Indalecio Prieto, heroi o malvat

L'evolució històrica del Partit Socialista Obrer Espanyol té una incontestable influència en els esdeveniments del darrer segle i mig. En els seus gairebé 150 anys d'història, ha format part del panorama polític com un partit proletari i marxista, primer, i socialdemòcrata després. Va acceptar la participació en cadascun dels règims amb què va conviure, amb l'excepció de la dictadura del general Francisco Franco.

La transformació del socialisme de masses espanyol, d'una formació marxista a la socialdemocràcia, va venir amb l'arribada dels joves que van aconseguir les regnes del Comitè Federal als anys 70 i que van modernitzar i van adaptar a la formació política a les seves homòlogues a Europa Occidental i la Internacional Socialista.

En el context de la Guerra Freda, els partits socialdemòcrates dels països que formaven part del Pacte de Varsòvia treballaven a la clandestinitat oa l'exili. Aquests eren els que estaven afiliats com a part de la Internacional Socialista, que es mesurava en contrapès a la Komintern, o Internacional Comunista regida des de Moscou.

Però abans de l'arribada dels Felipe González, Alfonso Guerra, Javier Solana o José María Benegas; els socialistes semblaven sobrepassats pel PCE, que era molt més actiu i que comptava amb el suport soviètic. El PSOE estava en el pitjor moment amb un franc octogenari i la possibilitat d'un canvi polític a Espanya.

El protagonista d'avui, però, és el paradigma de la generació que va agafar el relleu del primer secretari general, Pablo Iglesias. Després d'una primera etapa fundacional, el PSOE va començar a ser cada vegada més rellevant a l'escena política espanyola, encara que la seva acció sindical, a través de la UGT, se situarà a força distància de l'anarquisme. Aquesta realitat era contundent a Catalunya on el proletariat industrial era molt més potent que a la resta d'Espanya. Tot i això, en altres zones industrials perifèriques, com Bilbao, el PSOE i la UGT sí que tenien l'enjundia suficient per fer exercici de la seva influència entre el proletariat industrial.

De tipògraf a diputat i corresponsal de guerra

Precisament de Bilbao venia un senyor entrat en carns, amb una papada prominent que presentava en simetria a la seva característica calvície. Indalecio Prieto no era bilbaí de naixement. El seu origen de bressol era la ciutat d'Oviedo, però va arribar a la capital biscaïna quan només tenia vuit anys, portat allà de la mà de la seva mare vídua i buscant pal·liar la pobresa en què la família havia caigut després de la mort del pare del noi .

Va viure en un barri obrer, des d'on va poder ser testimoni de l'aparició dels bizcaitarras, independentistes biscaïns dirigits per un tal Sabino. Ni tan sols ni la majoria de la classe obrera combregaven amb les idees dels germans Arana i els seus seguidors, ja que, part de les tesis d'aquests implicaven el rebuig als qui, davant la demanda de força de treball, havien abandonat les zones rurals per convertir-se en obrers industrials. Això explica, en part, la inquina que Prieto va mostrar sempre cap als nacionalismes perifèrics.

Es va iniciar com a tipògraf després de tenir la fortuna de poder anar a escola. Tipògraf havia estat Pablo Iglesias i la majoria dels vint-i-cinc fundadors del Partit socialista Obrer Espanyol a finals de la dècada dels setanta del segle XIX. Els del gremi eren considerats com l'aristocràcia de la classe obrera. L'accés a grans volums d'informació els procurava un coneixement que es plantejava inabastable per a la gran majoria de masses proletàries, preses de l'analfabetisme.

Prieto va ser un dels primers a organitzar les Joventuts Socialistes perquè des dels 16 anys va militar a les files dels de la ploma i l'enclusa. Al mateix temps que anava refermant-se en el partit, va anar ascendint també al diari. Va passar per tots els graons fins arribar a liderar-ho.

És impossible escriure una biografia de Prieto en un article, perquè la seva història és també la d'Espanya i en va ser protagonista de moments clau.

