L'habitatge: problema endèmic

Al ple de l'Ajuntament de Barcelona, celebrat a finals de setembre, va acordar exigir al Govern central que agilitzi i permeti “de manera immediata” que es reguli el lloguer a Catalunya, tal com preveu la Llei d'Habitatge aprovat el mes d'abril passat.

No vull tirar aigua al vi, però el problema de l'habitatge és comú al d'altres grans ciutats com ara París, Roma, Lisboa o Nova York, només per posar alguns exemples i dubto molt que amb la regularització dels lloguers s'arregli.

De fet, a la nostra ciutat aquest problema l'anem arrossegant, com a mínim, des de fa un segle. L'abril del 1931 es va iniciar, a la Barceloneta, una vaga d'arrendataris, impulsada per la CNT, que es va estendre ràpidament a altres barris com Sants, el Clot o el Poblenou, però també a localitats properes com l'Hospitalet o Santa Coloma. El motiu era la carestia dels lloguers, conjugada amb la precarietat laboral que havia generat la brusca frenada de la construcció després del final de l'Exposició Universal del 1929. La repressió va ser brutal i va ser dirigida pel governador civil, Oriol Anguera de Sojo, amb el vistiplau del president de la Cambra de la Propietat, Joan Pich i Pon, que més tard seria alcalde de Barcelona. De tota manera, aquella mobilització va permetre a molts arrendataris renegociar els lloguers i es van introduir alguns canvis al mercat de l'habitatge.

Més tard, ja amb la dictadura, la cosa va continuar igual o pitjor. Els rellogats van adquirir carta de naturalesa i les habitacions amb dret a cuina es van convertir en una cosa cobejada. Tot i això, a partir dels anys seixanta la construcció d'Habitatges de Protecció Oficial (HPO), va venir a pal·liar lleugerament la situació.

I així seguim. El problema és endèmic. Cada cop és més difícil accedir a un habitatge i cada vegada cal anar a viure més lluny del centre de les grans ciutats. Fins ara, els escassos intents que han dut a terme els governs de torn, per encarar la qüestió, han estat fracassos de solemnitat. Al meu entendre, el problema no s'ha afrontat ni amb prou pragmatisme, ni tenint en compte tots els factors que incideixen.

És evident que cada població té la seva pròpia idiosincràsia i el fet de “copiar i enganxar” no sempre dona els resultats esperats. Tot i això, no estaria de més que davant d'un problema de tanta magnitud com és el de l'habitatge, busquéssim, com a ciutat, algun referent i, al meu entendre, Viena podia ser un bon exemple a seguir.

La capital d'Àustria, segons el cens del 2021, està habitada per 1.900.000 persones, mentre que Barcelona en tenia 1.600.000, atenent el cens del 2022, és a dir, una diferència d'uns 300.000 habitants. Tot i això, en l'àmbit de l'habitatge les diferències són siderals. Per començar, a Viena hi ha uns 220.000 habitatges municipals i sobre 200.000 apartaments construïts en règim de cooperativa. Els lloguers d‟aquest tipus d‟habitatges no superen els 500 euros mensuals. És cert, però, que per optar a aquest tipus de residència hi ha una llista d'espera d'uns dos anys. En qualsevol cas, el fet cert és que al voltant del 50% dels vienesos viuen en règim de lloguer.

A diferència de moltes altres capitals, des de l'Ajuntament de Viena sempre s'han resistit a la privatització del parc immobiliari públic. El Consistori mai no ha cedit a la pressió, especialment forta a finals dels vuitanta i als noranta, per crear propietaris; potser moguts per la consciència que, un cop feta la transacció, el municipi perdia tota capacitat de regular els lloguers. “A més, l'habitatge social es distribueix per tots els districtes”, destaca Bárbara Laa, investigadora especialitzada en planejament urbà de la Universitat Tècnica de Viena. “Comparada amb altres ciutats, Viena és força mixta”, opina, en referència a la diversitat socioeconòmica dels barris de l'urbs. “No s'han creat guetos”, remarca. Considera que hi ha hagut un enfocament “sòlid i constant” a les polítiques públiques que, a més de desincentivar la segregació urbana, ha ajudat a controlar els preus del lloguer.

Si donem una ullada al nostre entorn, veurem quins Països Baixos és líder (amb el 30%) d'habitatges de lloguer seguit d'Àustria, on són públics un de cada quatre habitatges; mentre que el Regne Unit manté gairebé un 18% del seu parc d'habitatge com a públic i França frega el 17%.

En contrapartida, a Espanya L'habitatge social representa un breu 2,5% del parc immobiliari, unes 290.000 cases, gestionades per comunitats autònomes (72%) i ajuntaments (27%), segons detalla en un informe (Observatori d'Habitatge i Sòl: habitatge social 2020) el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana. Molt per sota de la mitjana europea, que se situa al 9%.

En aquest context, es fa indispensable una taula de diàleg i un marc de col·laboració entre el sector públic i el privat per sincronitzar sinergies. A més, la qüestió ha de plantar-se no només pel que fa a ciutat, sinó també, però, sobretot, a escala metropolitana. I això vol dir repensar l'actual model urbanístic i de serveis, des de la xarxa de transport públic fins als centres d'atenció primària (CAP); sense oblidar l'oferta d'ensenyament públic que ha de ser de qualitat i assequible. És a dir, les administracions haurien de recuperar el concepte de ciutats policèntriques que tan en voga va estar als anys noranta.

L'últim any, la renda mensual dels lloguers es va disparar un 20% a 01 barris de Barcelona i això és senzillament insostenible. Per això fa bé el Govern de la ciutat a buscar mesures de xoc. Ara bé, si es vol anar a l'arrel del problema, cal construir un parc públic d'habitatge, amb preus per sota de mercat, per a aquella part de la ciutadania a què la situació econòmica no permet l'accés al lliure mercat.

Això seria una política social molt bona i de redistribució de rendes.