La indefensió del llibre de text davant universitats sense universalitat

Fa uns dies vaig tenir el plaer de participar en un acte amb motiu de la naixent publicació d'Apologia del llibre de text (Narcea, 2024) escrit pel ministre d'Educació de Portugal (2011-2015), l'honorable Nuno Crato. Concretament, va ser el passat divendres 8 de novembre del 2024 que vaig tenir la trobada amb l'autor del llibre, Nuno Crato, i altres destacats com Mónica González (Narcea), Francisco López Rupérez (UCJC), José Moyano (ANELE), Toni Hernández (UPC), Teresa Marquès del BIAP, Xavier Massó (Fundació Episteme), Eva Serra (Educational Evidence), Felip de Vicente (ANCABA) i Josep Otón (ACESC). Tots ells van estar d'acord a promoure i potenciar el llibre de text com una prioritat familiar, social i educativa, però van denunciar amb arguments, fets i exemples que passa tot el contrari.

L'empobriment del currículum escolar sota les pedagogies competencials, la caiguda de l'exigència en l'esforç dels alumnes i la nefasta comprensió lectora d'aquests segons els darrers informes PISA, no deixen cap dubte que els llibres de text amb prou feines són consultats o compresos, i el que és pitjor, que estan sent injuriats per les nostres polítiques educatives i fins i tot per les mateixes universitats. També van afegir els ponents que el dogma del pedagogisme digital està fent retrocedir sobre manera els llibres de text en contra del qual diuen disciplines científiques, informes internacionals i indicadors realitzats sota una pedagogia seriosa. A més, i a la pràctica, s'ha observat que llegir llibres de text en paper augmenta la concentració i la memorització a llarg termini, cosa que no aconsegueix, i més aviat distreu, la lectura en pantalles digitals.

Llegir no és tan fàcil com sentir o veure, però és més productiu aprendre llegint que aprendre només escoltant. Per això, els llibres de text han de ser rics en continguts estructurats, en activitats ordenades, en currículum exigent, en coneixements crítics i veraços.

L'objectiu final del llibre de text ha de ser que el lector relacioni, aprengui nous coneixements, repensant i evocant després allò que s'ha après per esdevenir crític amb raó. Però si el currículum educatiu nacional és acrític, baix i mal estructurat en els anomenats llibres de text escolars, juntament amb una avaluació no exigent i no unificada, i Nuno Crato va ser clar, continuarem obtenint els nefastos resultats educatius vigents.

En tot això, a més, la universitat ha de practicar, i com diu la seva paraula, la universalitat de sabers amb la transmissió del màxim de coneixements contrastats, evitant caure a les modes de les autoritats hegemòniques. Encara més, ha de publicar llibres de text d'acord amb el que s'exposa anteriorment perquè aquests assajos siguin rigorosos, crítics i aperturistes com a eix d'una bona divulgació dels sabers i les evidències.

En qualsevol altre cas, i sense crítica estructurada i argumentada, continuarem repetint els errors d'una elit influent però no referent. És ben sabut que algunes universitats publiquen més les autoritats hegemòniques que els autors crítics.

D'aquesta manera, els llibres deixen de ser de text en repetir els errors abans sense deixar que l'autocrítica penetri en el sistema universitari i educatiu. I aquest fet no és una cosa anecdòtica, sinó molt freqüent en aquests contextos que rebaixa, i fins i tot impedeix, la publicació de bons llibres de text.

Posem per exemple un llibre de text d'una especialitat impartida per una universitat pública de Barcelona i enviat a l'editorial del 2023, acceptat per a la seva publicació el gener del 2024, i amb l'acord d'enviar les galerades al setembre per començar la maquetació i publicació el 2025. Doncs de sobte, i deu mesos més tard de l'acceptació, sense avís previ, se li va comunicar a l'autor que ara era rebutjat ipso facto. L'escriptor va sol·licitar de l'editorial universitària un informe aclaridor i finalment va obtenir un mail de la directora de l'editorial on li explicava, entre altres raons secundàries, que el llibre havia estat rebutjat atès que ells no repetien autors tret que fossin de la mateixa universitat i que el llibre de text en qüestió no era de divulgació científica, ja que el nivell era elevat a aquest efecte.

Si una editorial universitària no publica els aliens ni els que escriuen amb exigència, on queda la universalitat de la transmissió de coneixements? Potser les contradiccions i les paradoxes en el rebuig de certs assajos crítics i exigents denoten que, en aquest país de caïnites, estem a anys llum d'assolir llibres de text rigorosos, estructurats i avançats. Queden, doncs, convidats a llegir el llibre de l'honorable ministre Nuno Crato, Apologia del llibre de text, per simplement saber diferenciar un bon llibre de text d'entre els allunyats a l'evidència, l'ordre i l'eficàcia.