El boicot a Filmin

Les tropes indepes estan mobilitzades pel fet que Filmin hagi inclòs en el seu catàleg un documental sobre les vivències dels policies de la UIP durant la coneguda com a “batalla d’Urquinaona”, els disturbis que van seguir a la sentència del 2019 contra els encausats pel procés. Es tracta del típic escàndol minúscul que serveix per mantenir viva la histèria processista deu anys després: una barreja de victimisme i ridícula grandiloqüència.

Ara bé, com és habitual, hi ha mil detalls saborosos en la situació. Per començar, la campanya de boicot contra Filmin resulta més aviat còmica, ja que precisament Filmin és l’única plataforma de continguts digitals on la llengua catalana té un lloc que no sigui merament anecdòtic. Realment dispararem contra l’únic aliat que té la causa de la llengua al mercat audiovisual?

D’altra banda, el documental és tan dolent, tan groller, tan avorrit i tan esbiaixat, que falten paraules per fer justícia al despropòsit. Aquest cronista l’ha patit en carn pròpia i en pot donar testimoni. No és més que una barreja d’imatges dels disturbis i desenes d’entrevistes a membres de la UIP, amb un muntatge totalment pla i una intenció purament propagandística.

Cadascú en pensarà el que vulgui sobre el que va passar a Barcelona aquells dies, però el que és segur és que es va tractar d’un fenomen polític i social d’una enorme complexitat, en què no n’hi ha prou amb un relat de bons i dolents –sobretot quan els bons resulten ser un cos policial de mercenaris sense cap codi moral més enllà de l’obediència, com es va demostrar durant la COVID o els disturbis de Ferraz. Vostè assenyali aquell que cal apallissar i nosaltres l’apallissem.

Aquests mateixos agents de policia que apareixen al documental dient que defensen “els drets dels ciutadans” són els que detenien banyistes a platges buides per no dur mascareta, o els que van gasificar avis davant la seu del PSOE, o els que apliquen cada dia la Llei de Violència de Gènere sense parpellejar. Una simple eina del poder, grollera i desproveïda de moral.

El cert és que resulta summament il·luminador sentir les veus dels agents en primera persona. Una vegada i una altra reivindiquen que són simples professionals que fan la seva feina. En cap moment hi ha espai per a algun tipus de reflexió ètica de fons. Ningú no diu “el que hauríem hagut de fer és dirigir-nos a la Generalitat i a la Moncloa i endur-nos detinguts els responsables d’incendiar un país”. Aquests robots sense consciència només colpegen cap avall.