Hiperactivitat, causes i solucions

La hiperactivitat prové d'una predisposició genètica que un mal hàbit va poder impulsar. Així doncs, el TDAH, com altres manifestacions, resulta un potencial innat despertat per unes costums errònies que ben aviat detallarem. Per tant, per reconduir una hiperactivitat per bon camí caldrà evitar aquestes males praxis, potenciant les seves contràries i diagnosticant prematurament aquest problema ja en infantil.

La primera dada ens la van oferir uns estudis mèdics l'octubre de 2007 presentats a Barcelona durant un congrés de medicina sobre el son. Segons aquests, el 15 % dels nens anomenats hiperactius, en realitat patien trastorns de son. Així ho indicaven els especialistes Gonzalo Pin, de l'Hospital Quirón de València, i Milagros Merino, de l'Hospital La Paz de Madrid.

El petit que dormia malament, l'endemà, mostrava conducta irritable, pèrdua de concentració, baix autocontrol i fos o no un TDAH, disminució del rendiment escolar. Per aquests signes se'l classificava com a hiperactiu en ser símptomes del TDAH. Només amb canviar les seves pautes de son es corregia la suposada hiperactivitat o millorava el seu rendiment escolar.

El segon mal hàbit va provenir d'un estudi sobre alimentació. El setembre de 2007, l'Autoritat Europea de Seguretat, EFSA en les seves sigles en anglès, va dir que analitzaria si alguns additius i colorants usats en dolços i refrescos ensucrats podien induir al TDAH. Treballs a la Universitat de Southampton així ho semblaven indicar. Els autors d'aquests treballs relacionen la hiperactivitat amb predisposicions genètiques i mals hàbits educacionals.

L'estudi publicat a la revista The Lancet, constatava que els nens que havien consumit hidrats de carboni amb certs additius mostraven comportaments bulliciosos i pèrdua de concentració una mica superiors als que no ho feien. Hauríem de recordar que un excés de calories de fàcil assimilació, com són els sucres, incentiva aquesta lleugera pujada del bullici en un grup d'alumnes, siguin o no TDAH. D'altra banda, en els consells donats anteriorment per evitar el trastorn del son, quedava clar que un sopar amb excés d'hidrats de carboni activa de nit l'escolar i no li permet dormir plàcidament, cosa que pot desfermar un suposat TDAH, o una disminució en el rendiment escolar.

La tercera dada és l'absència de la cultura de l'esforç en el sistema educatiu de tots i en el fracàs escolar de molts. Quan un alumne pateix una manca d'hàbits en l'autocontrol i de límits familiars, es potencia el seu TDAH. Si a això sumem l'error d'explicar a l'alumne que pateix una malaltia i que per això se li rebaixen els continguts, l'adolescent s'acostuma a treballar menys i a caure en un pou d'inactivitat.

Un quart factor que pot potenciar la hiperactivitat és la manca de pautes en ordre, afecte, disciplina i premis, en fi, escoltar i atendre l'infant. Millor regalar-li temps de joc, límits i estima que no pas mòbils, consoles i ordinadors perquè no molesti. Un noi abandonat per uns pares absents no arriba a desenvolupar les seves capacitats d'autocontrol i concentració que després el TDAH manifesta i el fracàs escolar condemna.

Sense ordre, ni jocs, ni disciplina, la impulsivitat del noi augmenta en detriment del seu autocontrol i concentració. Un estudi de la facultat de Psicologia de la URV, Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, va demostrar que la impulsivitat adquirida, que no innata, està implicada en el TDAH, és a dir, que qualsevol entorn que promogui l'absència de control anima a l'aparició de la hiperactivitat.

La doctora en psicologia, Fàbia Morales, així ho indicava en la seva tesi doctoral el gener de 2008. D'altra banda, i per als psicòlegs Eduard Vieta, professor de la UB, i Mercè Mitjavila, professora de la UAB, l'educació dels hàbits resulta crucial per prevenir el fracàs escolar, la impulsivitat i els actes violents. Així ho declaraven a La Vanguardia el maig de 2014.

En resum, i si ara se sumen tots els mals hàbits anteriors com trastorns del son, abús de sucres, absència de rutines, absència de l'esforç, absència de disciplina, pares absents i la impulsivitat que comporta, sembla obvi que molts casos de fracàs escolar i d'hiperactivitat procedeixen de factors adquirits. Nens que viuen connectats més amb ells mateixos que amb l'exterior, nens que busquen l'afecte dels seus majors, però que no el troben, nens que desitgen ser mirats, però que no saben fixar la seva atenció, nens hiperestimulats per mòbils, pantalles i jocs automàtics, però que no conceben la realitat manual del creatiu en tres dimensions, nens que se'ls regala el camí fàcil davant les dificultats exteriors, nens amb algun dèficit no diagnosticat ni corregit durant la seva infància, nens de mares fumadores i bevedores durant l'embaràs i que després desatenen els seus fills, nens tristos davant uns adults que li resten importància a la seva languidesa, nens abandonats a casa, però molt imaginatius per fugir d'una realitat familiar no desitjada, nens molt intel·ligents, però que han estat massacrats per alguna deficiència, nens de mares adolescents que no saben atendre més tard els seus fills, nens que sota una situació de violència no superada adquireixen una capacitat d'alerta contínua que els bloqueja la seva atenció, nens hipersexualitzats per pares i entorn, però que encara no poden descarregar la seva excitació com els adults, nens que no se'ls va ensenyar en el seu moment a dormir sols, nens que no coneixen la por al càstig, però que davant la por al docent sí corregeixen la seva hiperactivitat, i nens que no se'ls brinda temps d'interacció amb els seus pares durant menjars, trobades i converses, formen part d'un corol·lari que no suporten el fracàs de la realitat i desatenen la seva atenció cap a aquesta.

Per evitar i corregir tot l'anterior, s'ha d'aplicar el contrari com a pautes correctes per anar a dormir; baixa ingesta de glúcids abans del son; rutines diàries en menjars, moments lúdics i interaccions amb els seus responsables; horari regular i rutines; cultura de l'esforç en això; diagnòstic i tractament infantil davant qualsevol dèficit en l'aprenentatge; amor i límits en el seu entorn proper; i finalment, tècniques efectives per reduir la impulsivitat infantil.

Finalment, què dir, doncs, de la hiperactivitat? Doncs que sí, que existeix, però amb dos matisos. El primer és que hi ha desenes de causes diferents que provoquen el TDAH i la segona és que la immensa majoria d'elles no són cent per cent innates sinó adquirides. El TDAH no és una malaltia, simplement sol provenir d'un mal hàbit induït, i com a errònia costum adquirida, pot resoldre's amb rutines, esforç i a tot estirar fàrmacs.

Aquests poden ajudar en alguns casos, però sense un canvi d'hàbits, la cosa es farà sempiterna sota un alumne addicte a derivats de les amfetamines. Totes les dades mèdiques anteriors així ho indiquen. En fi, els pares no han de creure's esclaus de cap diagnòstic que paralitzi el seu fill. La hiperactivitat no és una xacra, simplement és una dificultat que corregir per a una millor transmissió de coneixements.