Guinea Equatorial, un oblit que parla espanyol

La mirada neoromàntica de la història d'Espanya emfatitza les notables diferències entre l'Imperi Espanyol i l'homòleg francès o britànic. No hi ha dubte que el tractament anglosaxó de les seves colònies va ser radicalment diferent del que es va exhibir als territoris d'ultramar hispans. L'assumpte de la llegenda negra, d'altra banda, ja ha estat tractat acuradament pels acadèmics experts en aquell període i el debat ha quedat relegat a les xarxes socials i a les sortides de to d'algun polític hispanoamericà aficionat al populisme tropical.

Espanya va perdre el seu imperi continental americà als anys vint del segle XIX, quan la mecanització encara no havia arribat a les fàbriques, quan el nostre país es movia només per la força dels bracers i els animals de treball. En altres parts d'Europa, en canvi, la revolució industrial va portar un progrés exponencial que va necessitar matèries primeres, i en la seva recerca va sorgir el colonialisme més voraç, el que pretenia fer-se amb cada racó del planeta per molt inhòspit, llunyà i perillós que semblés.

A partir de la dècada dels vuitanta del segle XIX, Gran Bretanya, França, i fins i tot Alemanya, es van expandir per l'Àfrica com taques d'oli desplegant de nou diferents formes de colonialisme, però amb un mateix objectiu: explotar els recursos naturals i aconseguir beneficis econòmics. Oferien a canvi el progrés i la civilització. És cert que el colonialisme comportava més prestigi que grans beneficis, la realitat intrínseca és que cap metròpoli es va enfonsar quan es van perdre les colònies, al contrari, van continuar sent potències econòmiques.

En el gran pastís africà, Espanya només va arribar a recollir engrunes. La colonització espanyola va ser tardana, desigual i marcada per un evident paternalisme autoritari. Per a això es va utilitzar el Patronat d'Indígenes, un òrgan encarregat de tutelar i controlar la població africana en una forma particular de domini. Era en realitat una figura jurídica i institucional que relegava l'africà a la incapacitat civil, comparant-lo amb un menor d'edat perpetu.

L'indígena no disposava de drets bàsics com la lliure circulació, el matrimoni autònom, la propietat plena o l'accés a la ciutadania si abans no havia passat per un procés d'assimilació supervisat i extremadament restrictiu.

La institució operava com a intermediària entre el poder colonial i l'africà, regulant d'aquesta manera tots els aspectes de la vida quotidiana: la feina, la religió, l'educació, la justícia... Tot i que es justificava com una forma de protecció, en realitat el Patronat es va conformar com una estupenda eina per legitimar el control absolut de l'aparell colonial sobre els guineans, convertint l'assimilació en un ideal que la majoria no seria capaç d'assolir.

Podem definir la forma colonial espanyola com un paternalisme autoritari, aquest fomentava la segregació legal, la conversió forçada al cristianisme i una absoluta dependència administrativa. A diferència d'altres potències europees, Espanya no va fer inversions importants en una administració civil moderna o infraestructures educatives. Les missions catòliques van assumir per si soles gran part del control social, reforçant el paternalisme que considerava i tractava l'africà com un ésser moralment inferior que necessitava i havia de ser guiat. És evident que les grans diferències educatives i tecnològiques proporcionaven la justificació d'aquesta actitud.

L'administració colonial espanyola va mantenir una doble legalitat: una per als espanyols de la península, i una segona, discriminatòria, per als indígenes. Això es va mantenir vigent fins a la dècada dels cinquanta del segle XX, molt després que altres potències europees haguessin iniciat processos de descolonització o reformes significatives.

Fins ben entrats els anys trenta, es va mantenir el doble comandament civil i militar, de manera que el governador solia ser un general que s'encarregava de la direcció política i la castrense al mateix temps. Miguel Núñez de Prado va ser un d'aquests governadors, romanent en el càrrec fins al 1931, i rememorant èpoques anteriors en què Weyler o Polavieja eren governadors a Cuba i Filipines exercint d'autèntics virreis.

