Ens cal una dreta conservadora

Un primer aclariment: la dreta no és la meva opció política ni ideològica, però en una societat  europea, oberta, democràtica i d’una Constitució avançada, como és el cas d’Espanya, defenso la necessitat de la dreta, que representa un espectre social legítim i ampli. Un món només d’esquerra, de suposada esquerra, seria una distòpia abocada inexorablement a la dictadura: Corea del Nord avui, la URSS i els seus satèl·lits ahir.

Un segon aclariment: una cosa és l’opció ideològica i l’altra l’opció política. Hom pot tenir idees que ideològicament són de dreta i pensar que en una situació determinada seria millor una opció política d’esquerra. I, al revés, es pot preferir una opció política de dreta sense compartir les idees de la dreta. Per aquest relativisme ambivalent, que també es dóna a l’esquerra, es produeixen els transvasaments de vots, la mobilitat política i l’evolució social  encara que sigui a batzegades.  

NOVETAT TELEGRAM: ¡Punxa aquí per unir-te a la comunitat de TELEGRAM d'E-Notícies, les notícies de veritat sense censura.

Difosa o implícita, hi ha una concepció de dreta de l’organització de la societat que, en el fons, transcendeix l’organització política i resulta ser una vella, secular, cosmovisió. 

A grans trets, la dreta s’identifica amb la primacia de la llibertat individual, la limitació (selectiva) de la intervenció de l’Estat, la rigidesa (selectiva) de la llei i l’ordre, la propietat privada dels mitjans de producció i de consum, el liberalisme econòmic, la competitivitat en tots els dominis, la preferència del marc nacional, l’estabilitat dels costums, la confessionalitat religiosa.

Quan aquestes idees i creences sobrepassen determinat nivell d’intensitat, els que en són  portadors ideològics i  executors polítics constitueixen una variant extrema de la dreta. 
Per tant, hi ha idees i creences que les ciències socials qualifiquen de dreta que són compartides amb més o menys intensitat, amb més o menys convicció i entusiasme per formacions polítiques i moviments ideològics que, separats, es distingeixen nominalment com  dreta conservadora y ultradreta, respectivament.  
La dreta i la ultradreta són, doncs, branques d’un tronc ideològic comú -n’és la prova el fet que la ultradreta sorgeix gairebé sempre com una escissió de la dreta-. L’una i l’altra neguen aquesta comunitat familiar, la dreta per l’orgull  de ser l’entitat originària,  la ultradreta per menysprear la naturalesa prudent o poruga de la dreta,  de “petita dreta covarda ”  titlla Santiago Abascal al PP. 
En tot cas, la ultradreta no és un “tercer gènere” a afegir als gèneres tradicionals de dreta i esquerra. És una dreta radical en determinades matèries i en d’altres se solapa amb la dreta conservadora, per exemple, en economia, en la qual la ultradreta segueix fil per randa el liberalisme i la desregulació propugnats per la dreta
Si la dreta conservadora, per antecedents històrics, factors ideològics o culturals, econòmics o electorals o per una combinació de tots a l’hora, no manté un equilibri ponderat d’idees i pràctiques polítiques i  no el sap salvaguardar, es veurà arrossegada per la radicalitat de la ultradreta, que trenca consensos, violenta formes i procediments, voreja zones grises de dubtosa constitucionalitat. 

Llavors la dreta conservadora incompleix la funció política de balanceig  amb l’esquerra i deixa la societat descompensada i orfe de representació una part substancial de la població, que no vol arribar tan lluny com pretén portar-la la ultradreta. 

És el que li ha passat al PP que, doctrinalment poc sòlid, amb un lideratge feble i molta pressa per recuperar el poder polític, està facilitant per la via d’extremar els plantejaments propis i  amb les cessions a la ultradreta en els acords  municipals de govern  i en els autonòmics de Castilla la Vieja , Comunitat de València, Balears, Extremadura, Aragó i Murcia, una reunificació de les dretes  de signe radical, quan la reunificació li correspondria fer-la al PP anul·lant Vox des de l’eficàcia d’una oposició constructiva al govern de les esquerres i la fermesa de valors conservadors assumibles.

 
Una reunificació radical de les dretes deixarà Espanya sense una dreta conservadora equiparable al model de referència que ha representat la democràcia cristiana alemanya i de retop provocarà un sisme polític a Europa.

Si el PP no recupera una centralitat conservadora, caldrà reconstruir una dreta tradicional a Espanya.