Fòrum Universal de les Cultures

Fa avui ja 20 anys, quan ‘mileurista’ era un insult i diuen les llegendes hi havia qui tenia casa i fills abans dels 30, s’inauguraven a la Ciutat Comtal un espai i un esdeveniment amb cost a l’erari públic de 3.000 milions d’euros (per posar-ho en perspectiva: segons els PGE 2023, el Ministeri de Justícia rep cada any de l’estat la xifra de 2.291 milions d’euros; ara bé: no és tan ‘transformador’ ni ‘disruptiu’) que, deien, havien de transformar per sempre la ciutat:

Amb principis altisonants, com la defensa de “les llibertats individuals”, la proposta d’una “nova modernitat basada en el diàleg, la negociació i l’acord i no pas en el conflicte ni en la guerra”, la “desprivatització dels recursos naturals” o “la diversitat cultural com a patrimoni de la humanitat”, el Fòrum Universal de les Cultures havia de donar llum a una nova Barcelona (inspiradora d’un nou món) en què “ciutadans i ciutadanes” “lliures” conviurien “en el diàleg i l’acord” en “un marc de diversitat cultural” que és sempre “expressió de llibertat”.

Una aleshores ministra de Cultura, el nom de qui ressona avui encara a les estances de Ferraz i de la Ser, escrivia per a El País en honor a l’ocasió: “La cultura, les cultures. Comencem a fer servir el plural”; ens ho estan “demandant els valors democràtics”.

Així i tot, va haver-hi qui aleshores era crític amb el Fòrum: No abastava per a assolir els objectius plantejats, deien. No anava pas prou lluny. Tot i la seva suposada defensa de la “multiculturalitat”, afirmaven, els mateixos ens públics “organitzadors”, eren, tanmateix, els mateixos “qui fan il·legal la immigració” (quins monstres!). Fins i tot, temien, podia tractar-se d’una argúcia o un “laboratori” del “feixisme posmodern”, que ja se sap que adopta moltes formes (Assemblea de Resistència al Fòrum; 2004).

Doncs bé, i fos o no fos el Fòrum (que sembla ho era) tosca excusa per a ‘pelotazos’ urbanístics:

En aquell temps, els nascuts a Catalunya d’un o ambdós pares estrangers suposaven al voltant d’un 23% dels naixements (Centre d’Estudis Demogràfics; 2006). Avui, a Barcelona, finalment esdevinguda en forma veritable un ‘Fòrum Universal de les Cultures’, un 49% dels nounats ho són de mare i/o pare forans (CEU 2024); i ja ningú no gosa posar en dubte (altra cosa és que li agradi) el caràcter ‘multicultural’ de la ciutat davant l'evidència incontestable que suposen les legions de guris ‘expats’ o turistes que, a les Rambles, pel Port o pel Raval (els més despistats), paguen a 3,5 € la cervesa i 200 €/nit l’Airbnb o els exèrcits de pakistanesos que, quan cau el Sol, surten als carrers a vendre ‘birra a un euro’ per pagar el lloguer d’una cofurna compartida amb humitats.

I en aquesta perspectiva, dues notícies:

D’una banda, i després d’anys de polèmiques amb les avantguardistes reinterpretacions del concepte sota els mandats Colau i Collboni, Barcelona finalment prescindirà del seu tradicional ‘Betlem’ de Pl. Sant Jaume. El substitueix una escultura de nom ‘Origen’, un estel que “simbolitza l’harmonia i perfecció presents a la naturalesa i l’univers, remet al Big Bang i ret homenatge a la geometria còsmica i als cicles naturals”, i que ha costat als contribuents barcelonins i de tot el Principat (ja que part del pressupost corre a compte de la Generalitat) al voltant de 145.000 €.

D’altra, i en similar sentit, al barri del Raval i a fi d’“apropar les festes a tothom”, aquest any s’ha optat, des de les entitats responsables de la decoració en motiu d’aquestes dates, per “fugir dels tradicionals llums de Nadal” i de tot motiu religiós doncs “en un entorn tan multicultural no té massa sentit”.

Afegia l’autor del projecte, Imanol Ossa, que ha costat 65.000 € tot i realitzar-se íntegrament amb bombetes “llogades” (s’intueix que més per allò del reciclatge i la sostenibilitat que no pas pel seu cost: que ja se sap que “lo cortés no quita lo valiente”, ni la cosa ecologista els ‘pelotazos’), que això farà també el barri més còmode a aquells qui “sent d’aquí no ens hi sentim identificats (...) que som uns quants”.

I jo, pobre ingenu, no puc evitar pas preguntar-me: On ha quedat allò de les “memòries compartides, creadores de comunitat”, que de forma altisonant signaven el 2004 els nostres polítics, mitjans, institucions, ONG? Doncs (penso estarem d’acord) una cosa és defensar el ‘gresol de cultures’, amb tot el seu potencial per a la creativitat i l’intercanvi, i una altra de ben diferent veure morir ta pròpia identitat.

