El preu de parlar a favor d'Israel

Aquestes últimes dues setmanes, s'ha donat a Mallorca un nou episodi de ventolera política, com cada vegada que algú en públic assumeix posicions a favor d'Israel. Va succeir amb els disturbis de la Universitat, va succeir amb la tramitació parlamentària d'una moció en suport de la comunitat jueva i ha tornat a succeir arran d'una conferència de Francisco Gil-White, antropòleg mexicà, convidat per l'IEB (Institut d'Estudis Baleàrics).

Com és sabut, l'esquerra té una idea peculiar sobre la llibertat d'expressió. Com deia Mark Twain, si creiem en la llibertat, això significa creure en la llibertat de l'altre.

Aplicat a aquest cas, defensar la llibertat d'expressió justament significa defensar la llibertat d'expressió del que pensa de manera diferent. Si només defenso la meva, el que faig és imposar un únic relat.

Doncs bé, el mer anunci d'aquesta conferència va suscitar un manifest de desenes de professors de la Universitat de les Illes Balears, després un comunicat en contra de la mateixa UIB (que no tenia res a veure en l'assumpte) i crides al boicot dels moviments pro Hamàs, que es van concretar en una manifestació a les portes de l'esdeveniment i pintades antisemites a l'edifici, a més del senyalament habitual dels “sionistes locals” a les xarxes socials, de manera significada la Dra. Laura Miró Bonnín i qui signa aquest article, habituats per desgràcia a mesos d'assetjament.

Els partits polítics, com és usual, van guardar silenci. L'esquerra en cap moment va dir una sola paraula contra els que ens cridaven assassins o genocides, corejaven “des del riu fins al mar” o “fora sionistes dels nostres carrers”, però de l'esquerra, és clar, un no espera cap mena de noblesa moral.

De part del PP, l'únic que va aparèixer a la premsa va ser el director de l'IEB i ho va fer per mentir de manera espectacularment clamorosa, dient que s'havia dirigit personalment a la Comunitat Jueva per demanar que a la conferència no es caigués en el discurs d'odi cap a cap col·lectiu. En petit comitè, aquella mateixa tarda, un alt càrrec ens va titllar de “desagraïts”, com si els ciutadans haguéssim d'anar agraint als polítics a cada moment que simplement fessin la seva feina, tan generosament remunerada.

La presidenta Prohens ha estat l'única que de manera clara i ferma recolza la Comunitat Jueva en els seus problemes, en una època en què necessitem protecció policial simplement per obrir la sinagoga o celebrar qualsevol acte en un espai públic.

D'ella en persona ningú no pot tenir cap queixa. Però és evident que la UIB i alguns càrrecs mitjans del Govern podrien aprofitar de tant en tant alguna ocasió per quedar-se callats i almenys dissimular les seves mancances morals. Les coses serien més fàcils per a tothom.