Era el model espanyol diferent de la resta?

El model colonial francès es basava en el principi d'assimilació. Els africans podien convertir-se en ciutadans francesos si parlaven francès i cultivaven la cultura i els valors republicans. Això es podia veure en ciutats en què es feia veure que hi residien ciutadans. L'exemple més paradigmàtic és Dakar. Allà alguns africans, anomenats évolués, podien arribar a tenir certs drets.

La teoria i el paper ho aguanten tot, però a la pràctica, s'atorgava la ciutadania únicament a una minoria molt selecta i es mantenia una diferència molt clara amb la resta, als quals es va començar a anomenar sujets. La majoria dels africans vivien sota el codi d'indigénat, que no deixava de ser un sistema sorprenentment similar al Patronat d'Indígenes espanyol. El francès era un règim jurídic que els deixava fora del marc legal metropolità. Tot i que el que va fer diferent França va ser la seva inversió en infraestructura educativa, burocràcia local i articulació política, permetent que les elits natives es formessin en valors republicans i treballessin a favor de la metròpoli.

El model britànic es va caracteritzar pel govern indirecte, aquesta era una estratègia que pretenia governar a través d'autoritats tradicionals locals –caps, reis o cacics–; els britànics els integraven a l'aparell colonial com a intermediaris. Amb aquesta fórmula, mantenien el control a baix cost pel que fa a l'administració i de passada conservaven les estructures polítiques autòctones.

A diferència del sistema espanyol, que no va donar valor a les estructures tradicionals africanes, els britànics se'n van beneficiar, les van cooptar i les van regular. D'aquesta manera, reforçaven una elit local que col·laborava amb el domini colonial. Aquest sistema tenia els seus pros i els seus contres, ja que entre els locals es generaven profundes desigualtats, reforçant jerarquies tribals o fent gairebé impossible els processos posteriors d'integració nacional.

L'oblit guineà

La forma colonial que Espanya va dur a terme a Guinea Equatorial es va consolidar com un dels models més excloents de l'Àfrica colonial. Els francesos van permetre elits africanes il·lustrades i els britànics van incorporar les estructures locals a l'administració. Això no deixava de ser una pinzellada a la mentoria, el domini i la submissió, però el sistema espanyol ni tan sols va fer amenaça d'això, negant sistemàticament l'autonomia política i cultural dels africans.

El format es va veure reflectit en la manca d'una transició ordenada cap a la independència, deixant com a herència un buit institucional i un profund desacord entre governants i governats. La tutela perpètua dels espanyols va marcar el desenvolupament polític de Guinea Equatorial després de 1968. El país ha viscut des de llavors en una eterna dictadura els dos únics dirigents de la qual han portat el cognom Ngema.

Guinea és un estat africà on l'espanyol és llengua oficial, amb dues ètnies principals: els fang (que són majoria al continent) i els bubis (predominants a l'illa de Bioko). La seva realitat i existència passa desapercebuda per a la majoria dels hispanoparlants a Espanya o Amèrica. Escriptors i historiadors de reconegut prestigi han intentat explicar la realitat guineana. Un d'ells, principal motivador d'aquest article, és Donato Ndongo, els llibres del qual són crucials per comprendre el colonialisme espanyol i el seu impacte en els africans; però també és fonamental per adonar-se del positivisme de l'autor, que reconeix la riquesa de poder expressar-se en llengua espanyola que és la que utilitza per a l'escriptura, ja que les llengües originàries africanes eren totes àgrafes.

La Llegenda rosa en què caiem sovint no té cabuda per a Guinea Equatorial, potser per això se'n parla o s'escriu tan poc. No cal enganyar-se, Espanya no va ser pitjor que França, Gran Bretanya o Alemanya; ni per descomptat que Bèlgica al Congo. Però això no és obstacle per reconèixer que Espanya sí que va tenir colònies a l'ús europeu de l'època, i si no n'hi va haver més, és perquè la manifesta decadència després de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines, va allunyar el nostre país del club dels importants. Però, aquesta és una altra història digna de ser explicada.