Herodes el tirà

Herodes el Gran va néixer a Ascaló l’any 73 aC, quan Israel encara no era romà. No va ser fins al 63 aC que Roma va envair aquell territori, una regió que després no va deixar d’oferir resistència. Aquesta pugna constant per la sublevació va fer que l’imperi busqués aliats entre les files jueves de la seva aristocràcia. Així va ser com el regnat d’Herodes va acabar alineat amb els poders romans pels interessos polítics d’ambdues parts.

Herodes desitjava mantenir el càrrec de rei que s’havia guanyat per la via de les armes i no pas per la sang reial, que no posseïa. L’any 37 aC, i amb dues legions proporcionades per Marc Antoni, Herodes va conquerir Jerusalem. Tan bon punt es va fer amb el poder va ordenar executar quaranta-cinc ancians de l’òrgan de govern jueu, el Sanedrí. També va arrestar Antígon, l’últim rei dels jueus, per enviar-lo a Antioquia, lloc de residència de Marc Antoni, on va ser decapitat. Gràcies a tot això, el Senat de Roma va nomenar Herodes nou rei dels jueus l’any 40 aC.

Ser monarca per raons no hereditàries va indignar una gran majoria de jueus humils. Així es van potenciar de nou les profecies d’un messies que, des de la casa del rei David, castigaria els romans i tots aquells que els haguessin donat suport.

Però Herodes també es va enemistar amb molts jueus de castes aristocràtiques. Poc després de pujar al tron va nomenar grans sacerdots membres de famílies jueves originàries de Babilònia i Egipte, desestimant les aristocràcies saducees locals regents, les quals, segons la tradició, descendien del sacerdot que havia servit el rei David i Salomó, Sadoc. Només quan l’any 6 dC Herodes va ser destituït, les famílies saducees van recuperar part del poder. De tota manera, el poble humil veia aquestes elits com una casta semita hel·lenitzada, corrupta i enriquida gràcies als delmes que cobrava. No va ser gens estrany que l’any 66 dC, quan els jueus es van rebel·lar contra Roma, anessin i cremessin la casa del gran sacerdot juntament amb els seus arxius públics per impedir el cobrament dels deutes endarrerits.

En definitiva, els jueus del poble pla odiaven Herodes i altres aristocràcies jueves com la saducea per raons òbvies. En aquest sentit, Herodes mai no va estimar els saduceus ni aquests a ell; de fet, tots els jueus van acabar odiant el rei per ser considerat un intrús estranger de família idumea, i no jueva, al servei dels interessos de Roma. Herodes el Gran va ser sens dubte un regent tirànic, dèspota i obsessionat pel temor d’una conspiració. Per això va fer executar el seu cunyat Hircan IV juntament amb la seva esposa en sospitar que tots dos volien usurpar-li el tron.

De fet, i durant el seu regnat, Herodes va procurar, de manera metòdica, exterminar tots els membres de la dinastia reial d’Israel. D’altra banda, les guerres que va mantenir contra les ètnies veïnes van ser contínues i sanguinàries. Aquestes tensions veïnals van acabar l’any 25 aC, quan va deixar tots els seus enemics fora del camp de batalla i molts dins de camps funeraris. A partir d’aquell moment, Herodes va iniciar tot un pla de reconstrucció del regnat que mai no va guanyar la confiança dels seus germans jueus, i encara menys de la seva aristocràcia, els sacerdots saduceus.

Aquests van romandre més fidels a la família sacerdotal asmonea, tribu poderosa del moment, que al nou titella de Roma, Herodes el Gran. Tot i això, Herodes va afermar el seu poder construint una xarxa de fortaleses i palaus per situar-hi les seves tropes. A Galilea, terra de Jesús, i a uns sis quilòmetres de Natzaret, va ocupar Sèforis i la va reconstruir en pocs anys convertint-la en una ciutat hel·lenitzada, forta i influent. Però per apaivagar els seus aborígens jueus també va ordenar la reconstrucció del temple de Jerusalem, centre de culte de tots els hebreus, cor del seu món i fortalesa que dominava Jerusalem.