Mentre la Generalitat de Catalunya felicita als seus treballadors i treballadores a Girona del Departament d’Educació el “solstici d’hivern” o, a fi que cadascú pugui “portar el vestit de bany que vulgui i en el que es senti més còmode” autoritza l’ús de ‘burkinis’ a totes les piscines públiques com privades del país, els símbols cristians arrelats de forma centenària al territori desapareixen un a un en suposada mostra de ‘respecte’ a la ‘diversitat’.

Entenc que no posen pas en qüestió que siguin “memòria” (la ‘Fira de Santa Llúcia’, per exemple, acumula ja dos segles i mig de celebració ininterrompuda); suposo no seran prou “compartida”.

Per això mateix serà que els nostres càrrecs polítics, tan laics ells i amb l’expresident de la Generalitat al capdavant, no tenen cap inconvenient en felicitar el Ramadà, un costum com bé és sabut transversal, modern i pluralista que uneix moltíssim a tots els catalans i catalanes en il·lusionada espera any rere any per l’arribada de l’assenyalada data.

La Il·lustre Senyora Diputada per la CUP Basha Changue afirmava, en una intervenció davant el nostre Parlament farà ja prop d’un any (21 de desembre del 23): “[Les persones migrants] no (...) hem de renunciar a les nostres herències culturals, a una part de qui som” per a “encabir en aquest món”, aquesta terra, aquest país.

Deixant de banda les més que raonables crítiques a les limitacions del model pluralista liberal i a la concepció moderna de l’individu irreductible i autodeterminat; que molt bé es podrien plantejar en base a més de 2000 anys de tradició de teoria política, d’Aristòtil fins a Rousseau, postuladora de la necessitat irrenunciable d’un mínim substrat comú per a la comunitat política, una base de valors morals i culturals compartits; i que, d'altra banda, es fan autoevidents quan països com Noruega es veuen obligats a posar en marxa cursos d’educació sexual i en matèria de gènere per nouvinguts amb l’objecte que “com a mínim coneguin la diferència entre el que està bé i el que està malament”, i amb llibres de text amb indicacions tan reveladores com: “Obligar a algú a tenir sexe està prohibit a Noruega, fins i tot si hi estàs casat”.

Ometent, també, l’estranya deriva de totes les forces suposadament progressistes o nacionalistes per igual, que han abandonat tot allò que és comú, comunitari, compartit, inclòs transmès de pares a fills de generació en generació, per a erigir-se autonomenats paladins de la causa de que ‘cadascú’ pugui ‘ser com vulgui ser’; o la miopia amb què s’ignora el possible (fins i tot inevitable) conflicte que pot aflorar entre formes de ‘ser’ prou diferents i mútuament incomprensibles.

Passant per alt que, en tot cas, és més que dubtós que les diferents comunitats migrants a Catalunya vulguin una societat absolutament laïcitzada (no sembla pas el cas) i amb referències culturals d’Hacendado/Hollywood d’un universalisme amorf i uniformitzant  (estrelletes, llumetes de colors); en tot cas semblant més probable (i això sí que seria diversitat, i no pas esborrar les nostres tradicions) que el seu desig sigui, en tot cas, augmentar la visibilitat i difusió dels seus propis símbols i pràctiques religioses i culturals.

Ignorant fins i tot, com ja es deia, tot això:

Afirmava la Il·lustre Senyora Diputada Changue que les persones migrants no tenen per què renunciar a la seva herència cultural per a ‘encabir-se' a Occident.

L’obligada pregunta socràtica és: Estem les persones ‘no migrants’ obligades a renunciar a la nostra perquè ho facin?

Sembla com si el progressisme patri, inundat d’un sentit de redempció catòlic tan irònic com intuïble en el messianisme dels primers textos socialistes, volgués expiar avui amb ‘accions afirmatives’ (‘discriminació positiva’ és un sintagma pels feixistes) cada pecat que un dia poguessin, encara que tan sols en forma potencial (doncs que m’expliquin a mi que hi té a veure Catalunya amb el colonialisme a Àfrica), haver comès els nostres ancestres contra altres col·lectius.

Però se’ls hi oblida un argument tan clar com a evident que plantejava el politòleg Jorge Verstrynge respecte a aquells qui matisen aquella mateixa descolonització del ‘continent negre’ amb l’argument del ‘dret a existir’ d’aquells qui, com el mateix professor Verstrynge, havien nascut i viscut des de sempre allí tot i ser culturalment europeus com a immigrants de tercera, quarta, cinquena generació, que haurien desitjat poder seguir fent-ho i que tampoc no tenien per què renunciar a “una part de qui eren” per a “encabir-se” enlloc.

Al final, deia el professor i més enllà de cap altre argument, això és molt fàcil:

Si ens volien fora d’allà, doncs “había que irse”: Perquè aquella “era la seva terra”. I aquesta, encara, ho és la nostra.