La cruïlla israeliana

És impossible no sobrecollir-se amb les imatges arribades aquests dies des d'Israel. Joves i famílies massacrades davant d'un inesperat atac en ple territori hebreu. La població europea, aquella que s'entendreix veient vídeos d'adorables gatets, de sobte escup des de les entranyes en una direcció o una altra, moguts per l'impactant i incomprensible de la crueltat mil·lenària, aquella que mai no ha deixat d'existir, però que no arribava a els nostres incrèduls ulls. Les noves tecnologies amb capaços de portar-nos al sofà de casa imatges de com a éssers de la nostra pròpia espècie cometen horribles atrocitats impossibles de comprendre.

La pròpia polarització en què estan immerses les societats occidentals impedeix qualsevol anàlisi encertada, més encara en un conflicte força complex, amb arrels molt profundes i amb multitud de variables que dificulten encara més la seva entesa.

En estudis de seguretat és molt recurrent la dita: “El que et digui que entén el que passa al Pròxim Orient és que no els ho han explicat bé”.

La profunda complexitat no ha evitat que uns s'enrosquin la kufiia al coll i fins i tot hagin celebrat la suposada victòria dels gihadistes com si aquests fossin l'ànima de Palestina. Mentre altres abracen el lema de civilització o barbàrie, aplaudint quan un Kfir deixa anar la seva càrrega mortal sobre un edifici de diverses plantes que sucumbeix davant la violència de la detonació. Del que sens dubte és que el que es va produir aquest cap de setmana va ser un atac terrorista amb tots els atributs que defineixen el concepte.

La primera vegada que vaig estar a Israel, al nord, a escassos quilòmetres del mur que separa les irrigades terres hebrees de l'agrest paisatge del sud del Líban. Em va sorprendre veure com als parcs infantils públics, aquells als quals solem portar els nens a gronxar-se, hi havia carros de combat antics pintats de colors perquè els nens juguessin a dins, adoptant una cultura de defensa que és impossible d'assimilar per als que no perceben cap perill dins de les seves fronteres.

Els homes fan un servei militar de tres anys i les dones de dos, tota la població és mobilitzable, les empreses privades es bolquen oferint les seves capacitats quan cal emprar-les. És normal veure joves vestits amb l'uniforme esperant l'autobús amb el fusell penjat de l'espatlla. Israel és un Estat basat en la defensa, que és l'única que garanteix la seva pròpia supervivència perquè una derrota militar significaria la seva definitiva desaparició. No és estrany que diversos dels seus històrics mandataris haguessin estat enfilats al poder després de forjar-se una llegenda prèvia vestits de verd.

L'important lobby jueu als Estats Units ha propiciat que cap de les administracions nord-americanes, demòcrates o republicanes, fossin mandroses a l'hora de posicionar-se clarament del costat israelià. No només econòmicament, també ha estat ferm el suport a les Nacions Unides quan ha calgut.

Dissabte milers d'artefactes explosius volants van il·luminar el cel de Tel Aviv i altres ciutats, en un atac que té escassos precedents. Després d'això, una incursió al territori va generar una situació de caos i massacre de civils que va commocionar el món sencer.

El gran dilema de la franja de Gaza

Els antecedents són molts i caldria remuntar-se massa dècades enrere. Els palestins que als anys quaranta van abandonar casa seva i van guardar les claus de casa mentre esperaven en un camp de refugiats libanès, van morir sense poder tornar.

El problema polític palestí no és tan diferent del dels estats musulmans. Després d'un corrent nacionalista que va impulsar les independències de les potències colonials, l'islamisme com a doctrina politicoreligiosa es va anar obrint pas des d'Egipte. Els Germans Musulmans, aquells dels quals reia el mateix Nasser quan pretenien posar el hijab a les dones, es van anar fent més i més forts. Van saber cobrir les deficiències de cobertura social que els Estats no eren capaços d'assumir i amb això van anar guanyant suport fins a convertir-se en la força política amb més suport a la majoria de les nacions musulmanes. El laïcisme nacionalista va anar quedant arraconat i, llevat de poques excepcions, ha cedit el terreny a l'islamisme.

Els territoris palestins no en són una excepció. Les eleccions del 2006 que va vèncer Hamàs sobre Fatah no van poder fer efectiva la victòria d'aquests darrers. Mahmoud Abbas, el líder de l'Autoritat Nacional Palestina, va negar la possibilitat de governar els islamistes sobre tots els territoris palestins, encara que Hamàs, va aconseguir la Franja de Gaza i des de llavors la divisió és ferma.

