir ells la política d'immigració.

I a les de Finlàndia del abril del 2023 els socialdemòcrates de l'exprimer ministra Sann Marín van quedar tercers mentre que els ultres del Partit dels Finlandesos va quedar segon.

Que bé s'ho passava la premsa espanyola Sanna Marin. Doncs ja ho veuen. Crec que ja no està ni en política. Mentre que la majoria encara creuen que Suècia és societat amb l'esperit d'Olf Palme rondant els carrers.

Ja sé que la política tendeix a la bombolla ia tancar-se en si mateixa: els uixers, els cotxes oficials, les catifes vermelles. Tot ajuda. Aquesta mena de síndrome ha de ser encara més acusada a les institucions europees.

Però que no diguin que no ho saben o que mirin cap a una altra banda. El mes de febrer passat, aprofitant que un fill vivia a Bèlgica, vaig estar per Brussel·les.

Primer em vaig fer una volta per Molenbeek, el barri islàmic. La veritat, acostumat a Martorell, no em va semblar tan diferent de la meva pròpia localitat –governada per Junts des de temps immemorial– o qualsevol altra ciutat catalana. Facin una volta pels centres històrics d'Igualada, Manresa, Cervera, Lleida, Reus o Tortosa, per esmentar només algunes localitats. 

Però després de passar pel Parlament Europeu vam enfilar el primer carrer a la dreta. Ens vam endinsar en ple barri congolès de Brussel·les. No seré jo el exculpi Leopold II de les bestieses comeses al Congo, però recomano a les seves senyories -i per descomptat a la senyora Van der Leyen- que donin una volta per la zona. 

Per això, no sé si la UE –en aquesta matèria– està a temps d'agafar el toro per les banyes com deia o ja és massa tard. S'hi juguen el futur no de la UE sinó de la mateixa Europa. I si segueixen sense fer res que no es queixin després de l'ascens de la ultradreta a tot Europa.