No hi ha dubte que va ser una figura molt controvertida fora i, sobretot, dins del seu propi partit en què va ser titllat de burgès. És cert que durant un temps va arribar a ser empresari, vocació que va abandonar quan va ser recriminat pel mateix líder del PSOE, Pablo Iglesias.

Va ser un dels pocs líders socialistes que no va ser processat després de la Vaga General Revolucionària de 1917 en què els seus companys: Julián Besteiro, Llarg Caballero, Andrés Saborit i Daniel Anguiano; van ser processats i condemnats. Amb ells i Pablo Iglesias arribaria a les Corts un any després, el 1918, formant un grup parlamentari de sis diputats. Els seus companys es van beneficiar de l'amnistia d'aquell any i, a partir de llavors, el PSOE va poder desplegar la seva acció parlamentària per minar el Règim de la Restauració que ja entrava a les hores més baixes.

Després del desastre d'Annual, es va mostrar especialment actiu. El partit sempre va estar en contra de la Guerra del Marroc i Prieto, en qualitat de redactor d'El Liberal de Bilbao, es va desplaçar a Melilla per acompanyar les tropes a la Campanya de Desquite, en què l'avanç de les unitats entre les quals destacava la Legió, va anar descobrint els horrors de les matances dutes a terme per les cabilas rifenyes llevanques.

Prieto es va mostrar contundent en la crítica tant com a corresponsal com en qualitat de diputat. Va apuntar pel cap alt alt en les responsabilitats i va demanar el processament dels generals implicats. Va ser contundent i dur amb l'Exèrcit, arribant a demanar la desaparició del Cos d'Intendència al que assenyalava especialment com a protagonista de múltiples excessos.

Allí va conèixer molts militars i corresponsals. Si alguna cosa va fer al llarg de la seva vida va ser reconèixer els mèrits dels que no pensaven com ell, però eren mereixedors de l'afalac. A algun amb qui va compartir viatges al Marroc, com el corresponsal del Poble Basc, Rafael Sánchez Mazas, va arribar a salvar de la presó i una segura mort al Madrid del 1936. Sánchez Mazas va ser un prestigiós falangista, sent el responsable de la consigna “ A dalt Espanya”.

La República

Es va exiliar França en tres ocasions. Des de gener de 1931, va compartir hotel i tertúlia amb altres implicats en la conspiració contra la Monarquia i hi va entaular sincera amistat amb el general Gonzalo Queipo de Llano.

No li van doldre peces de reconèixer en un discurs el 1936, setmanes abans de l'inici del conflicte fratricida que va destrossar Espanya, el valor i la gallardia del comandant Francisco Franco i del tinent coronel Millán Astray als quals va veure combatre el 1921. No va escatimar a assumir com a propis els errors comesos per ell i el seu partit, com la vaga revolucionària de 1934 o la col·laboració amb la Dictadura del general Primo de Rivera, de la qual ell, a dir veritat; sempre va ser contrari.

Els seus majors enemics els va trobar dins de la seva formació política. Les seves disputes amb Largo Caballero, sobretot el 1936, van arribar a tal extrem que, en algun acte, com el d'Écija, va haver de sortir peus en pols a risc de ser linxat pels partidaris del rival. Contra el criteri de Llarg i les Joventuts Socialistes dirigides per un joveníssim Santiago Carrillo, va propiciar una aliança electoral amb les forces republicanes d'esquerres i partits proletaris, en què es va batejar com a Front Popular.

Els cavalleristes sempre van renegar de la coalició per entendre que la República estava superada i calia fer un pas cap a la Dictadura del Proletariat. Van ser precisament aquests els que van impedir que Prieto es convertís en president del Consell de Ministres després de ser nomenat Manuel Azaña, president de la República. Després de la forçada renúncia de l'ovetenc, Azaña es va decantar per Casares Quiroga, que mai no va fer cas dels avisos de Prieto, sempre ben informat, sobre un possible cop d'Estat.

El cisma dins del Partit estava a punt de produir-se quan es va produir l'aixecament militar a diverses divisions orgàniques ia l'Exèrcit d'Àfrica els dies 17, 18, 19 i 20 de juliol de 1936.