Des del 2007, Israel ha evitat qualsevol operació de gran escala sobre el terreny a la Franja, malgrat les discrepàncies polítiques que això va portar. No oblidem la dimissió d'Avigdor Lieberman, ministre de defensa el 2018, com a protesta per les negociacions de treva amb Hamàs.

Els actors internacionals són també la clau del que passa. La rivalitat entre l'Aràbia Saudita i l'Iran, que pugnen per erigir-se com a potències regionals, no ajuda gens. El Iemen és un exemple d'on es juguen les peces dels escacs de Llevant.

Qualsevol operació a Gaza, amb desplegament terrestre, és terriblement complexa de fer. L'altíssima densitat de població impedeix l'aïllament dels milicians de Hamàs i cada carrer, edifici o moviment per ells es converteix en una ratera que, a més, amb la proximitat del combat que demana una àrea urbanitzada, faria disminuir el gran avantatge tecnològic dels hebreus.

La resposta, fins ara, ha estat contundent i segur que una de les cartes sobre la taula serà ocupar tota o part de la Franja, amb els enormes riscos que això implica i que s'han esmentat al paràgraf anterior. Tot i tanta complexitat, l'opció no només no és descartable, sinó molt probable. A curt termini permetria aturar els líders de Hamàs, desarticular les seves xarxes i destruir els túnels recurrents que tracten de burlar tanques tècniques i murs de formigó.

L'any 2014, l'operació “Protective Edge” va demostrar que la penetració en part de la Franja no només és perillosa per als soldats israelians, a més, portarà implícita un cost enorme en vides de civils palestins. Gairebé dos milers van morir en només 45 dies d'operació.

Les solucions de tipus polític semblen, d'altra banda, poc reeixides. Israel no té un interlocutor fiable que pugui fer disminuir la influència de Hamàs a la zona. Els islamistes tenen un gran suport a la Franja, com es va demostrar a les eleccions del 2006, les seves polítiques d'ajudes socials, com les dels Germans Musulmans a altres països, han donat els seus fruits. La radicalització religiosa que va derivar del fracàs de les Primaveres Àrabs ha contribuït també a un suport més gran als islamistes en detriment dels nacionalistes laics.

Tornar a la dissuasió

La dissuasió és la millor defensa possible, ja que s'aconsegueix, mostrant les dents, evitar l'enfrontament. De moment aquest sembla el desafiament més gran per a Israel: fer la impressió que un atac al seu territori no val la pena perquè el preu a pagar serà massa alt.

Una resposta lleugera pot enviar el missatge que Hamàs ha vençut l'envit i generaria la il·lusió que es pot repetir.

D'altra banda, una resposta excessivament contundent situarà Israel davant del mirall de la llei Internacional i es posarà en qüestió el Principi de Proporcionalitat, perquè comportaria un nombre excessiu de baixes civils.

La legitimitat política de Hamàs de cara als palestins de la Franja descansa sobre la seva ferma oposició a l'Estat d'Israel, davant de la contemplativa política per evitar un enfrontament que fa Fatah a Cisjordània.

Odi d'arrel

Els que són capaços d'assassinar a sang freda, com van fer els gihadistes dissabte passat, han estat criats a l'odi el veí ric que tenen al davant. Amb taxes d'atur superiors al 40%, amuntegats en una bassa islamista envoltada pels seus enemics seculars, Hamàs té la millor arma possible: milers de joves sense res a perdre.

La religió és només el vehicle per a la radicalització. És l'eina que permet a algú pensar que suïcidar-se, acabant amb la vida d'uns quants hebreus, vesteixin un uniforme o no, és un acte heroic i un passaport a un cel on no hi ha franges.

D'altra banda, trobem joves amb estil de vida europeu, amb expectatives de futur, amb famílies estructurades i amb nivells de vida molt més alts. Però no ens hem de confondre, l'estil de vida i els seus valors tenen una variable independent: la de lluitar amb les famílies a l'esquena i sabent que perdre és desaparèixer.

Aquest problema no es solucionarà ni ara ni en els propers anys. L'islamisme ha arribat per perdurar i no només s'ha instal·lat a països de majoria musulmana. El fonamentalisme religiós ha estat causa de més guerres a la història que les rivalitats territorials entre estats.

Només ens queda esperar una mediació internacional que permeti pal·liar el nombre de vides humanes que es perdran a partir d'ara sense que l'atacat pugui minvar el dret a la legítima defensa.

Tant de bo dimecres que ve podem parlar d'alguna història digna de ser explicada.