Un feminisme d'agulla travessera

Soc de la generació que, quan acabava de dinar i encenia la televisió, es trobava amb les especulacions de Carmen Alcayde i Jorge Javier Vázquez sobre la vida sentimental, privada i fins i tot criminal dels personatges públics. En un moment donat, els van caure tantes demandes que es va popularitzar l’ús del presumptament. Una paraula d’impunitat, posant-la entre el subjecte i el verb n’hi havia prou: “En Tòfol presumptament té el cadàver de la seva àvia al congelador i en fa croquetes de tant en tant”. En aquest cas, en Tòfol no existeix, però si fos qualcú concret, s’hauria d’empassar l’acusació. 

En un principi, aquests programes sensacionalistes gaudien d’un èxit notable, però tot cansa i avui dia gairebé han caigut a l’oblit. Puc entendre, fins a cert punt, que a la gent li puguin interessar les xafarderies de famílies alienes: bodes, batejos i comunions, així com els vestits que duien els protagonistes, un contingut més aviat blanc. Quan formaven part de la graella televisiva i es criticava, sempre creia que l’espectador, amb el comandament a la mà, era sobirà. 

Com diem sovint, mai saps què tens fins que ho perds, i ara engegues la televisió i la xafarderia forma part dels debats polítics. Ja no són només Alcayde i Vázquez els qui en parlen, ara tenim ministres opinant sobre la vida privada d’aquests personatges. Evidentment, això no eximeix de la responsabilitat que pugui tenir una persona que hagi comès fets greus. En un estat de dret, qui ha de decidir si el que ha fet una persona és delicte, o no, no és el ministre torn, sinó la justícia. 

Amb el cas de les acusacions a Julio Iglesias -i abans amb el d’Adolfo Suárez- s’ha observat una hiperventilació de l’esquerra, des de la més extrema a la presumptament moderada, que no concorda amb altres casos més flagrants. Resulta evident que posar el focus sobre aquests casos ha estat una estratègia política: per una banda, el PSOE pretén difondre el missatge que el masclisme i els abusos són quelcom generalitzat, ja que n’han sortit desenes dins del mateix partit: mal de molts, consol de ximples, o no. 

Per altra banda, les podemites també han vist el cel obert amb aquests casos; ho han percebut com la manera de tapar l’opressió del règim dels Aiatol·làs sobre les dones. Cavalcant contradiccions, mentre s’indignen selectivament i veuen patriarcat on els convé, han estat capaços de dir que no volen cap intervenció a l’Iran, perquè volen la pau. Car, germana, jo sí que et crec, però no fotis si el teu problema és que un règim opressor et pengi d’una grua per no portar el vel. Minúcies.

A més a més, aquesta setmana hem sabut que el seu feminisme és d’agulla travessera: per una part, punxa el capital iranià; per l’altra, reté la dona. Amb aquesta agulla a Hispan TV tapaven l’escot de les fèmines, un gest que demostra la farsa d’un feminisme que havia promès llibertat i que antany es demanava per què feia tanta por una dona que mostrava les mames. L’enèsima demostració de la hipocresia de l’esquerra, i segur que no serà la darrera.