Segons l’historiador Flavi Josep, estava gairebé totalment recobert de làmines d’or. L’edifici era gegantí, cinc vegades més gran que l’Acròpolis d’Atenes, amb els seus 144.000 metres quadrats, tot plegat per satisfer els desitjos dels jueus. Però, per no molestar l’Imperi, l’estil arquitectònic del temple va ser gentil, és a dir, grec i romà, amb un pati dels gentils que ocupava les tres quartes parts de l’esplanada del temple. Òbviament, Herodes va voler agradar Roma en tot això, i en aquest sentit va manar col·locar sobre la gran porta d’entrada l’àguila d’or romana, símbol del poder i domini de l’imperi.

En conseqüència, aquest gest de col·laboració amb Roma va agradar al Cèsar, però va desencadenar la ira de molts jueus. Aquests se sentien humiliats en veure’s obligats a passar sota l’àguila imperial per accedir a la casa de Jahvè. Dos prestigiosos mestres de la llei jueva o Torà, Judes i Maties, van propiciar que els seus deixebles enderroquessin l’ocell cap a l’any 5 aC, cosa que no va ser un atac al temple, sinó una provocació contra Roma. Herodes, col·laborador de l’imperi, no va dubtar i va ordenar detenir i cremar vius deixebles i mestres.

Un altre exemple, ja després de la mort d’Herodes, va ser la proliferació de més messies i revoltes contra l’Imperi. Un d’ells, Teudes, es creia Josuè (Déu salva), i el seu personatge va influir en la tradició oral del mite de Jesús.

En resum, Herodes va deixar una empremta profunda en la tradició oral dels seguidors del natzarè. Els evangelistes, en redactar els seus llibres, van tenir en compte Herodes a l’hora de donar gran realisme als seus passatges. Però hi va haver un altre afegit que exaltava Jesús com un enviat de Déu.

L’adoració de la Verge Maria està molt arrelada en la fe cristiana actual, però això ens porta a una altra confusió entre evangelistes i profecies. Si Jesús, per complir les profecies, havia de ser descendent de la casa de David, i segons els evangelis canònics ho era per via de Josep, com s’entenia que ho fos si el pare putatiu mai no va inseminar Maria? Segons els evangelis, l’ombra del Senyor va cobrir Maria i no pas la de Josep. Al Talmud jueu es parla despectivament de Yeshú, Jesús, com a ben pandira o ben pantera, insinuant que va ser fill il·legítim d’un soldat romà que va violar Maria.

Davant totes aquestes versions oposades, sumades a la virginitat màgica de Maria, sembla que o bé hi va haver un afegit evangèlic, o un error de traducció, o ambdues coses alhora. El naixement virginal de Jesús sembla un calc de l’heroi Perseu, en què la seva mare Dànae també va quedar embarassada per causes sobrenaturals. Però les traduccions des de les tradicions orals hebrees fins als textos grecs evangèlics semblen explicar la virginitat de Maria.

En hebreu, almah (dona jove o donzella) va ser traduït per parthenos (verge) i no per betoula (donzella), idea corroborada, entre d’altres, per la professora Gloria Blanchfield Thomas, Associate Professor of Theology del Marymount College. És a dir, que en origen Maria va ser una jove a punt de casar-se que va quedar embarassada prematurament, cosa que, sota els costums masclistes de l’època i la condició d’impuresa de la dona en el món semita, va provocar el rebuig evangèlic com a mare d’un elegit per Jahvè. Segons el professor d’hebreu i Bíblia de la Andover Newton Theological School, Carole Fontaine, es va atorgar el títol de verge a la mare de Jesús per conferir-li una puresa sobrehumana i fer-la així digna com a mare d’un enviat de Déu.

La tradició posterior i les tessitures eclesiàstiques del segle IV dC, com ja veurem, van fer la resta. Va ser l’any 381 dC quan el Concili de Constantinoble va decretar la maternitat virginal del natzarè com a veritat inapel·lable.