Pels seus enemics externs va ser acusat de multitud de fets. Després de l'arribada de les tropes espanyoles a Axdir, la ciutat natal d'Abd al-Krim, es van descobrir cartes secretes de Prieto al líder rifeny dels Beni-Urriaguel en què explorava fórmules de pau amb els rifenys. Allò li va suposar acusacions de traïció entre els militars del Bàndol Nacional durant la Guerra Civil.

Els que van protagonitzar l'assassinat del líder de Renovació Espanyola, José Calvo Sotelo, tenien relació amb la seva unitat de protecció i també se'l va assenyalar com a autor intel·lectual de l'atemptat, cosa que, encara avui, està lluny de ser provat.

Una altra de les demandes que es fan a la seva figura tenen a veure amb l'escàndol de l'or del Banc d'Espanya, cosa que es va defensar en diversos articles durant l'exili.

Va acusar els comunistes de la seva obediència a Moscou i va ser molt crític amb els assessors soviètics mentre va ser ministre de Defensa Nacional durant la Guerra Civil, perquè considerava aquests elements de control de Stalin que exercien un poder velat, sobretot l'Exèrcit Republicà.

Com molts dels polítics i protagonistes de la seva època, va ser difusor de llegendes i víctima de moltes altres que han perdurat fins als nostres dies i que, encara avui, es poden llegir en algun tuit digne de l'Institut de Nova Història.

Va intentar pactar des de l'exili, fins i tot, amb l'aspirant al tron Joan de Borbó per portar una Monarquia Parlamentària a Espanya, contrari al que, sobre això, opinaven els comunistes i altres membres del seu partit.

No va parar d'escriure fins a la seva mort i ha deixat un testimoni prolix de les seves vivències durant tot el període en què va desplegar activitat política.

Herència

Dins del Socialisme se'l va considerar com un moderat. S'autoanomenava liberal, encara que sense abandonar les tesis marxistes. Va ser amic d'intrigues, conspiracions i políticament parlant, assetjaments i enderrocs.

El 1923, va ser el principal promotor de les investigacions per Annual que podien fer tremolar la Monarquia i que van propiciar el Cop d'Estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera.

Va participar, a títol particular, al Pacte de Sant Sebastià d'agost de 1930, en què els partits republicans van acordar iniciar un procés revolucionari per enderrocar la Monarquia. Darrere seu, va convèncer el seu Partit perquè s'unís als republicans en aquest esforç.

Es va mostrar sempre reticent al nacionalisme, acusant Macià de trair el que es va pactar a Sant Sebastià quan aquest va presentar l'Estatut abans que la Constitució hagués estat aprovada.

Va gaudir, en tot moment, de fonts d'informació excel·lents que li facilitaven la presa de decisions i, sobretot, les fugides. Tres vegades va acabar a França, però, al contrari que els seus companys de partit, mai entre reixes.

La seva rivalitat amb Largo Caballero va ser de domini públic i portava camí que el PSOE s'escindís en dos partits diferents. La Guerra Civil va impedir aquest fet.

Va ser un dels principals instigadors de la caiguda del president Niceto Alcalá Zamora el març de 1936, una altra de les causes de l'aixecament militar posterior i, sobretot, de la unió al cop del cunyat del president, el general Gonzalo Queipo de Llano, el seu en altre temps íntim amic.

Va reconèixer el seu patriotisme contravenint els cavallers, menys entusiastes, amb l'exaltació de la nacionalitat.

Estadista i socialista de referència per a alguns; malvat i ruin per a altres, del que no hi ha cap dubte és que Indalecio Prieto és un dels personatges clau en el primer terç del segle XX espanyol i els seus articles, memòries i fins i tot enregistraments d'àudio, són una font fonamental per a aquells que volen endinsar-se a l'època que li va tocar viure. Els seus articles sobre la Guerra del Marroc com a corresponsal tampoc deixen indiferent a ningú, però, aquesta és una altra història digna de ser explicada…