Hiperactivitat, innata o adquirida?

Gràcies a la tomografia es coneixen activitats singulars en el neocòrtex cerebral dels hiperactius. El febrer de 2017, la revista The Lancet Psychiatry va publicar un dels treballs més extensos al respecte. Es van comparar les ressonàncies magnètiques cerebrals de 1.713 afectats pel TDAH amb les de 1.529 individus sense hiperactivitat.

Els resultats detectaven diferències significatives en cinc estructures del cervell intern, el més lligat a les emocions que a les raons. Això indicava que el TDAH era conseqüència d'un retard en la maduració cerebral dels individus. Però aquesta era, innata o adquirida? Les diferències cerebrals detectades en tomografies i ressonàncies podrien respondre a l'entorn educatiu i no al seu disseny genètic de base.

Les nostres xarxes neuronals, i la seva conseqüent maduració, reaccionen més al que s'ha après i no als nostres gens més primitius i heretats. A més, sabem que les dopamines estan implicades en el TDAH i aquestes responen a estimulacions externes com la por, el sexe i l'esport.

De fet, l'individu amb TDAH redueix la seva ansietat amb una de les tres accions anteriors: por, sexe o esport. Per tant, l'entorn pot reeducar la seva disfunció i no cal veure l'hiperactiu com un pacient determinat per la seva genètica. És a dir, el TDAH pot tenir una predisposició genètica, però una educació que promogui l'autocontrol pot evitar despertar-lo.

Si l'anterior és cert, els pares no haurien de tractar un fill hiperactiu com un malalt, i ni molt menys exigir als professors que s'esforcin perquè l'afectat no treballi tant. Tal perspectiva fa que es tracti els hiperactius com incapacitats, una cosa gens estimulant per a un estudiant, i això en res aviva la seva dopamina i plaer en aprendre. No obstant això, la política educativa nacional prefereix tractar aquests joves, i la majoria, amb rebaixes en la seva exigència, engrossint el fracàs escolar detectat per les proves PISA.

Hi ha molts alumnes amb TDAH que una vegada se'ls rebaixa l'exigència, el seu rendiment cau en picat. Penseu en el següent, si al presumpte hiperactiu se li diu i repeteix que pateix una malaltia, el noi es creu incapacitat i acaba per desenvolupar una altra anomalia, un QTTT, que treballi la teva tia.

Potser aquest nou trastorn, el QTTT, sigui l'origen de l'infinitiu que pateixen, qatear. En fi, que sense voler-ho hem fet fracassar l'alumne sota el seu nou QTTT, una cosa que l'ha convertit en un rústec sense que ell fos culpable de la seva inapetència estudiantil.

Hi ha també hiperactius amb un elevat coeficient d'intel·ligència. Aquests, i si són sovint avisats, deriven en actituds agressives o rupturistes d'una forma inconscient. Aquests nois aprenen que amb una acció física enèrgica estimulen la seva dopamina per després sentir relaxació.

Per aquesta raó, molts d'ells busquen plaer en això i arriben a la disrupció, a la marihuana o a altres activitats relaxants, sense adonar-se que una autoritat enèrgica, que no autoritarisme, modula tant els hiperactius com els alumnes normals. De fet, tots milloren les seves notes i la seva capacitat de treball. Això encaixa amb moltes dades psiquiàtriques.

Segons el mencionat Dr. Casas del Grup de Recerca de Psiquiatria de l'Hospital de la Vall d'Hebron a Barcelona, l'hiperactiu redueix la seva disfunció quan fa esport, practica el sexe o sent autoritat. Que els hiperactius es mouen per reduir la seva ansietat ja ho sabem, que el sexe és una bona fugida per reduir-la també, però que l'autoritat sigui una altra forma de frenar-la, em sembla que hi haurà molts contraris.

Desconec què pot argumentar la psiquiatria a favor o en contra, però l'autoritat, que no l'autoritarisme, funciona força bé davant la hiperactivitat. Els últims avenços en neurobiologia indiquen que la hiperactivitat és una disfunció per a superar amb esforç, autoritat i hàbits familiars fèrries. Però la política emmidonada prefereix acontentar els pares que no pressionar-los cap a una millor educació.

Investigacions recents han demostrat que en l'aprenentatge l'atenció influeix més que la capacitat innata de l'individu, és a dir, que l'entorn pot més que la genètica i, per tant, que la capacitat no és del tot innata, es treballa. Si la hiperactivitat enfonsa les seves arrels en el que s'ha adquirit, aquesta te més pes que l'innat i, com a resultat, els mals hàbits la deslliguen i els bons la desactiven. Molts educadors saben que una educació motivadora, amb autoritat i amb reptes, anomenada estudi esforçat, o deliberate practice, crea nois brillants amb gran independència del genoma heretat.

Estudis en neurociència també afirmen que l'ambient afecta més que la genètica en el talent dels estudiants. Un estudi efectuat durant més de set anys sobre uns 2000 nens afirma que l'entorn social i cultural ostenta major influència que la genètica en els seus CI o coeficients d'intel·ligència. Per a més informació es pot consultar per Internet, Proceedings of the National Academy of Sciences USA del 19 de desembre de 2007.

Afegim a l'anterior que famílies amb autoritat ferma on es practica l'estudi esforçat creen alumnes sense problemes educatius i sense hàbits hiperactius. Aquests pares realitzen prodigis amb els seus fills gràcies a una gran dedicació i a un bon ideari moral. En fi, que la genètica és allà, però no per creure'ns dirigits per ella, sinó per modelar-la.

L'any 2006 la Cambridge University Press va publicar The Cambridge Handbook of Expertise and Expert Performance on K. Anders Ericsson, Paul J. Feltovich, Robert R. Hoffman i Neil Charness compilaven una sèrie d'articles i observacions que demostraven una cosa paradoxal, que els experts no neixen, es fan, és a dir que els bons hàbits poden despertar els bons gens, les capacitats innates, i reduir el fracàs escolar tant en alumnes amb TDAH com sense aquest.

I segons els últims descobriments en neurobiologia, els superdotats sorgeixen més de l'influx familiar que no del genoma heretat, tot el contrari del que creuen els pares galàpets al diagnòstic d'un TDAH. I el març de 2007 la investigadora del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona, Mara Dierssen, deixava clar que els moderns estudis en neurociència indiquen que l'ambient influeix més que la genètica, en el talent.